(Article de Rafael Cid) Nosaltres els assassins

Una característica del "felipismo", aquesta ègida socialista de 14 anys de funambulisme democràtic, va ser el compromís amb la dreta per a no “remoure el passat”. Desallotjat del poder per mèrits propis (GAL, Fons Reservats, ofensiva antisindical, etc.) i aliens (frontisme fatxa polític, mediàtic i empresarial), Felipe González va reconèixer sotto voce que aquesta, la del silenci còmplice, va ser una de les promeses que li va arrancar el difunt general Manuel Gutiérrez Mellado. Una rara avis per als nostàlgics, perquè si la transició s'havia iniciat amb una amnistia general (no a la UMD, clar està, perquè recordava massa els capitans del 25 d'abril portuguès) que en realitat era un salconduit per al bàndol nacional, la seva ratificació per un dels partits víctima de la repressió significava de fet una autèntica llei de punt final per als que van col·laborar amb la dictadura. I això és el que va suposar en la pràctica la “modèlica” transició: que les víctimes demanaven perdó als botxins. Fotuts i agraïts.

Va haver-hi, per tant, durant prou anys un statu quo que es va concretar en l'absència d'acusacions mútues quant als orígens qüestionadament democràtics de l'invent. Esquerra i dreta, com en les misses, s'havien donat la pau i tots tan contents. Els arxius oficials, oberts a investigadors i historiadors ho estaven només amb comptagotes (verbigràcia, control i orientació de les seves perquisicions en la línia del políticament correcte), van permetre trampejar la qüestió i que obrara el miracle d'una “tornada a la democràcia” perpetrada sobre l'oblit de l'estigma que Hanna Arendt va denominar “banalitat del mal”. Això va ajudar a esculpir biografies exemplars sobre la trajectòria rectificada de persones que se situaven just en el punt mitjà equidistant del vaivé dictadura-democràcia, el famós viatge al centre. D'aquesta manera, l'encomiable no van ser les vides d'aquells homes que havien resistit a Franco i els seus esbirros i després assumit sense odi la trágala reformista abans de ser preceptivament "ninguneados". Al contrari, el paradigma es va situar en les experiències dels que havien sigut pilars entusiastes, en teoria i praxi, del criminal règim feixista-franquista i més tard, quan l'eix va perdre la guerra i el món va poder valorar l'atrocitat de l'holocaust, es van convertir en ardents defensors de la democràcia. Ergo el cas pristi de l'exnazi Dionisio Ridruejo, una personalitat quasi icona dels nous demòcrates que encara en el tardà 1951 concloïa una carta al Cabdill sol·licitant la seva intercessió en un tema empresarial d'aquesta guisa: “con mi gratitud y mi lealtad de siempre quedo al servicio y a las órdenes de S.E. con el más sincero y respetuoso afecto”. A aquests conversos, l'esquerra en el poder els va imposar galons i credencials, i per als íntegres va decretar un compassiu oblit.

Però com en realitat la relació de forces no s'havia modificat substancialment sobre el que va ser el mapa de domini polític durant el franquisme, la cultura-ideologia dominant va continuar sent la de la classe dominant, que era en substància la de les sagues de la dictadura. Això va fer que estrategs i planificadors de la dreta, amb l'impagable auxili de l'estultícia de la mansa esquerra, començaren a rescatar per a la ja narcotitzada audiència de dos generacions sense verdadera consciència històrica, una edició de la Causa general d'acord amb els temps. La consigna era que ells, els afectats i infestats, ens contaren com va passar. I en aquest gran despropòsit es van afanyar mitjans de comunicació, església, fundacions, banca i càtedres universitàries en missions pedagògiques a favor del llavat de cervell. El resultat està a la vista, 30 anys després de l'òbit franquista la ignorància de la seva maldat (vulgar “banalitat del mal”) permet que polítics com Manuel Fraga i Jaime Mayor Oreja reivindiquen aquells tenebrosos anys, l'església enarbore els valors d'una altra croada i els racistes ocupen la via pública amb reclams contra la “escòria” de la immigració que ha tret les castanyes del foc als gàngsters del boom immobiliari. Conta'm com va passar i et diré de què manques.

Això fins ahir. Amb l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica (LMH) per part de l'esquerra instal·lada hem anat del no-res a la més absoluta misèria. Al marge d'alguns senyals i històries, la LMH ha d'interpretar-se com la segona autoamnistia cridada a tancar el cicle per a descartar qualsevol exigència de responsabilitat, en moments en què una suposada justícia universal és utilitzada pels tribunals espanyols per a fer imatge de marca contra Videlas i Pinochets. Era precís que la joventut que no va viure la transició i va estar aliena als seus pactes secrets (els que van portar la monarquia de Franco i van injuriar in article mortis la República i el seu codi ètic ciutadà) signaren també el nou jurament de Santa Gadea. Aquell esbós de Llei de Punt Final nom nat del “felipismo” s'elevava finalment als altars de la democràcia coronada amb una llei de nova planta d'autèntic Punt Final que incloïa com a caixa de reclutament el reconeixement del martiri i assassinat de persones per raó de les seves creences religioses. És a dir, la LMH reconeix urbi et orbi que el colp d'Estat militar que va portar la guerra civil i va produir la dictadura va ser una Croada, catalogant com a patrimoni artístic les plaques a favor de l'Alzamiento i els seus caiguts que adornar els murs de les esglésies. Fora de nosaltres la funesta mania de pensar!

