CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Atur, emergència de salut pública

Dimecres, 20 abril, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'última gran crisi del capitalisme, generada i aprofitada per banquers, grans empresaris i governs conservadors, ha augmentat la desigualtat, la pobresa i l'atur en el món, una gran part de la població de la qual està desprotegida. Dels més de 205 milions de desocupats, solament el 13% té protecció social, i solament una de cada cinc persones accedeix a una pensió i a la protecció de la salut.

A Espanya, uns pocs anys de profunda crisi han empitjorat dramàtica i desigualment l'atur, el més alt dels països rics. Les xifres ho diuen gairebé tot: Espanya ha generat un de cada 20 nous desocupats en el món. Des del 2007 s'ha passat de 1,7 a 4,7 milions de desocupats (del 8% a més del 20% de la població activa) afectant més als joves (43%), immigrants (més del 30%) i classes socials pobres amb menys educació (43% en analfabets i 30% amb educació primària enfront del 11,7% i al 2% en qui tenen educació superior o doctorats). En 1,3 milions de llars ningú té treball, hi ha un milió de desocupats de llarga durada (més de dos anys), i 1,5 milions de desocupats sense ingressos.

Encara que molt menys visible que un terratrèmol o una inundació de grans proporcions, el brutal impacte de l'atur sobre la vida i la salut de la població comporta una situació que es pot qualificar com d'emergència nacional. L'atur produeix una incomptable cascada d'efectes que incideix sobre molts aspectes quotidians.

La inseguretat de desocupats i treballadors incrementa la desesperança i la por, la xenofòbia i la violència. L'amenaça de quedar sense treball es converteix en un mecanisme disciplinari i de pressió sobre la classe treballadora, que augmenta a mesura que creix l'atur.

L'atur paralitza carreres professionals, reduïx l'autoestima, genera estrès psicològic i nombrosos riscos que danyen la salut. Augmenta la probabilitat d'emmalaltir, tenir problemes d'ansietat o depressió (tres vegades més que en qui treballen), enganxar-se a drogues com l'alcohol o tabac, morir prematurament o suïcidar-se. Els problemes empitjoren en les famílies obreres, els pobres i les mares soles amb fills.

En els desocupats sense subsidi, per exemple, els problemes de salut mental es multipliquen per tres si són professionals i per set si són obrers, riscos que es reduïxen molt quan hi ha ajudes.

Darrera de cada dada, s'amaga una invisible tirallonga d'històries vitals plenes de desesperació, lluita i dolor: «Estic sense treball i pagament un préstec hipotecari, si deixo de cobrar em prendran el pis, no vull ni pensar-hi»; «sóc una mare de 35 anys desesperada, en poc temps em veig en el carrer i sense res, tinc una filla de 13 anys a la qual no puc oferir res»; «a casa vivim vuit persones, amb tres nens, solament una treballa i no entren ingressos, estic disposat a robar si és necessari per a treure endavant a la meva família»; «vaig a cometre alguna bogeria si això no s'arregla»…

Els efectes de l'atur sobre la societat i la salut pública són la punta de l'iceberg d'altres condicions d'ocupació. Al costat dels aturats oficials hi ha desocupats encoberts (que deixen de buscar treball), subempleats (que volen treballar més hores o busquen un treball més regular), múltiples formes d'autoocupació marginal i ocupació informal (activitats laborals remunerades sense cotitzar a la Seguretat Social de les quals es beneficien empresaris sense escrúpols) i la precarietat laboral (assalariats insegurs amb salaris baixos, alta vulnerabilitat, escassa protecció i drets i incapacitat d'exercir-los).

A diferència de l'atur, els indicadors d'aquestes ocupacions són molt menys precisos o no existeixen. Per exemple, l'elevada xifra de contractes temporals (25%) no reflecteix la situació real de precarietat laboral que es distribueix desigualment (90% en dones obreres immigrants joves, per 20% en homes professionals espanyols majors de 30 anys).

La precarietat, o treballar intermitentment amb períodes d'atur i precarietat, danya la salut: a pitjor situació laboral, pitjor salut.

Les polítiques neoliberals que flexibilitzen una suposada rigidesa laboral, retallen serveis públics i afebleixen la negociació col·lectiva i la protecció social creen inseguretat en els treballadors forçant-los a ser submisos i acceptar l'explotació.

Un Estat del benestar mereixedor d'aquest nom ha de tenir polítiques de protecció social que permetin viure dignament i amb bona salut. El devastador impacte de l'atur i la precarietat requereixen realitzar amb urgència polítiques fiscals progressives i redistributives que permetin millorar la protecció social.

Instaurar una renda bàsica universal no condicionada, per exemple, reduiria la pobresa (nou milions de pobres; 650.000 d'ells amb menys de 250 euros al mes), desmercantilitzaria les relacions laborals i augmentaria el poder de negociació d'uns treballadors que no haurien d'acceptar ocupacions degradants, injustes i perilloses.

Sense polítiques com aquestes, milions de persones seguiran pagant els efectes de la crisi amb la seva salut i amb la seva vida.

* Joan Benach i Carles Muntaner són membres del Grup d'Investigació en Desigualtats en Salut (GREDS-EMCONET, UPF).

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció