CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

(Article de Rafael Cid) “Ni Déu ni Amo, i de la missa dos quarts”

Divendres, 8 febrer, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Deixem-nos de ximpleries. En altres latituds serà diferent, però ací i ara, i segurament i lamentablement per molt de temps, a Espanya ser demòcrata implica ser anticlerical. Que és la forma visceral com la gent s'ha rebel·lat històricament contra la dictadura temporal de l'Església catòlica, apostòlica i romana. La caverna teològica. Els troglodites del colp de pit que amb les seves milongues, vestidura talar, hàbit o sotana, han omplit la ment de la gent humil de pors, ignorància i resignació. Des que el pobre Recaredo es va convertir al cristianisme fins ara, la creu d'aquest país s'anomena Església. Una església que mai va ser ecclesia (assemblea) ni Crist que ho va fundar . I quan algú, feligrès o paisà, se sortia del guió, li enviaven a la foguera o els padrins en forma d'autoritat i cadafal. Cas del pobre Prisciliano, esquarterat com un porc perquè estengués li exemple. O el Sant Ofici, que no content d'inaugurar l'holocaust en la història, diàspora inclosa, empobrint-nos fins a les galtes al fotre fora a la comunitat més dinàmica de la pell de bou, va laminar qualsevol indici de pensament autònom o erasmista per exigu que fos. Per això, en l'imaginari popular la tradició revolucionària més primària relaciona llibertat amb “menjacapellans”, defenestració d'ordes religioses amb vot secret i clausura del seu fur en l'àmbit educatiu. En aquest context cal entendre les paraules d'Azaña quan després del triomf electoral de la Segona República va declarar: “España ha dejado de ser católica”. La democràcia es porta a matar amb l'església (millor al revés, és l'església qui no tolera la democràcia) perquè veu perillar els seus privilegis. Ella, la Santa Mare, la Santa Casa, la Divina Providència i tal, no admet competències. Vol ser Déu i Amo al mateix temps, i viure com un arxipreste.

I ha sigut així pels segles dels segles. Entre una eternitat de dictadures i breus moments de democràcia, com titulava en un famós llibre Eduardo de Guzmán. O com reconeixia Adolfo Suárez quan al dimitir, víctima de prelats i generals en cohabitació, va dir fer-ho perquè la democràcia no fós un parèntesi en la història d'Espanya. Tron i altar. Espadón i botafumeiro. El “detente bala” que portaven com a escapulari les partides carlines, el més yihadista exèrcit que ha tingut mai el nostre nacionalcatolicisme. Una devotio ibèrica d'aigua beneïda i rosari per a pixapiles i beates. Per això, quan a principis de la transició la democràcia cristiana es va presentar a les eleccions, va patir una derrota numantina. Van quedar intactes, immaculats, sense estrenar-se. El ramat, acostumat a l'homilia flamígera, la missa de dotze i la dona amb la pota trencada i a casa, no confiava en gent rara que predicava els atrevits valors del Concili Vaticà II.

D'aquí a Roma. Amb Franco i amb el Rei franquiciat. Llavors en missa i repicant. Santificant la “Croada”, com a procuradors en Corts, en els púlpits de manipulació massiva, l'Editorial Catòlica i donant estampetes i oli de ricí com a divisa de la caritat cristiana de la dictadura en camps de concentració i presons, i fins al viàtic a condemnats a garrot vil. Ah, aquestes misericordioses Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paul que regentaven les presons de dones durant del franquisme. La democràcia amnèsica els va concedir en el 2005 el Premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia. I ara, de nou l'Església dominant àrees vitals de la instrucció, amb la seva COPE a límit i portant la iniciativa homófoba en alçaments ciutadans contra els matrimonis no heterosexuals, la lliure interrupció de l'embaràs i l'educació per a una ciutadania no fanatitzada. L'Espanya eterna. O pitjor. O quant pitjor, millor. Perquè si abans treien el tirà sota pal·li, ara el treball els ve regalat: són els ministres socialistes els que juren i prometen els seus càrrecs davant de la Bíblia i el crucifix. A Déu pregant i amb el mall donant.

Deia Proudhon que la revelació precedeix a la revolució. Il·lús el nostre avantpassat. Seria en el país de Voltaire, que va tindre un 1789, la seva revolució industrial mal que bé i una miqueta de protestantisme sui géneris. Aquí Ni una roïna rebolcada. El més decent que van fer, i va ser obra de voluntaris, va ser enfrontar-se amb el trabuc i la flameta als gavatxos en la Guerra d'Independència, mentres la jerarquia jeia regalada amb la família imperial en les habitacions de Napoleó. Aquests i alguns extraviats que van assistir a les Corts de Cadis, quatre ànimes càndides com a Santa Teresa, Miquel de Molinos i Sant Joan de la Creu, que van salvar la mística de la tenebrosa catequesi, i dotzena i mitja de valents de la Teologia de l'Alliberament que van triar terres de missió, allí on van exercir els nostres evangelitzadors a sang i foc, per a caure víctimes del mateix fanatisme. Però una oroneta no fa estiu.

El substancial. La regla ha sigut sempre el Tron i l'Altar. Ora et labora i el sursum corda. Abans amb la impunitat de ser la llei i l'orde, la veritat i la vida. I ara amb noves empentes, com pròspers teocons. Aquí està aquesta Llei de Memòria Històrica que reconeix el seu “martirologi” a les mans dels rojos, elevant-los als altars en un nou episodi de la història universal de la superxeria. Canvien els temps, ja no hi ha limbe ni els bebès vénen de París, però les campanes dobleguen pels mateixos de sempre i a l'infern només van els pringaos. Fins no fa tant, existint ja això que diuen democràcia i no ho és, els diners de curs legal portava l'efígie de Franco i aquesta llegenda: “Caudillo de España por la gracia de Dios”. O sigui, l'Església convertida en sucursal celestial de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Or, encens i mirra. Les comparacions són odioses. En el franquisme existia el delicte de blasfèmia. En la democràcia no, però si s'intenta representar una obra de teatre titulada “Em cago en Déu”, t'envien als guerrillers de Crist Rei perquè t'unflen a hòsties. Com Déu mana.

Rafael Cid


Article original en castellà al Web del Rojo y Negro |Article original al Web del Rojo y Negro Digital

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció