Article d’opinió d’Ignacio Ramonet: Sadisme econòmic

Sadisme econòmic

per Ignacio Ramonet

¿Sadisme? Sí, sadisme. Com dir-ne d'una altra manera aquesta complaença en causar dolor i humiliació a persones? En aquests anys de crisi, hem vist com-a Grècia, a Irlanda, a Portugal, a Espanya i a altres països de la Unió Europea (UE) - la inclement aplicació del cerimonial de càstig exigit per Alemanya (congelació de les pensions; retard de l'edat de jubilació; reducció de la despesa pública, retallades en els serveis de l'Estat de benestar; minva dels fons per a la prevenció de la pobresa i de l'exclusió social; reforma laboral, etc.) ha provocat un vertiginós augment de la desocupació i dels desnonaments. La mendicitat s'ha disparat. Així com el nombre de suïcidis.

Tot i que el sofriment social assoleix nivells insuportables, Angela Merkel i els seus seguidors (entre ells Mariano Rajoy) continuen afirmant que patir és bo i que això no s'ha de veure com un moment de suplici sinó d'autèntic goig. Segons ells, cada nou dia de càstig ens purifica i regenera i ens va acostant a l'hora final del turment. Semblant filosofia del dolor no s'inspira en el Marquès de Sade sinó en les teories de Joseph Schumpeter, un dels pares del neoliberalisme, qui pensava que tot sofriment social compleix d'alguna manera un objectiu econòmic necessari i que seria una equivocació mitigar aquest sofriment encara només fos lleugerament.

En això estem. Amb una Angela Merkel en el rol de "Wanda, la dominadora", encoratjada per un cor de fanàtiques institucions financeres (Bundesbank, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç, etc.) I pels euròcrates addictes de sempre ( Durao Barroso, Van Rompuy, Ollie Rehn, Joaquín Almunia, etc.). Tots aposten per un masoquisme popular que portaria als ciutadans no només a la passivitat sinó a reclamar més expiació i major martiri " ad maiorem glòria Europa ".

Fins somnien amb això que els mitjans policials denominen "submissió química", uns fàrmacs capaços d'eliminar totalment o parcialment la consciència de les víctimes, convertides sense voler en joguines de l'agressor. Però haurien d'anar amb compte, perquè la "massa" rugeix.

A Espanya, on el Govern de Mariano Rajoy està aplicant polítiques salvatges d'austeritat al límit precisament del "sadisme" (1), les expressions de descontentament social es multipliquen. I això en un context d'enorme desconcert, en el qual, de sobte, els ciutadans constaten que a les crisis econòmica i financera se suma una greu crisi de governació.

Simultàniament, diversos pilars fonamentals de l'edifici de l'Estat s'esquerden: la Corona (amb el tètric assumpte de la caça de l'elefant en Bostwana), el poder judicial (amb el brut cas Dívar), l'Església (que no paga l'impost sobre béns immobles , IBI), el sistema bancari (del qual ens afirmaven que era el "més sòlid" d'Europa i constatem que s'ensorra), el Banc d'Espanya (incapaç d'alertar sobre Bankia i altres fallides espectaculars), les comunitats autònomes (sumides algunes d'elles en abismals escàndols de corrupció), els grans mitjans de comunicació (excessivament dependents de la publicitat i que van ocultar les calamitats per venir) ...

Sense parlar del mateix Govern el president, en un moment en què Espanya (amb Grècia) s'ha convertit en l'eix dels problemes del món, sembla avançar sense brúixola. I qui, davant preguntes fonamentals, o dóna la callada per resposta o contesta amb expressions surrealistes ("Anem a fer les coses com cal"), o senzillament sosté en contra-(2).

Mariano Rajoy i el seu equip econòmic tenen una gran responsabilitat en el desastre actual. Han dirigit la crisi bancària amb evident poca traça; han deixat descompondre el cas de Bankia; han transformat una clara situació de fallida en un pols amb Brussel · les, el Banc Central Europeu i l'FMI, han practicat el negacionisme més neci, pretenent fer passar un rescat de conseqüències gravíssimes per a l'economia espanyola com un crèdit barat i sense condicions ("És un suport financer que no té res a veure amb un rescat", va declarar Luis de Guindos, "El que cal és una línia de crèdit que no afecta el dèficit públic ", va afirmar Rajoy).

Tot això dóna la penosa impressió d'un país que naufraga. I els ciutadans descobreixen de sobte que després es aparences de "èxit econòmic espanyol", pregonat durant lustres pels governants del PSOE i del PP, s'amagava un model (el de la "bombolla immobiliària") corcat per la incompetència i la cobdícia.

En certa manera, comprenem ara-molt a costa nostre-un dels grans enigmes de la història d'Espanya: com va ser possible que, tot i les muntanyes d'or i plata portades d'Amèrica per l'Imperi colonitzador i explotador, el país es veiés convertit, a partir del segle XVII, en una mena de "cort dels miracles" plena de captaires, desemparats i captaires? Què es va fer de tanta riquesa? La resposta a aquestes preguntes la tenim avui davant els ulls: incompetència i miopia dels governants, cobdícia infinita dels banquers.

I el càstig actual no ha acabat. Després que l'agència Moody 's, el juny passat, rebaixés la nota del deute espanyol en tres esglaons, des A3 fins Baa3 (un per sobre del "bo escombraries"), la prima de risc va arribar fins a límits insostenibles. La solvència espanyola està en el pendent que condueix a un rescat.

I tant el rescat de la banca com el rescat del deute públic tindran un cost social terrorífic. En el seu informe anual sobre Espanya, el Fons Monetari Internacional, per exemple, ja està reclamant que el Govern pugi l'IVA i que aprovi com més aviat millor una nova disminució del sou dels funcionaris per reduir el dèficit. A més, en un document de treball, els experts del Fons recomanen a Espanya que rebaixi encara més l'acomiadament, reclamen el contracte únic i que s'eviti l'actualització automàtica dels sous (3).

La Comissió Europea recomana igualment la pujada de l'IVA, i l'adopció de noves mesures "austeritarias": el retard de l'edat de jubilació, el control de la despesa en les comunitats, l'enduriment de les prestacions per desocupació, l'eliminació de la desgravació per habitatge i la reducció del volum de l'Administració Pública. Tot abans de 2013. Ja que no es pot devaluar l'euro, es tracta de devaluar a països, rebaixant el seu nivell de vida d'un 20 a un 25% ...

Per la seva banda, la cancellera alemanya exigeix ​​que Espanya continuï amb les profundes reformes econòmiques i fiscals. Tot i la canina fidelitat que li manifesta Rajoy, Merkel s'oposa amb dents i ungles a qualsevol mesura del Govern que suposi per a Espanya cedir en el camí de l'austeritat i de les reformes estructurals.

Berlín vol aprofitar el "xoc" creat per la crisi, i la posició dominant d'Alemanya per aconseguir un vell objectiu: la integració política d'Europa a les condicions germàniques. "La nostra tasca avui-va declarar Merkel en un discurs davant el Parlament alemany-és compensar el que no es va fer [quan l'euro va ser creat] i acabar amb el cercle viciós del deute eterna i de no complir les normes. Sé que és ardu, que és dolorós. És una tasca hercúlia, però és inevitable ". Alguns comentaristes parlen ja del IV Reich ...

Perquè, si es produeix el "salt federal" i s'avança cap a una unió política, això significa que cada Estat membre de la UE haurà de renunciar a considerables parts de la seva sobirania nacional. I que una instància central pot interferir directament en els pressupostos i els impostos de cada Estat per imposar el compliment dels acords. Quants països estan disposats a abandonar tanta sobirania nacional? Si cedir part de la sobirania és inevitable en un projecte d'integració polític com la Unió Europea, hi ha però una diferència entre federalisme i neocolonialisme ... (4).

Als Estats sotmesos a rescats-Espanya, entre d'altres-aquestes importants pèrdues de sobirania ja són efectives (5). Desmentint a Rajoy, el ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, va afirmar que la troica (BCE, Comissió Europea i FMI) controlarà la reestructuració de la banca a Espanya (6). Aquesta troica governarà la política fiscal i macroeconòmica per seguir imposant reformes i retallades i per assegurar la prioritat del cobrament del deute que els bancs espanyols tenen amb la banca europea, i principalment alemanya (7). Espanya disposa doncs, des del juny passat, de menys llibertat, menys sobirania del seu sistema financer i menys sobirania fiscal.

Tot això sense cap garantia de sortir de la crisi. Al contrari. Com ho recorden els economistes Niall Ferguson i Nouriel Rubini: "L'estratègia actual de recapitalitzar els bancs a base que els Estats demanin prestat als mercats nacionals de bons-o Instrument Europeu d'Estabilitat Financera (IEEF) o al seu successor, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (Mede) - ha resultat desastrosa a Irlanda i Grècia: ha provocat una explosió de deute públic i ha fet que l'Estat sigui encara més insolvent, alhora que els bancs es converteixen en un risc major en la mesura que més part del deute públic és a les seves mans "(8).
Però llavors, si no funcionen per què es mantenen aquestes sàdiques polítiques d '"austeritat fins a la mort"? Perquè el capitalisme s'ha posat de nou en marxa i s'ha llançat a l'ofensiva amb un objectiu clar: acabar amb els programes socials de l'Estat de benestar implementats després del final de la Segona Guerra Mundial i dels que Europa és l'últim santuari.

Però, com dèiem més amunt, hauria d'anar amb compte. Perquè les "masses" estan rugint ...

NOTES:
1) Llegiu Conn Hallinan, "Spanish Austerity Savage to the Point of Sadism", Foreign Policy in Focus , Washington DC, 15 de juny de 2012. http://www.fpif.org/ bloc / the_pain_in_spain_falls_mainly_on_the_plain_folk
(2) Llegiu Ignacio Escolar , "Les set grans mentides sobre el rescat espanyol", Escolar.net, 11 de juny de
País , Madrid, 15 de juny de 2012.
(4) Llegiu Niall Ferguson, Nouriel Roubini, El País , Madrid, 10 de juny de 2012. Llegiu també, Ignacio Ramonet, "Nous protectorats", Le Monde diplomatique en espanyol , març de 2012.
(5) Una prova de la mentalitat de neocolonizados és l'esperpèntic projecte Eurovegas que es disputen les Comunitats de Madrid i de Catalunya, basat en la especulació urbanística i financera, i associat al "augment del blanqueig de capitals, la prostitució, les ludopaties i les màfies". Consulteu la plataforma Aturem Eurovegas: http://aturemeurovegas.wordpress.com
(6) El País , Madrid, 14 de juny de 2012.
(7) Vicenç Navarro, Joan Torres, "El rescat portarà més retallades i no serveix per sortir de la crisi ", Rebel · lió , 15 de juny de 2012. http://www.rebelion.org/noticia.php?id=151370
(8) Veure la nota 4.

FONT: LE MONDE DIPLOMATIQUE