CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Arqueologia d’una educació revolucionària

Divendres, 5 abril, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Cristina Escrivá, Rafael Mestre, Cultura para todos. El movimiento libertario y la educación, 1936-1939, L’Eixam Edicions, València, 2012, 221 pp.

Quan parlem d’educació llibertària, ràpidament apareixen dos noms; Ferrer i Guàrdia, d’una banda, i el CENU, de l’altra. En el primer cas se sol fer referència a un dels inspiradors de l’ampli arxipèlag d’escoles racionalistes.

En el segon, un exemple aïllat de construcció i col·lectivització catalana d’un sistema educatiu al llarg de la revolució. Tanmateix, Ferrer i Guàrdia no constituí ni el cas únic (ni potser el més rellevant) d’una tradició pedagògica àcrata rica i variada, i, després de llegir el darrer llibre d’Escrivá i Mestre, el CENU ja no hauria de considerar-se únic referent institucional pel que fa a la institucionalització d’una escola revolucionària.

Probablement, el fet que explica aquesta fixació en els dos grans referents del paràgraf anterior tenen més a veure amb les recerques històriques, especialment les iniciades a la dècada dels setanta, que amb la pròpia polièdrica realitat. En la conflictiva relació que els ciutadans d’Ibèria mantenen amb el seu passat, el silenciament històric de l’anarquisme impedí reclamar l’herència de la rica tradició cultural i educativa dels nostres avantpassats anarquistes.

Tret de les universitats catalanes, i poques excepcions més, les institucions de recerca van vetar la cultura anarquista, i això tingué com a conseqüència que semblava que només des del Principat hi havia hagut experiències llibertàries significatives. Fins i tot, un determinat cànon historiogràfic s’havia arribat a aquesta conclusió.

Afortunadament, al llarg dels darrers quinze anys, joves generacions d’historiadors de sòlida formació, i disposats a no passar per l’adreçador d’una universitat cada vegada més inútil i que metamorfoseja vers el model de gran superfície comercial, estan fent excavacions en el nostre passat llibertari comú, i extreuen petroli historiogràfic. Una bona mostra és el llibre Cultura para todos, on els autors són capaços d’impressionar aquells qui, se suposa, érem especialistes en aquest àmbit.

El llibre manté un deute impagable amb les investigacions, a mitjans noranta, del gran renovador dels estudis de la cultura llibertària, Javier Navarro. Aquest historiador valencià obrí un nou camí per renovar la visió de la complexitat de l’univers cultural àcrata, especialment al Llevant i més enllà. Rafael Mestre i Cristina Escrivá, es dediquen a rescatar antigues fons inexplorades per demostrar que el cas del Consell d’Escola Nova Unificada no fou un bolet, ni l’única experiència en el camp de la pedagogia llibertària durant la revolució de 1936-1939.

En un exemple d’alta divulgació, els autors ens rescaten el madrileny Consejo Local de Cultura, una ambiciosa i reeixida rèplica del projecte català, l’Escola Politècnica Confederal, Escoles de Capacitació Professional, les extenses experiències d’escoles racionalistes d’Ateneus Llibertaris i col·lectivitats espontànies, les colònies escolars, els centres educatius organitzats per les Joventuts Llibertàries i Mujeres Libres, iniciatives d’Instituts Obrers que pretenien superar l’exclusió de la classe obrera respecte els ensenyaments secundaris. Tot plegat, ens és mostrat amb una aclaparadora informació gràfica i documental que ens palesa la serietat dels plantejaments, el gran i rigorós esforç organitzatiu, el convenciment que la cultura esdevenia la gran eina alliberadora d’aquells qui, com explicà Joan Garcia Oliver, “no tenien nom ni comptaven per a res”, els invisibles a l’Espanya oficial, capitalista, fonamentada en atàviques castes.

Aquest llibre, iniciativa de la Fundació Salvador Seguí, obre moltes línies d’investigació que ens obliguen a rellegir la pròpia història llibertària, en el sentit que ens incita a abandonar el mite i l’èpica, perquè ens parla de realitats: de la capacitat de generar una cultura, i sobretot, un sistema educatiu potent, de qualitat, i contrari a la legitimació del capitalisme que és el que teníem abans i després de la revolució, i en la mediocritat social dels temps presents.

* Article de Xavier Díez, historiador, publicat al núm. 148 de la revista Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció