‘Atado y bien atado’

“De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.”

(Raimon 1967)

Mai he estat a cap escenari d’alguna gran batalla de la Segona Guerra Mundial, com el desembarcament de Normandia, o les batalles de les Ardenes, Stalingrad o Kursk. Tampoc he visitat pobles arrasats pel feixisme, com Lídice a la República txeca. En canvi, si que he tingut l’oportunitat de veure els barracons, els forns, les dutxes dels camps de concentració ara convertits en museus d’Auzwitch i Dachau, a Polònia i Alemanya respectivament.

Fa pocs dies, sense tenir-ho massa previst, vaig visitar Corbera d’Ebre. La població va formar part de la línia de front durant la batalla de l’Ebre de l’any 1938. L’exèrcit feixista la va bombardejar intensament fins reconquerir-la el setembre d’aquell mateix any. Com a conseqüència dels atacs, pràcticament tots els edificis del poble van quedar ensorrats. L’impacte a la població civil també va ser enorme, de tal manera que l’any 1940 el poble tenia un 25% d’habitants menys que deu anys abans, el 1930.

En síntesi, Corbera d’Ebre és un poble arrasat durant la Guerra Civil per un exèrcit feixista que poc a poc va anar guanyant territori. No és l’únic a Catalunya. Aramunt Vell, al Pallars Sobirà, n’és un altre. La diferència és que Corbera d’Ebre a acabat sent un lloc relativament museïtzat al llarg dels darrers anys. A les oficines de turisme s’informa que es pot visitar i al llarg de les runes del poble vell s’hi han emplaçat diversos panells de text.

La visita a Corbera d’Ebre és impactant. I no només per les cases enfonsades. Tot i que només se’n conserva una part, encara permeten veure la destrucció de carrers d’un poble que havia tingut vida. La resta són solars buits sedimentats de runa. L’impacte que et deixa la visita és un altre. És el discurs museogràfic, el relat (com està ara de moda dir) que s’ha construït al voltant de les runes. Es parla de la guerra, del terror, de la mort i de la destrucció. Un poble, Corbera d’Ebre, d’un dia per l’altre és destruït. I no volem, diu aquest relat, que això torni a passar.

Corbera d’Ebre exemplifica una bona part de les polítiques de memòria fetes per l’esquerra institucional que va pactar, i que va construir activament, la Transcisió. I que a casa nostra exemplifica, en els anys dels dos Tripartits, el Memorial Democràtic. Descobrir que a Corbera d’Ebre, com a tant altres llocs hi va haver una guerra no és cap novetat. Les generacions dels meus avis i àvies (que la van fer), dels meus pares (que van créixer durant la posguerra) o la nostra (nascuts a les darreries del franquisme) ho sabem molt bé. Molts cops de petits vam sentir a parlar dels rojos i dels nacionals. I encara a molts pobles un pot escoltar-ho. I dir que una guerra implica patiment, destrucció i mort és reiteratiu. Les guerres maten. Si no, no són guerres.

A Corbera d’Ebre, en canvi, el que es fa és sepultar sota la runa la mateixa explicació de la guerra. Eradicant-ne les causes. Es mataven i prou. El meu avi el febrer del 1937 se’n va anar voluntari al front d’Aragó. A fer la revolució i a derrotar el feixisme i la burgesia. L’altre meu avi, també el 1937, va creuar cap a Burgos perquè li feia molta més por la revolució social que l’ordre feixista. Tal i com es parla de la guerra a Corbera, les accions de la generació dels meus avis i àvies perd tot el sentit i, simplement, semblen fruit d’una població embogida i irracional. La història queda esborrada d’un cop de ploma.

Us imagineu recordar a totes les víctimes de la batalla del Gueto de Varsòvia? Els alçats del gueto i els efectius de les SS que els van reprimir morts en la lluita recordats a un mateix nivell en una placa o un monument… O a les víctimes de Lídice junt a Reinhard Heydrich, mort poc abans per una acció de la resistència? O, en clau actual, reivindicar al mateix nivell els i les defensores de Kobane i els milicians de l’Estat islàmic caiguts en l’assalt a la població kurda?.

L’equidistància que imposa l’eteri discurs del No a la Guerra quan parla de la nostra història del s. XX té això. Silencia el conflicte entre qui volia construir un nou món i el pànic de l’oligarquia a perdre els seus privilegis i que aposta pel feixisme. Fent-ho, fa el joc a tots aquells que van intentar rentar la cara al franquisme ja abans del 1975. El silenci, l’oblit, el no dir les coses és una bona eina. I a esperar que passi el temps. Així doncs, el pacte de la Transició es manté ben viu a Corbera d’Ebre.

PD. Per acabar aquest breu post, no vull deixar d’escriure que de vegades cal que puguem dir “Si a la guerra”. Els partisans a molts llocs d’Europa lluitant contra el nazisme feien la guerra. I ara són un referent històric incontestat. A Kobane hi ha guerra. I ara les imatges de dones armades i plenes de dignitat en contra l’Estat Islàmic ens arriben al cor. Bàsicament, davant d’un conflicte, cal entendre’l per a poder-nos-hi posicionar. Negar-lo implica, sempre, recolzar qui té el Poder. I ja sabem qui va guanyar la guerra i qui domina les relacions econòmiques i socials, encara ara, al nostre país. Tot plegat, recorda allò de “Atado y bien atado“.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya.

https://lasaldelaterra.wordpress.com/2015/08/20/atado-y-bien-atado/