CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Bakunin, gegant lliure i llibertari del pensament i de l’acció

Diumenge, 8 juny, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Mijail Bakunin va néixer el 30 de maig de 1814 a Priamúkhino, a Rússia, en una família aristòcrata de rics terratinents que disposava de més de 500 treballadors empleats en les finques familiars. Alhora, el pare tenia una petita empresa de cotó. El seu pare era un masclista i la seva mare, a qui el pare considera inútil i egoista, tenia vint anys menys que ell. La parella va tenir 11 fills, deu dels quals van sobreviure en una època en què això no era massa corrent. Amb els seus germans, Bakunin es comporta despòticament, sobretot amb les noies, i tal com explica Michael Onfray a la biografia que inclou en la seva mai prou lloada “Contrahistòria de la filosofia” (1), “El llibertari és un autoritari”.

Segons Onfray, Bakunin manté “una mena de relació incestuosa” amb elles, “D'aquí ve la gelosia malaltissa dels seus pretendents”. Onfray parla també d'una possible impotència o fins i tot d'una homosexualitat no reconeguda. En tot cas, em sembla molt important conèixer aspectes de la vida del pensador i revolucionari, del seu cos, per entendre després en tota la seva plenitud les seves idees i les seves maneres d'actuar, una pràctica que el filòsof francès Michael Onfray ha posat en el centre de la majoria des seus llibres.

El 1828, amb 14 anys, Bakunin entra a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg i deixa la finca familiar durant cinc anys. Del món militar en fuig quan per una indisciplina menor (no portava l'uniforme millitar en una sortida pel carrer) l'expulsen de l'escola i l'exilien lluny de tot. Enmig de la neu, aïllat del món, llegeix de tot (història, estadística, literatura...), i tradueix de l'alemany al rus i del francès a l'alemany. S'inicia, de la mà de Stankèvitx, en la filosofia alemanya i el 1835 abandona l'exèrcit i intenta una vida com a filòsof a Moscou. El pare, però, li salva el cul aconseguint que no el persegueixin per abandonar la institució militar.

Filòsof hegelià

Filosofia alemanya era el mateix que dir Hegel, però no només. Bakunin hi arriba fent parada abans per Schelling i els romàntics alemanys i per Kant, que abandona ràpidament quan descobreix Hegel, la filosofia del qual, segon Onfray, “l'esquinça per la meitat” (2). És encara creient, comparteix la necessitat de la funció arquitectònica de l'estat i viu al voltant de les idees del filòsof alemany. El llegeix, en parla, en fa propaganda a les seves germanes en les cartes que els envia... i publica a “L'Observador de Moscou” una traducció dels “Discursos acadèmics” de Hegel, el que el converteix en el hegelià rus per excel·lència. Bakunin es posiciona contra les llums de la Revolució Francesa, que acusa de ser les responsables de la decadència del segle XIX i contra elles demana la reconciliació entre la Religió i la Filosofia.

El 1842, la febre hegeliana conservadora li passa quan coneix, amb 28 anys, els pensadors de l'ala esquerrana del hegelianisme, sota influència de Feuerbach però també de Strauss, l'autor de la “Vida de Jesús”; un any abans havia conegut Max Stirner, un altre hegelià d'esquerres que encara no havia escrit la seva obra “L'únic i la seva propietat”. La nova febre li obre els ulls al que fins aleshores havia fet: pura metafísica que no servia per transformar la vida real. I el juliol de 1842 publica un text titulat “La reacció a Alemanya. Notes d'un francès”. Allà deixa clar que “La llibertat, la realització de la llibertat: qui pot negar que aixo és el que avui encapçala l'agenda de la història?... La propaganda revolucionària, en el seu sentit més profund, és la NEGACIÓ de les condicions existents de l'Estat” (3). Sense cap mena de dubte el canvi produït en el seu pensament iniciava un nou camí, un camí que l'allunyava de la docència filosòfica i el portava cap a la bohèmia vital.

