Artur Mas, el pas enrere que anunciava el Noi del Sucre fa cent anys
“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància”.
Els opinadors professionals, la colla dels ultraliberals i progovernamentals que escriuen en la majoria de diaris catalunyesos ho tenen complicat. Els va ser relativament fàcil argumentar la falsa evolució de CyU del regionalisme catalunyès ben entès al sobiranisme privatitzador i la defensa de “l'estat propi”, sempre a la dreta de Déu, és clar, en això són immutables tot i que es diguin transversals. Van fer anar mil i un trucs. Deien que Pujol ja ho era quan feia jocs de paraules i esdevenia "espanyol de l'Any" segons l'”ABC”, parlaven de la renovació de Rull i companyia, del bé que estaríem quan fóssim un estat de la Unió Europea i dels sacrificis necessaris i imprescindibles en forma de retallades que ens calia assumir per anar-hi. Parlaven de tot el que ens roba Madrid i confrontaven l'Espanya dels subsidis amb la Catalunya emprenedora, mentre Millet i Companyia reien sense parar. Lloaven cadenes, manifestacions i banderes com si sempre ho haguéssim fet, amb tanta arrogància contra els que no hi combregaven que a alguns ens sorprenia i a altres els desconcertava. I al final, tot quedarà en no-res. En no-res. Com ens ho explicaran ara elsmembres de la casta d'opinadors del poderet?, com ens enredaran trenta anys més des de les seves menjadores de pega mentre neguen la fam que provoquen les retallades i lloen les coces dels amos?...
Dic que quedarà en no-res perquè si Espanya no vol, i és clar que no vol, no hi haurà referèndum al 2014. Això faria pixar de riure si no fos perquè les paraules de Mas a Catalunya Ràdio aquest 5 de setembre el que fan és un altre efecte molt més escatològic, que no posaré aquí per no invalidar l'article en alguns mitjans de mig ordre on em publiquen. Prendre el pèl d'aquesta manera a milions de persones és repugnant, però més ho és fer-ho uns dies abans de la Via Catalana per la Independència en què la colla de CyU s'hi ha mig abocat per tal de... fer fum, molt de fum. Perquè ja ho ha dit el 'capo' de tots els 'capos', que si Espanya no ens deixa, ja farem unes eleccions plebiscitàries al 2016. S'ha de tenir la cara molt dura, tant com sempre l'han tingut, d'altra banda, per jugar d'aquesta manera amb els milers de persones que confiaven en ells.
“us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola".
Hi havia qui deia que ara sí que aquesta era la bona, que ara fins i tot els empresaris volien l'estat propi. Oh! I alguns ens en fotíem i advertíem que no, que tot era una cortina de fum per continuar venent-se a si mateixos el país i els serveis públics a preu de saldo. La destrucció dels drets universals que la màquina ultraliberal exigeix ara per continuar enriquint els rics i el patiment que aquesta provoca no és aguantable i calia alguna il·lusió col·lectiva que fes de cortina de fum, sobretot molt de fum. Vinga, a fer estelades però, sobretot, que no vulguin dir res, que siguin ben boniques però no serveixin per a res, que aquí mana “la Caixa”, ens entretenim amb el Barça, i ens ensenya a opinar el Grup Godó i els aprenents de Pla, plans i grisos com el "Quadern" del de Palafrugell. Ah, i maregen la perdiu putes i Ramonetes, que d'això n'anem ben servits...
“si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.” I on posa Lliga i Fomento poseu-hi qui ja sabeu...
El cap dels sobiranistes reconvertits ja ho ha dit clar, que si no és ara ja serà i que si no ens deixen fer el referèndum, no n'hi haurà. A les nostres mans està trencar-los el somriure de cínics i donar-nos felicitat a totes i tots. Els carrers són nostres, hem demostrat que podem organitzar milers de consultes sense dependre de l'Estat ni dels seus escolanets de la Generalitat i per fer-ho només ens cal decisió, organització i la societat civil que no es plega davant els amos quan s'hi posa. Sabíem que per ser lliures cal trencar amb els rics i sabem que ni Mas ni cap dels que manen aquí ara ho faran mai. Fem-los fora, aturem les retallades, decidim decidir i demostrem-los un cop més que si els burgesos no ho fan perquè fer-ho seria posar-se de cul amb els de la seva classe de Madrid, a les treballadores i els treballadors d'aquest país "la independència no ens fa cap por", ni ara ni mai.
I qui se senti estafat, que prengui consciència, I qui pensi que és una estratègia d'uns que en saben molt, que continuï enganyat. I qui cregui que ja serà, que esperarem fins que ens ho tornin a dir, que se'n vagi al sofà tres-cents anys més. Però anem-hi i diguem-ho clar: la independència la volem per canviar-ho tot, i ells ho saben i no volen canviar res. Que tremoli l'enemic que quan convé seguem cadenes, i la principal avui i aquí, com en els darrers trenta anys, com en els darrers cent o tres-cents anys, és el poderet burgès català, creador de l'Estat espanyol presó de pobles i de totes i cada una de els mesures antitots que ens fan dia sí i dia també la vida impossible a la majoria. Ells ho tenen, clar i entre classe i nació sempre trien classe. Nosaltres, és clar, ho volem tot!
(En cursiva, fragments del discurs de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, a l'Ateneu de Madrid el 1919)
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament, activista social i afiliat a CGT Tarragona.