Clar que, com succeïx amb la bulímia, el revisionisme no té límits. Sobretot quan intenta maquillar imprescriptibles delictes de lesa humanitat. No hi ha veritable Llei de Punt Final si no es finalitza culturalment, fil per randa i amb la llei en la mà, amb aquells incòmodes adversaris que recorden els crims fundacionals. Aquesta és la raó que al parpelleig d'un inicial revisionisme hagi succeït el revengisme descarat. Estem a punt de “consensuar” una nova Causa General que situï en la diana de la responsabilitat de totes les barbaritats de la guerra sobre aquells que no només van lluitar sense melindros per un república autènticament social (“democràtica de treballadors de qualsevol classe”) sinó que inclús van tirar-s'ho tot a l'esquena i van refutar l'aclamada transició i els benèfics Pactes de la Moncloa. Em refereixo fonamentalment al moviment llibertari i a tota aquesta miríade de gent de l'esquerra resistent desbrodadora d'un Partit Comunista franquiciat pel consens cortesà.

I com no hi ha millor falca que la de la mateixa fusta, la desbandada s'ha iniciat des de les files de l'esquerra nominal. El llibre de Javier Martínez-Reverte, La batalla de Madrid, acusant, via acta trobada en els arxius de la CNT, d'haver sigut els anarquistes els responsables de Paracuellos, les inventives d'Antonio Elorza sobre el diari anarcosindicalista La Tierra i els espasmes descontextualitzadors de Santos Juliá sobre Casas Viejas, han inaugurat, malgre lui, el gènere guillotina que l'extrema dreta acariciava. Aquesta volta de femella a la tradició historiogràfica, mutatis mutandis, associa en resultats a investigadors de perfil progressista amb propagandistes de la dictadura com l'escola dels Pío Moa i Cesar Vidal.

I com no hi ha dos sense tres, la saga contrafàctica, convenient encastada en la premsa amb reportatges esbiaixats i ressenyes tremendistes, està tenint continuïtat en altres revelacions editorials com el llibre de Miquel Mir Diario de un pistolero anarquista, o el tractament editorial donat en els mitjans al curtmetratge sobre la vida de Felipe Sandoval (“El verdugo anarquista”), un energumen d'ínfules àcrates a què el propi escriptor Eduardo de Guzmán desemmascarava per a la posteritat en el llibre Nosotros los asesinos, obra amb títol irònicament inculpatori on es relaten detalladament les tortures, vexacions i porgues a què van ser sotmesos els vençuts en comissaries, casernes, presons i camps d'extermini franquista, tot por Dios y por la patria . Un cronista que titulava la seva nota periodística Las patrullas de la FAI, comentant el llibre de Jordi Albertí Els silenci de les campanes, deia sense indici d'inflexió fa uns dies en La Vanguardia: “Se trata de la crónica de uno de los acontecimientos más negros de la historia reciente de Catalunya donde fueron ejecutados un tercio de los 6.818 religiosos asesinados en territorio español. Este dato lleva a Alberti a concluir que lo ocurrido en Catalunya y en España no tiene parangón en la historia. Ni la revolución francesa, ni la soviética, ni la maoísta tuvieron un comportamiento comparable en lo que hace a la persecución y muerte de religiosos”. Com sona. I un que creia que un cert Georges Bernanos havia escrit a la viceversa un llibre titulat Els grans cementeris sota la lluna.

Però la notícia hauria de ser una altra: que avui, 70 anys després de la victòria-holocaust de Franco, després de quasi 40 de règim dictatorial i uns 30 de constitucional s'argumenta que els assassins van ser les seves víctimes i no els botxins. Ja no hi ha dubte: vam ser derrotats pels feixistes en defensa de la legalitat republicana; vam patir persecució per la justícia franquista i ara, en això que diuen democràcia i alguns creiem que encara no ho és, tornen a col·locar-nos en la picota. Pobre, Durruti, triant secretari a un mossén (Jesús Arnal) per a protegir-li i de pas donar exemple. Pobre Simone Weill, la filòsofa cristiana que va acudir des de França junt amb les malícies anarquistes d'Aragó. Pobre Melchor Rodríguez, el faista que acabat de nomenar director general de presons es va jugar la vida pistola en mà acabant amb les saques de quintacolumnistes. Pobre, en fi, Abad de Santillán, el també dirigent de la FAI que, després de derrotar els militars colpistes a Barcelona, no va voler ocupar el poder a Catalunya com li oferia Companys.

Nosaltres, els assassins.

Rafael Cid

Article original en castellà en www.red-libertaria.net|Article original en castellà