Bohèmia vital

Sense diners, ja que la seva part de l'herència familiar que li permetria viure sense problemes, mai no la va cobrar, tot i intentar-ho, Bakunin viu amb gairebé res, en bona part gràcies als amics. Fa treballs esporàdics com a obrer, mestre i fins i tot com a traductor d'”El capital” de Marx, una feina que no acaba. Quan té diners, els reparteix entre els seus amics més pobres i a vegades entre pobres que ni coneix, la seva relació amb els diners és, per tant, complicada i alhora clara: no en vol saber res o tan poc com pot. Sense horaris ni calendaris, vestit de qualsevol manera sigui hivern o estiu, els seus dos metros de persona es passegen per mitja Europa de revolta en revolta.

El desembre de 1844, el senat rus li retira el grau militar, els títols nobiliaris i els privilegis, alhora que el condemnen a treballs forçats perpetus a Sibèria, pena que tampoc compleix ja que les urpes del tsar són lluny d'Europa. Mentrestant coneix Pierre Leroux, l'inventor de la paraula “socialisme” a l'Estat francès en la seva obra “De l'humanité”; Étienne Cabet, autor del “Voyage a Icarie”; Proudhon, inventor de la paraula “anarquista” a “Què és la propietat?”; Lamartine, Louis Blanc, George Sand...

És important en la seva formació el fet de conèixer Wilhelm Weitling, el sastre alemany considerat com l'inventor del comunisme amb l'obra “Les garanties de l'harmonia i de la llibertat”. Aquesta coneixença fa decantar Bakunin cap a l'activisme revolucionari. Tal com explica Onfray, a partir d'aleshores, trobem Bakunin en cada revolta o revolució que es dóna a Europa: “A París, el febrer de 1848; a Praga el juny del mateix any; a Dresden el 3 de maig de 1849; el febrer del 1863 es prepara per arribar a Polònia però falla la cita; a Lió el setembre del 1870; a Bolonya el 27 de juliol de 1874, on el moviment és avortat i això el du a un pas del suïcidi...” (4)

Però tornem a Dresden, on és empresonat i d'allà transferit a Rússia, on havia estat condemnat a cadena perpètua. El comboi que porta Bakunin pres passa per Àustria i Polònia, amb ell encadenat i envoltat de guàrdies armats mentre la gent l'aplaudeix i l'aclama. La seva destinació és la fortalesa de Pere i Pau a Sant Petersburg; té 37 anys i ningú no en surt si no és mort. Hi roman sis anys, en els quals la malnutrició li comporta l'escorbut i la pèrdua de totes les dents, alhora que esdevé obès i els seus ossos se'n ressenten. El comte Olov, enviat pel tsar Nicolau I a veure Bakunin, el convenç que escrigui una carta de penediment i Bakunin ho fa però el tsar no hi veu ni gota de pendiment, ni ell ni el seu successor, Alexandre II. Les “Confessions” són una autobiografia intel·lectual i política que fan que el tsar li rebaixi la pena enviant-lo a Sibèria. El text va ser propaganditzat pel Govern marxista leninista de la URSS el 1921 per tal de denigrar l'anarquisme tot i que no conté cap mena de penediment sinó més aviat un recompte d'accions revolucionàries i contextos en què es van produir. Bakunin arriba a la ciutat de Tomk el 27 de març de 1857, on passa a fer classes de francès per tal de sobreviure.

Als seus 44 anys es casa amb Antonia Kwiatkovski, una alumna seva de 17 anys, a qui abandona en pocs mesos per establir-se com a comercial a Irkutsk. La nit de prometatge de l'oficial que el vigila, Bakunin aprofita i fuig. S'escapa en un vaixell fins al Japó i d'allà fins a Panamà, des d'on arriba als Estats Units i passa dos mesos a Nova York; després segueix cap a Londres. La seva dona el segueix i fa cap a Londres, però ell ja és a Polònia, camí d'una altra revolució. Finalment, s'instal·len a Itàlia. Allà, Antonia tindrà tres fills però no de Bakunin sinó de Gambuzzi, un amic seu. Antonia es casarà amb ell tres anys despreś de la mort de Bakunin. A Itàlia, acaba fent de pagès i tenint una explotació agrícola on vol aplicar les modernes tècniques químiques agrícoles. El resultat és terrible: converteix la terra fèrtil en inservible amb tanta química com hi aplica.

