CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Avui millor que abans d’ahir

Dimarts, 28 juny, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El moviment 15-M –parlo en exclusiva de la meva experiència madrilenya– ha tingut un eco inesperat per diverses raons: l'habilitat dels seus organitzadors, el seu designi de fugir de les sigles, el descontentament general, el caos que Bolonya ha aprofundit en les universitats, l'oportunitat que oferien unes tristes eleccions, l'eco de la revolta àrab –juntament amb l'esdevingut a Grècia, Portugal i Islàndia–, i, en suma, el treball d'anys dels moviments socials crítics.

Agrego una cosa òbvia: el fet que en el seu estadi inicial la iniciativa que va cobrar cos el 15 de maig de 2011 hagués superat totes les expectatives va atreure cap a ell immediatament a moltes persones.

1. El que va sortir de les manifestacions del 15 de maig va ser, d'altra banda, una raresa: en les files del moviment naixent, i almenys en el primer moment, els adults faltaven, com faltaven també, per cert, els adolescents. Generacionalment constrenyit, amb escassa presència obrera i més aviat interclassista, mancava de forma orgullosa de líders, una cosa que no va deixar de posar dels nervis a uns mitjans d'incomunicació de sempre obsessionats amb posar-li cara a les coses.

2. Sobre un fonament sòlid –el de la indignació–, el moviment tenia dues ànimes. Si la primera l'aportaven activistes dels moviments socials crítics, que contesten activament el capitalisme i bé podem descriure, per la seva vocació assembleària, com llibertaris, en la segona s'han instal·lat joves que, infinitament cabrejats i un punt ingenus i meritocràtics, postulen una reforma més o menys radical del sistema i mostren un franc interès per les eleccions i les seves trames.

Sent cert que aquestes dues ànimes no han deixat de vivificar-se mútuament, el seu és assenyalar que encara que en el moment inicial l'hegemonia va correspondre a la primera, amb el pas dels dies es va fer valer un pes creixent de la segona, per ventura facilitat per la pressió que van exercir les autoritats polítiques, judicials i policials. Les coses com fossin, i encara que l'escenari no era paradisíac, seguia sent clarament preferible a la misèria que hem palpat durant decennis. Bastava amb fer una ullada a qualsevol de les assemblees de la Porta del Sol per a veure que ens endinsàvem en un món nou.

3. Si algú es pregunta per què el moviment ha provocat tant temor, respondré que, encara que referent a això hagin pogut influir el creixement inesperat de les protestes i la petjada emocional derivada de la revolta àrab, el realment important era altra cosa: connectava de manera espontània amb moltes de les percepcions populars sobre la crisi i la seva resolució, una cosa poc comú –admetem-lo– en les iniciatives dels nostres moviments socials.

4. Oblidem ara la reacció de la caverna. Una simple ullada a les portades de La Gaceta, La Razón, ABC i El Mundo il·lustra a la perfecció el que tenim entre mans. M'interessa parar esment a una cosa més delicada per menys evident, que retrataré de la mà d'una glossa del que han escrit els todòlegs dels diaris El País i Público. Després d'haver defensat de sempre la infàmia de les polítiques del PSOE, al corral del qual tornaran ràpidament, els primers, els d'El País, han mostrat la seva franca simpatia per aquests joves marginats. Per darrere no es mou, clar, cap reflexió seriosa sobre l'explotació, el capitalisme, la repressió o la condició del mitjà en el qual escriuen. El dels todòlegs de Público, encara que alguna cosa té a veure amb l'anterior, discorre per un altre canal: després de mostrar, de nou, la seva simpatia pels indignats, els conviden a mostrar-se equànimes i moderats, subratllen el vigor dels deures cívics i mostren un atàvic terror –mai han trepitjat, clar, un moviment social– davant espontaneïtats, radicalitats i esments agres de la misèria que escampen els nostres sindicats majoritaris.

En realitat hi ha un element participant més: el que congrega a la socialdemocràcia il·lustrada que, afí als sindicats esmentats, després de quedar en fora de joc el 15 de maig ha recuperat el terreny perdut i s'atribueix ara un audaç protagonisme. No té problemes, això sí, per a situar-se: si els llibertaris estan massa lluny, els joves indignats, encara que una miqueta naïfs, configuren un auditori interessant.

5. Què sabem del futur? Res. Encara que els escèptics predominen, bé serà que subratllem que el 14 de maig no donaven un duro per les mobilitzacions que s'anunciaven. Que ho anem a tenir difícil a l'hora d'ampliar la mobilització i passar als fets és evident. Gairebé tant com que s'obre un escenari nou, clarament millor que el d'abans d'ahir.

Article de Carlos Taibo, professor de Ciència Política i de l'Administració a la Universitat Autònoma de Madrid

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció