Banc dolent
Que ens prenen el pèl tot sovint no cal que ho digui jo ara i aquí que ja ho sabem de fa molt. Algunes vegades, però, la presa de pèl es produeix o intenten fer-la a ple sol, a plena llum del dia, sense ni respectar la regla no escrita aquesta de fer els crims més fastigosos d'amagat, a plena foscor, amagant-se i tota la pesca, i aleshores, com que ja sabem que quan parlen només solten mentides, ens produeixen una ràbia especial.
Mireu sinó el cas aquest del banc dolent. Quan a una paraula que sabem més negativa que el pol que no és positiu d'una pila elèctrica li enganxen al darrere un adjectiu específicament negativitzador com aquest “dolent”, és ben clar que el que estan fent és positivitzar el nom al qual s'afegeix el qualificatiu. Amb “dolent” no defineixen com serà aquest banc públic que es dedica a traspassar diners de tothom a mans privades que amb l'invent de la crisi s'han mig agafat els dits sinó que positivitzen tota la resta de bancs... que són més dolents que la tinya...
L'estat paràsit al servei dels rics els ho diu ben clar: “Banquers bons, amics nostres, heu comprat i fins i tot construït milers de pisos no necessaris només per especular i us heu folrat amb aquest negoci amb un bé de primera necessitat com és l'habitatge durant dècades. I ara que la bombolla ha petat no sabeu què fer amb els pisos i penseu fins i tot que hi perdreu diners”. “No patiu que aquí teniu el vostre amic estat que us ajudarà en to el que faci falta”. Així el “banc dolent” es quedarà els pisos que no puguin vendre els bancs per tal que no en baixi el preu, si cal en tirarà a terra alguns i alhora farà fora dels espais on visquin les persones que no puguin pagar les hipoteques o bé hagin decidit okupar la casa on viuen. Policia i policia. Per a això serveix, és clar, per mantenir l'ordre desordenat que permet i promou que mentre milers de cases estan buides i moltes per estrenar els carrers acullin precisament persones sense habitatge.
Se'n beneficiaran els “bancs bons”. És clar, perquè tot i no dir aquest adjectiu és de lògica saber que el contrari de “dolent” és “bo”. La “banca bona” és, doncs, aquella que ens ofega cada dia i malmet la vida de la majoria, que es queda els estalvis de milions de jubilats venent-los participacions preferents, que desallotja persones de les seves cases (quan dic “seves” em refereixo a les persones, no als bancs), que té com a únic objectiu el lucre de quatre desgraciats que només mereixen el no-res. I aquí, en aquest no-res que cadascú hi posi les paraules que calgui o necessiti.
Ens calen bancs (més caixes que bancs, és clar) i banca perquè algú ha de gestionar els nostres diners. Sí, és clar que cal cremar-los i que els cremarem, però mentrestant no els cremem hem de construir una banca cooperativa, solidària, de base, que abasteixi els moviments socials de diners i de possibilitats de créixer (no de creixement sinó per construir les autonomies que ens calen) per prescindir dels bancs dolents, que són tots, tots els altres.
-Que ja ho tenim?
-Ja ho sé.
-Que es diu Coop57 i Fiare?
-Sí, és clar, entre altres sí.
-Que per què no ho dic?
-Ja ho he dit.
-Que és propaganda?
-Digues-li com vulguis però ens cal i ja ho tenim en part! I no en aquest cas el banc no és “dolent”...
* Jordi Martí Font és periodista, escriptor, activista social, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237917