Durant aquest temps, la seva feina prioritària passa a ser la propagació de les seves idees ara ja plenament anarquistes per tota Europa. Per fer-ho participa en diverses organitzacions, com la Lliga per la Pau i la Llibertat, però és amb l'Aliança de la Democràcia Socialista, el 1869, quan aconsegueix definir i implicar més gent en el seu projecte, alhora que proposa la base obrera com a subjecte revolucionari i la revolucio social com a objectiu. La seva entrada a l'AIT dura poc ja que ell i la resta d'anarquistes en són expulsats el 1872 al Congrés de La Haya. Aquesta relació és transcendent perquè ajuda molt a construir un projecte llibertari internacional que parteix de les masses obreres com a subjecte revolucionari i aposta per la col·lectivització com a eina igualitària, la llibertat com a forma d'actuar i el federalisme com a tàctica organitzativa.

Al Congrés de La Haya, Bakunin va ser acusat d'haver fundat societats secretes, d'haver cobrat 300 rubles com a anticip per la traducció d'”El capital”... i per això expulsat. Aixñó provocà que un cop acabat el congrés, a Saint-Imier, al Jura suís, se celebrés un altre congrés amb delegats de l'Estat espanyol, seccions italianes i representant de l'Estat francès i d'Amèrica, que van decidir rebutjar totes les decisions del Congrés de La Haya. El desànim en ell és general i el 1873, Bakunin es troba cansat i vell, amb 59 anys. i es troba malalt de pròstata, amb la bufeta paralitzada, decideix deixar de menjar i mor l'1 de juliol de 1876 a Berna, a Suïssa. La seva obra més important, “Déu i l'Estat”, no va ser publicada fins al 1882.

Per a Bakunin l'anarquisme suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni autoritat, basada en el treball, el factor de producció, els seus mitjans i distribució i que s'organitzaria mitjançant la federació de productors i consumidors des de la base que es coordinarien entre si en confederacions. Les creences polítiques de Bakunin es basaven en la llibertat (en forma d'anarquia), en el socialisme (en forma d'anarquisme col·lectivista), en el federalisme (com a forma d'organització per al treball) i en el rebuig cap a les religions i els seus déus.

Autodefinició

"Jo sóc un amant fanàtic de la llibertat, la qual considero com l'únic mitjà, dins el qual poden desenvolupar-se i engrandir-se la intel·ligència, la dignitat i la felicitat dels homes... La llibertat que consisteix en el ple desenvolupament de totes les potències materials, intel·lectuals i morals que es troben latents en cadascun... Jo entenc aquesta llibertat com una cosa que, lluny de ser un límit per a la llibertat de l'altre, troba, per contra, en aquesta llibertat de l'altre la seva confirmació i la seva extensió a l'infinit; la llibertat limitada de cadascun per la llibertat de tots, la llibertat per la solidaritat, la llibertat en la igualtat; la llibertat que triomfa de la força bruta i del principi d'autoritat, que no va ser mai més que l'expressió ideal d'aquesta força... Jo sóc partidari convençut de la igualtat econòmica i social, perquè sé que, fora d'aquesta igualtat, la llibertat, la justícia, la dignitat humana, la moralitat i el benestar dels individus, així com la prosperitat de les nacions no seran mai sinó mentides." Mikhaïl Bakunin

Notes:
(1) Michael Onfray (2011). Contrahistòria de la filosofia, volum V. Editorial 1984. Barcelona Pàgina 221.
(2) Michael Onfray (2011). Op. cit. Pàgina 222.
(3) Bakunin (1983). La anarquía según Bakunin. Editorial Tusquets, col·lecció Acracia. Pàgina 60. (La traduccio és meva)
(4) Michael Onfray (2011). Op. cit. Pàgina 226.

* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament, activista social i afiliat a CGT Tarragona. Article publicat al núm. 161 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció