CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Argentina: Deu anys del “que se’n vagin tots”

Divendres, 3 febrer, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Es compleix una dècada de la protesta coneguda com el “Argentinazo”. Destacats militants polítics i de drets humans analitzen aquests dies de transformació.


El 19 de desembre de 2001, sota el lema que se vayan todos, centenars de milers d'argentins es van llançar als carrers per a protestar. Dies abans havien sofert el “corralito”, que va afectar sobretot a la classe mitja i va deslligar una ona d'indignació ciutadana que va tombar a cinc presidents en 13 dies a costa de 39 persones assassinades per la Policia. El 40% de la població vivia sota el llindar de la pobresa mentre en l'exterior es considerava al país com el graner del món. S'havia satisfet el got i va esclatar.

El líder piquetero Luis D'Elía sosté que aquest esclat va ser “el part de 30 anys de lluita que van anar preparant el cap i el cor del poble i que van emergir aquest dia”. Per la seva banda, Vicente Zito Llima, històric militant pels drets humans, lamenta que “es va poder haver crescut d'una forma més potent per a haver canviat el món i no vam estar preparats per a fer-lo”. Els límits d'aquesta organització que va poder desencadenar en un major protagonisme de les classes populars els va imposar la dictadura. “A més de que van morir els millors, va haver-hi un exili interior i exterior i gent que va deixar de militar” per por, argumenta Rubén Saboulard, coordinador del Movimiento Asambleas del Pueblo. “Es van perdre molts quadres en totes les branques de l'acció social que eren el llevat per a la construcció d'un nou món”, concorda Zito Llima, company de Rodolfo Walsh en la seva etapa més activa de periodista, qui afegeix que “per més que sorgís nova gent, aquests lluitadors no poden sorgir d'un dia per a un altre, es necessitenr anys i anys de formació”.

Amb l'arribada de la democràcia constitucional, els governs van continuar amb les privatitzacions i la desregulació del mercat de treball; polítiques insígnies de Ménem amb les quals va complementar la tasca iniciada per la dictadura. “Es va trencar la indústria nacional i es va produir una derrota total de la classe treballadora”, assenyala Pancho Montiel, del Movimiento de Estibadores Portuarios de Pie. Arran d'aquesta destrucció del teixit industrial l'escena d'organització es va desplaçar del treball al territori. Van aparèixer els piqueteros, moviments de treballadors desocupats. Un moviment que segons D'Elía, un dels seus principals dirigents, “va tenir un paper molt fort durant la dècada dels ‘90”. En aquesta dècada es van succeir diverses lluites piqueteres que van acumular més experiència fins a arribar al mandat de Fernando de la Rúa el 2001. Aquest va decretar l'estat de setge per a frenar la revolta popular però la situació es va fer insostenible i va haver de fugir de la Casa Rosada en helicòpter.

En el caos institucional van desfilar altres presidents fins que Eduardo Alberto Duhalde va aconseguir, “mitjançant un règim de devaluació, canviar alguns eixos i ressuscitar una mica el model econòmic, el que deslliga una nova situació que culmina amb el triomf de Kirchner”, explica Roberto Perdia, exdirigent montonero.

Assemblees populars

La revolta popular va donar com fruit les assemblees populars. “Va ser una experiència històrica perquè la gent va començar a prendre la seva pròpia representació”, diu Zito Llima. Sabo lard, qui recorda “els dies en que la classe mitja va ser d'esquerres”, valora el poder de les assemblees: “Hi havia peronistes, anarquistes, cristians, etc. i quan Kirchner va començar a governar, l'organització es va anar sedimentant i es va quedar la gent que es va adherir a un programa comú”.

Un altre dels fruits va ser la recuperació de les fàbriques, “un fet inèdit que ara ve a estudiar gent de tot el món”, diu Zito Lema, director d'una Universitat al IMPA, una de les fàbriques recuperades més grans.

Reproducció del capitalisme

Les forces polítiques tradicionals que millor van llegir el que havia passat el 19 i 20 de desembre van sear els Kirchner, aclareix Perdia, i agrega que “van donar cabuda a la reivindicació dels drets humans del passat, polítiques més llatinoamericanistes, algunes polítiques assistencialistes més fortes però tot dintre del restabliment del sistema institucional que garantís la continuïtat i reproducció del sistema capitalista”. “El kirchnerisme va reconstruir la base social amb concessions econòmiques”, recalca Saboulard.

Aquest clientelisme del que parla el coordinador assembleari pot reflectir-se també en la incorporació de moltes organitzacions en l'entramat oficialista. Roberto Perdia diu que “l'avanç del kirchnerisme va dur a la cooptació de molts grups d'esquerres, que s'han incorporat al Govern”. En aquest sentit, el líder Luis D'Elía afirma que “treballar articuladament amb el govern no vol dir perdre l'autonomia”. En canvi, Nora Cortiñas, cofundadora de Madres de Plaza de Mayo assegura que “l'oficialisme ha cooptat a molts dels militants dels organismes de drets humans. També algunes Mares i Àvies han caigut en això i han oblidat que hem de ser independents per a bolcar-nos en la defensa dels drets humans”.

Si Argentina va ser el laboratori dels plans estructurals dels organismes financers internacionals com el FMI, també va desenvolupar dintre tot un procés de lluita i resistència enfront d'aquest model econòmic imposat. “Des de 2001 s'han construït noves coses. Cada vegada s'estan unint més les experiències de la nostra generació, la de la revolució frustrada, amb les noves generacions”, reconeix Zito Llima. Saboulard destaca la revolta popular com el ressorgiment d'una generació nova “que, com tot el nou, sorgeix inexperta. Per tant sorgeix com reformista, no sorgeix com generació revolucionària. Amb tot, hi ha una quantitat enorme d'organitzacions que avui dia s'estan preparant per a lluitar contra la crisi, que ara està arribant a l'Argentina”, sentència.

Tret de pistola fàcil, ahir i avui

Quant a la persecució dels repressors de la dictadura, Nora Cortiñas, de Madres de Plaza de Mayo, afirma que “aquest Govern va escoltar els nostres reclams i hem tingut avanços en la justícia i no en la veritat, però aquests assoliments vénen de la mobilització popular de més de 30 anys”. Vicente Zito Lema reconeix “aquesta valentia del Govern però reclama que no encara amb la mateixa fortalesa la repressió d'avui. “Més de dues mil persones han mort pel gallet fàcil de la policia en el que va del govern Kirchnerista”, afirma Saboulard. “Tota la lluita social cau sota la llei antiterrorista”, diu Zito Lema i recorda que en el seu temps s'anomenava llei anti-subversiva.

* Article de Fernando Chamorro, des de Buenos Aires, publicat a la revista Diagonal http://diagonalperiodico.net/Diez-anos-del-que-se-vayan-todos.html?utm_source=Newsletter+Diagonal&utm_campaign=462d6fe353-b8&utm_medium=email

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció