Assetjament sexual i violència contra les dones a la Universitat

L’imaginari públic induït en una mirada superficial sobre la igualtat entre homes i dones a l’àmbit universitari, és tan sols un miratge que va quedar ben estroncat i fortament qüestionat amb la impactant noticia sorgida a la premsa a principis del 2014, sobre el cas del catedràtic de la Universitat de Barcelona (UB) Jesús de Miguel.

Jesús de Miguel, catedràtic i professor universitari molt ben relacionat amb “altres instàncies” de l’elit de la societat espanyola i catalana, entre d’altres amb la Fundació Príncep d’Astúries, fa anys que acumula nombroses queixes i prou denúncies d’alumnes per assetjament sexual encabit dins de la seva activitat acadèmica i sense que cap resolució de la institució universitària el desaprovés.

Finalment, després de que la UB li obrís un expedient i el tornes a tancar sense cap tipus de sanció, donat que els fets que motivaren l’apertura de l’expedient ja estaven prescrits administrativament, la mateixa UB va portar el cas a la Fiscalia, que tot reconeixent que sí hi havia indicis provables durant el curs 2007/2008 de clars gestos i intencions d’assetjament sexual amb alguns i algunes de les seves alumnes, el cas es trobava prescrit i, per tant, no es va poder imputar al professor què, avui per avui, continua “feliçment” formant part de la plantilla de professorat de la UB.

Aquest cas (a tall d’exemple) ens revela entre d’altres aspectes haurien de ser inadmissibles en el segle XXI, l’escassa importància que les universitats atorguen al tractament de l’assetjament amb abús de poder i a violència contra les dones, violències exercides en el si de la seva comunitat universitària.

Mentre una figura tan cotitzada dins de la institució universitària, com ho és un catedràtic d’universitat, campa impunement com assetjador en lo que a ell li sembla considerar que és el seu feu, s’elaboren normatives recuperades d’aquells memorables anys 50 i en nom de la convivència (i ves a saber quin civisme universitari) es permeten l’expulsió de l’alumnat amb pensament crític que reivindiquen una Universitat Pública i de Qualitat.

Però, per què es produeixen aquests casos d’assetjament sexual a la Universitat?

La Universitat, tal que institució d’educació superior, també forma part d’aquesta societat patriarcal, capitalista i a masses voltes rància i arcaica; així és com tampoc La Universitat no és aliena a les estructures i el pensament que conformen la societat.

El patriarcat esdevé un sistema d’interrelacions sustentat en diverses institucions, tan públiques com privades; actitud que tendeixen a induir a la heterosexualitat com a norma i al contracte sexual i l’assentament de la relació de poder que hi ha entre dones i homes (tanmateix enfortit quan prevalen mites i creences de que ha diferents “castes” en joc i que són aquestes les regles per l’èxit en els objectius i una òptima supervivència universitària).

Així és què, en el model del patriarcat –també universitari-, el sistema de relacions socials és basa –també i en el segle XXI- en la subordinació de les dones, en la construcció social diferenciada del fet de ser dona o home, en la divisió del treball en funció del sexe, en la imposició de la heterosexualitat com a normalitat i en la maternitat obligatòria i, com a conseqüència, en el control dels cossos de les dones.

L’Estat i les seves institucions perpetuen com a missió mantenir l’ordre patriarcal establert tal i com veiem a través de les seves lleis i les seves polítiques, tan per l’acció com per l’omissió. Per posar un exemple, la proposta de llei de reforma de l’avortament que ens converteixen a les dones com a persones tutelades per l’Estat, o l’aniquilació de les polítiques contra la violència a les dones, i d’altres.

En aquest ordre patriarcal, la violència contra les dones es converteix en una eina de manteniment del sistema patriarcal, de la silentment buscada desigualtat entre homes i dones i de l’apropiació del treball i dels seus cossos. Parlem doncs de violència estructural contra les dones.

I La Universitat que forma part d’aquesta societat tal i com afirmem, amb una feminització àmplia de la base de la seva estructura, amb la concentració de dones per àrees de coneixement, normalment menystingudes davant d’altres, i amb la tolerància cap a l’ús de la violència contra les dones. Una violència emanada –sovint- des de les estructures i mentalitats estereotipades, que actuen en paral·lel a través de xarxes de poders implícites..... i explicites també. La no acció i la complicitat davant de la violència i l’assetjament contra les dones significa a la pràctica col·laborar i practicar aquestes violències.

L’assetjament sexual i la misogínia, que son formes de l’exercici de violència contra les dones, poden manifestar-se amb normalitat en els currículums acadèmics, en els debats a les aules universitàries i en les relacions entre professorat, alumnes i personal d’administració i serveis.

Alguns elements clau per compendre l’assetjament sexual:

La primera és que es dóna en estructures de poder i la Universitat està profundament travessada per aquestes.

Moltes de les dones que han estat víctimes d’alguna d’aquestes situacions de violència de gènere no s’identifiquen com a tal. El procés de presa de consciència és complex i llarg. Això comporta dificultats per denunciar aquestes situacions o que hagi transcorregut massa temps fins que finalment es denuncia. Pot ser una de les raons la trobaríem en com les dones hem estat socialitzades en la confiança en la autoritat, en creure en la bona voluntat de les actituds del professorat, no identificant-les com assetjament.

Un altre qüestió són els mecanismes de culpabilització de les víctimes atribuint-les el paper de provocadores de la situació o l’exculpabilització dels assetjadors en base a suposades patologies mentals o la inevitabilitat dels seus impulsos o necessitats sexuals.

I per últim i no menys greu, és la no actuació de les organitzacions i la negació del conflicte, en aquest cas esdevenen subjectes còmplices les universitats, alhora per manca de voluntat política, bé per interessos corporativistes o d’imatge pública.

Quines són les polítiques d’actuació que calen activar des de les universitats per acabar amb aquesta lacra?

Per a començar atendre la violència contra les dones a les universitats, no només amb les actuacions contundents quan es donin les denúncies, sinó elaborar un pla de treball preventiu acompanyat amb campanyes de sensibilització davant de l’assetjament a tota la comunitat universitària.
Un treball seriós necessari per generar la confiança real de les víctimes per poder assessorar-se, consultar i denunciar les situacions de violència que es donin i rebutjar les actituds que les puguin potenciar.

Realitzar un treball “en condicions” que trenqui les estratègies de subordinació i menysteniment contra les dones dins de l’àmbit universitari, potenciant la presència de les dones, a través de la contractació de més professores (en condicions dignes de treball), d’afavorir la representació a tots els espais universitaris, acompanyament de les víctimes d’assetjament sexual i d’altres mesures i actuacions.

La UB, recentment i motivada per imperatius legals, ha elaborat i aprovat el PROTOCOL DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA PER A LA PREVENCIÓ, LA DETECCIÓ I L’ACTUACIÓ CONTRA LES SITUACIONS D’ASSETJAMENT SEXUAL I PER RAÓ DE SEXE O D’ORIENTACIÓ SEXUAL.

El dit protocol de la UB, com a declaració d’intencions i cobertura dels imperatius que l’han impulsat, pot estar bé així com també pensem pot ser i haurà de ser millorat. Malgrat, si ens quedem en conservar al fons d’un calaix aquest protocol sols esdevindrà ser dogmàtic i testimonial d’unes intencions tan sols superficials, no havent fet res positiu ni proactiu per tal d’afrontar i tractar els veritables conflictes subjacents.

Des de la secció sindical de la UB, en coordinació amb altres companyes de la CGT d’altres universitats i de la Secretaria de Gènere del SP de la CGT de Catalunya hi estem treballant.

Àrea d’Universitats de la Federació d’Ensenyament de la CGT