Baixar els salaris per a salvar l’economia?
Un dogma que s'ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d'Espanya és que per a sortir de la crisi cal baixar els salaris.
Tal creença ha estat reforçada per l'últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer el passat 9 d'agost, el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim (així com altres mesures encaminades a afeblir al món del treball, com la descentralització i afebliment del procés de negociació col·lectiva) a fi d'augmentar la competitivitat de l'economia espanyola i amb això facilitar la recuperació econòmica d'Espanya.
L'argument que s'utilitza per a justificar tals mesures és que, al no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de la Eurozona al tenir tots ells la mateixa moneda) a fi d'abaratir els productes i fer al país més competitiu, l'única solució que els queda a tals països que estan en recessió és abaratir els productes a força de disminuir els salaris. D'aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint tals exportacions en el motor de l'economia, permetent així que surtin de la recessió.
Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments i es reprodueix no solament pels equips econòmics dels partits governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental tant a nivell central com autonòmica (govern Zapatero i tripartit), ara en l'oposició. Podria citar moltes declaracions recents d'economistes pròxims al PSOE i al PSC que, afegint un “to de realisme” (que sempre s'utilitza per a defensar tesis neoliberals), conclouen que si, que cal rebaixar els salaris com part del que Paul Krugman i molts altres han cridat la “devaluació domèstica”.
Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que ha arribat a nivells dogmàtics) en les seves proclames. Així, l'hereu del tron d'Espanya, el Príncep Felipe, en la seva inauguració d'un dels campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, el IESE, va fer referència que “els nostres preus i salaris estan marcant el ritme de la tornada a la drecera de la competitivitat”, la qual cosa, decodificada la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso, periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació en la Casa Real).
Els supòsits de tal dogma
Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d'evidència científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció pot fer-se a força de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels salaris, possibilitat que gairebé mai s'esmenta. I quan, rarament es fa, és per a descartar tal possibilitat doncs –segons ells- això desincentivaria la inversió.
Miri's com es miri, es proposa carregar el pes de la recuperació econòmica en les esquenes dels treballadors i no sobre les dels empresaris, als quals cal donar-los totes les facilitats i estímuls perquè exportin, doncs aquí és on radica tota la nostra salvació. Però les dades mostren l'error dels supòsits sobre els quals es basa tal dogma. Vegem-los.
L'error dels supòsits que sustenten el dogma
Un dels centres d'investigació econòmica pròxim al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board) acaba de publicar un detallat estudi de l'evolució dels salaris en l'Eurozona que mostra que aquests han descendit d'una manera molt marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal (els famosos països PIGS en la terminologia anglosaxona). Com terme mitjà els costos laborals han descendit un 15% des de 2009.
Però com bé assenyala l'economista belga Ronald Janssen, aquest descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general, acompanyat d'un augment ni de les inversions ni de les exportacions (“Falling Wage Costs: Europe’s Light at the end of the tunnel?”). Janssen mostra gràfica i convincentment en el seu article que a Grècia, per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclosos en la manufactura, no ha anat acompanyat d'un augment de les exportacions. Ans al contrari, aquestes han descendit també molt marcadament. Grècia, per cert, tenia un fort sector exportador abans que s'iniciés la crisi en el 2008. Els salaris doncs han baixat (caigut en picat) a Grècia però això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les inversions. L'única cosa que ha pujat han estat els beneficis empresarials que s'han disparat arribant a una xifra equivalent a un 12% del PIB grec. Mentre, l'economia grega està anant de mal a pitjor.
A Espanya i a Portugal, no obstant això, les exportacions sí que han crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement no obstant això no ha estat suficient per a reanimar l'economia de tals països. En ambdós països, la gran destrucció d'ocupació (en part responsable de l'augment de la productivitat), conseqüència de les polítiques d'austeritat i de la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l'augment de les exportacions no ha estat suficient per a estimular de nou l'economia. La baixada de salaris que en teoria està augmentant les exportacions està alhora deprimint l'economia domèstica, vencent aquesta última a la primera.
Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant bastant temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica, de voler estimular l'economia a força de col·locar el sector exportador en el centre de l'economia. No va ser fins que governs d'esquerres i centre-esquerra van potenciar la demanda domèstica que aquells països d'Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió. En aquest aspecte, és interessant veure la similitud dels arguments neoliberals (presentats com arguments de sentit comú en “les ciències econòmiques”) utilitzats a Amèrica Llatina i ara aquí a Espanya. Tals arguments estan sent utilitzats avui a Espanya no solament per les dretes sinó també per economistes de partits exgovernants de centre-esquerra, com el PSOE i el PSC, avui en l'oposició (resultat, per cert, de l'aplicació de tals polítiques).
Altre argument que utilitzen tals economistes, que assumeixen que la recuperació econòmica procedirà del sector exportador (per a això exigeixen un descens salarial), és que aquest tipus de recuperació haurà de ser, per necessitat, molt lenta. A Amèrica Llatina es va insistir en això, any rere any, durant tota una dècada de domini liberal en les esferes de poder. La famosa llum al final del túnel, no obstant això, mai es va engrandir. En realitat, la famosa llum apareixia cada vegada més lluny i més petita. I està ocorrent el mateix ara a Espanya.
On està portant aquest dogma
Tot aquest procés era predictible. És fàcil de veure que talis polítiques són errònies. Solament es necessita mirar les dades i oblidar-se de la teologia neoliberal (presentada com coneixement econòmic). Quan tants treballadors estan sense treball i quan la majoria de joves estan sense treball durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Espanya. Enfront d'un sector exportador viu, existeix una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d'ocupació, i reducció de despesa pública. Aquesta va ser la situació a Amèrica Llatina en el període neoliberal i aquesta és la situació en els països PIGS ara (convertit en GIPSI, amb la inclusió d'Itàlia).
En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no solament en els països perifèrics de l'Eurozona sinó també en els països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, purchasing manager index) està baixant també a Alemanya i a França a nivells d'Itàlia, havent arribat a quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, doncs gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retallades de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.
La resposta del establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l'Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanys i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l'Eurozona, conduint al precipici a tota l'Eurozona. S'inicia així una competició per a veure qui paga menys als seus treballadors.
Aquests són els costos de continuar creient en el dogma neoliberal. Però com bé ha dit l'Organització Internacional del Treball, en la seva resposta a l'informe del BCE, tal estratègia durà a una depressió no solament europea sinó mundial. El que està passant en l'Eurozona és un exemple de les conseqüències de tals polítiques. La seva propera recessió pot dur a una gran depressió. En realitat, per a milers d'espanyols i d'europeus aquesta depressió ja ha arribat. Aquests són els costos de continuar creient i aplicant el dogma.
Una última observació. L'enorme força i influència del pensament neoliberal a Espanya (resultat del gran poder que té la banca i la gran patronal en els fórums mediàtics i polítics) es reforça amb l'enorme passivitat de les esquerres. I no m'estic referint als partits polítics (als quals caldria reformar substancialment) i als sindicats sinó a les persones que es consideren d'esquerres i que amb la seva passivitat estan permetent que tal pensament i les polítiques que les sustenten (que estan fent molt dany) continuïn.
Per aquest motiu em permeto suggerir-li al lector d'aquest article que es mobilitzi i que, si està d'acord amb la tesi que exposo (enormement minoritària a Espanya, a causa de la seva marginació en els mitjans), enviï aquest article a tot tertulià i tertuliana, a tot periodista, a tot canal informatiu que reprodueix tal dogma, a fi de mostrar-los que el que diuen i promouen no té cap base científica, denunciant amb això, la seva funció propagandística en lloc d'informativa.
Permeti'm una observació personal. El meu bloc rep al voltant de 10.000 contactes al dia. Si suposem que almenys un 10% coincideixen amb les meves tesis i aquests enviessin cartes o truquessin als mitjans cada vegada que tal propaganda ocorre, tals mitjans captarien el missatge que la població és conscient de la seva actitud propagandística, exigint-los major rigor i diversitat.
L'enorme passivitat de les persones d'esquerra hauria de substituir-se per una agitació social i intel·lectual que mostrés les enormes falsedats de la saviesa convencional que es reprodueix a través dels mitjans d'informació de major difusió, transformant-los en mitjans de persuasió. Una de les grans insuficiències de la democràcia espanyola és precisament la falta de diversitat d'aquests mitjans. La ciutadania hauria de mobilitzar-se per a protestar i denunciar tal situació.
* Vicenç Navarro (http://www.vnavarro.org) és economista i membre del Consell Científic d'ATTAC Espanya
http://www.attac.es/2012/08/15/bajar-los-salarios-para-salir-de-la-crisis/