CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Bankia, crònica d’un altre atracament

Divendres, 27 juliol, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

De crònica negra. Tarda del diumenge 6 de maig. Luís de Guindos, exresponsable de Lemhan Brothers a l’Estat espanyol i actual ministre d’Economia de l’executiu del PP, telefona personalment Rodrigo Rato. Li demana que es reuneixi amb ell al seu despatx oficial del ministeri a les vuit del vespre. Quan hi arriba el president de Bankia –exvicepresident econòmic dels governs d’Aznar i expresident de l’FMI–, el ministre està flanquejat per Emilio Botín, president totpoderós del Santander; Francisco González, del BBVA, i Isidre Fainé, de La Caixa. La tríada bancària espanyola li demana que plegui. Ells continuen fixant la política econòmica del govern.

Abans, el 24 d’abril, l’FMI ja havia apuntat textualment cap a Bankia en el seu darrer informe sobre l’Estat espanyol. Mentrestant, l’auditora de luxe Deloitte –que cobra 5,8 milions pels seus serveis– es negava a estampar la seva signatura als comptes de 2011 de l’entitat presentats davant la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Comptabilitat tafurera i creativa, l’auditora adduïa un desfasament patrimonial en els balanços de 3.500 milions d’euros. El dilluns 7, Rodrigo Rato truca Mariano Rajoy i, abans de presentar la seva dimissió de forma voluntària, li demana que el rebi a La Moncloa. El rep de seguida i xerren.

Fet i fet, va ser Rajoy qui el va col·locar a Bankia. El dimecres, es fa pública la nacionalització de Bankia, Rato plega i el flamant José Ignacio Goirigolzarri –ben connectat amb el PP i el PNB– pren les regnes pactades. De seguida, demana que l’Estat adquireixi el 100% del capital del Banco Financiero y de Ahorros (BFA) i es faci amb el 45% del control de Bankia, amb deu milions de clientes i 400.000 accionistes. Dit i fet: el vuitè rescat bancari des de l’inici de la crisi va acompanyat de la quarta reforma del sistema financer espanyol, presentada el divendres, on l’Estat posarà 15.000 milions d’euros més en avals.

El cas de Bankia, però, remet a la socialització de les pèrdues d’una de les anomenades entitats sistèmiques –massa grans per deixar-les defallir–, a la qual Mariano Rajoy ja ha atorgat una injecció pública inicial de 7.000 milions d’euros. Una xifra que dobla el pressupost per al 2012 del Ministeri d’Educació i triplica el destinat a Sanitat. En època de retallades dràstiques i austeritats unilaterals imposades, les comparacions es multipliquen: el rescat de Bankia és similar a tota la retallada en educació i sanitat (10.000 milions), dobla la retallada patida per les treballadores de la funció pública (4.000), triplica la tisorada en I+D científic (2.000) i quintuplica la retallada de les pensions (1.500).

I ja són 39.000 milions

Però aquest no és l’únic suport financer públic que ha rebut Bankia, la quarta entitat financera de l’Estat. Des de 2008, la matriu de Bankia, BFA, ja ha rebut 39.000 milions: 4.456 milions del primer FROB –el fons de rescat i reordenació aprovat per Zapatero– i gairebé 35.000 milions en les emissions de deute avalades per l’Estat: 19.600 entre 2008 i 2009 i 15.000 aquest 2012. Full de ruta? Guindos ja ha cuinat la guinda: rescatar l’entitat, sanejar-la amb recursos públics i, després, “sotmetre-la a un procés de privatització”. Cercle tancat i negoci rodó; i nova estafa consumada. Més encara si tornem a escoltar les paraules de Mariano Rajoy durant el cara a cara electoral amb Alfredo Pérez Rubalcaba a TVE, el novembre passat: “No penso donar ni un sol euro de diner públic a la banca”.

L’Estat ja ha aportat 110.000 milions –entre avals de liquiditat i ajudes a la solvència– pel rescat públic del sistema financer espanyol, del qual no es coneixen del cert les xifres reals i les condicions exactes. Aquesta xifra, però, ja dobla la de les pitjors retallades antisocials des del final de la dictadura, aprovades pel PSOE el maig de 2010 per al període 2010-2013. D’aquella injecció, l’Estat només n’ha recuperat 19.000 milions i el rescat ja costa 82.000 milions d’euros.

Nepotisme financer i polititzat

Nascut de la integració de set caixes en risc de fallida (Caixa Madrid, amb el 52%; Bancaja; Caja Canarias; Caja de Àvila; Caixa Laietana; Caja Segovia i Caja Rioja), el nucli dur de Bankia està afiliat al PP i vinculat directament a les trames de poder del País València –laboratori de corrupció i tupinades– i de la Comunitat de Madrid.

Caja Madrid ha estat al servei del Partit Popular durant disset anys: ha protagonitzat fallides d’escàndol com la de Martinsa-Fedesa o les urbanitzacions del Pocero a Seseña i el nomenament de Rodrigo Rato com a president ordenat per Mariano Rajoy, després que la disputa pel control de la caixa enfrontés obertament Gallardón i Esperanza Aguirre. Una lluita on es va arribar a posicionar el cap visible de la trama Gürtel del PP, Francisco Correa. En una conversa intervinguda telefònicament, la seva esposa, Carmen Rodríguez, consellera de Caja Madrid, deia a Correa: “Volen fotre fora Blesa (president de Caja Madrid). Jo votaré Blesa. La filla de puta de l’Espe vol fer-lo fora”. I Correa contestava: “Si el votes, demà Blesa et manté de consellera”.

Per la seva banda, Bancaja –els executius de la qual eren nomenats pel Consell Valencià– no ha estat més que una joguina pels tripijocs dels Zaplana i Camps de torn. A través de l’entitat, van aconseguir finançar la ruïna de Terra Mítica o el circuit urbà de Fórmula 1 a València, els macroprojectes i l’obra pública impulsada pel PP o centenars de promocions immobiliàries fallides.

Fet i fet, Bancaja estava dirigida per l’expresident del PP de la Generalitat Valenciana José Luís Olivas, número dos de Bankia i, avui, també conseller d’Iberdrola. Coneguda entre els cercles financers com Blancaneus i els set nans (per les set caixes que integra), Bankia és una de les entitats que més va recórrer al Banc Central Europeu per aconseguir préstecs barats. Amb una caiguda del 38% a la borsa des que cotitza, aquella fusió de caixes va suposar el tancament del 20% de les oficines (853) i l’acomiadament del 16% de la plantilla (3.850 persones). Actualment, Bankia té 3.000 sucursals i 21.000 treballadores.

Aquest nou rescat públic d’una entitat financera, arruïnada per una gestió política malbaratadora, també ha merescut l’atenció del diari Financial Times, que s’ha preguntat “per què els banquers espanyols, reguladors i funcionaris del govern troben tan difícil acceptar (i explicar) la veritat?”. El diari britànic criticava la falta de transparència i recordava que els ministres havien insistit que “no seria necessari injectar més diner públic” als bancs i cloïa afirmant que, una vegada més, seran les contribuents les que calmin els mercats transferint milions d’euros públics. Mentre això passa, en la crònica d’un atracament consumat a plena llum del dia i anunciat des dels micròfons oficials, el compte enrere per una intervenció del BCE o l’FMI al sistema financer espanyol s’accelera.

Parlem de crònica negra i d’elit plutocràtica, doncs. Comptes que no surten i auditories que no signen; tupinades mítiques cobertes amb diners públics per la via de les retallades; caixes polítiques i polititzades arruïnades per la mateixa gent que les rescaten, i un president dimitit per ordre del mateix que el va nomenar, Mariano Rajoy. Llàstima que Islàndia quedi tan lluny encara.

La caixa negra del PP

Bankia, amb uns préstecs concedits al sector del totxo superiors als 37.000 milions d’euros, és la primera immobiliària bancària i encapçala la llista dels bancs més exposats a la bombolla especulativa, per davant del Santander (31.994 milions), el Banc Popular (22.800), el BBVA (21.872) i CaixaBank (20.075). Rere els actius tòxics de Bankia hi ha –sobretot– les runes de la dècada prodigiosa dels governs del PP i de la fal·lera constructora i la bombolla especulativa atiada per la llei del sòl de 1998 de José Maria Aznar.

Bankia també és la caixa negra dels PP: de projectes megalòmans ruïnosos com Terra Mítica, el circuit de Fórmula 1 a València, les desenes de promocions immobiliàries buides i, fins i tot, la fiança de tres milions per evitar que Jaume Matas, exvicepresident balear del PP, entrés a la presó. La direcció actual de Bankia està farcida de dirigents del PP: des de l'exministre de l'Interior Acebes, passant per Mercedes de la Merced, la filla d'Eduardo Zaplana, nombrosos excàrrecs dels executius d'Aznar o l'entorn familiar i polític d'Esperanza Aguirre.

La Bankia armada i militar

Segons un informe recent del Centre per la Pau JM Delàs titulat Banca armada: inversions explosives de bancs i caixes, Bankia és la tercera entitat espanyola vinculada al finançament del complex militar-industrial, amb unes inversions totals de 162 milions d’euros, que suposen el 5% d’un negoci controlat pel Santander i el BBVA en un 89%. Bancs i entitats que donen un suport financer cabdal a la indústria de la guerra i retroalimenten el cicle armamentístic. Bankia lidera les participacions accionarials de la indústria bèl·lica amb 141 milions d’euros a empreses com Emte Sistemas, Indra, Inmize o Acitutti. Ha prestat més de 19.000 milions a empreses d’armament entre el 2005 i el 2010 i té 2,8 milions d’euros en bons d’inversió en el negoci de mort de la indústria de la guerra.

Vuitè rescat a recer del FROB

El rescat de Bankia, el vuitè des que va arrencar la crisi, ha suposat una injecció inicial de diner públic de 7.000 milions, la més gran que mai s’hagi registrat des del FROB. La CAM –venuda per un sol euro a Banc Sabadell– va rebre 2.800 milions d’euros. La fusió de Caixa Galicia amb Caixanova va rebre 2.465 milions. Cajasur, propietat de l’Església, va assolir 990 milions i Caja España-Caja Duero, 525 milions. Respecte a les antigues caixes catalanes, Unnim ha estat venuda al BBVA per un euro i ha rebut 568 milions del FROB. CatalunyaCaixa està en procés de subhasta, tot i haver rebut 1.718 milions. Banco de Valencia, la darrera entitat intervinguda, va rebre 3.000 milions. L’Estat espanyol no és el país que ha injectat més diners a la banca. Mentre les ajudes estatals, a través del FROB, s’han apujat a 15.209 milions d’euros, Alemanya ha rescatat els seus bancs per un import superior als 106.000 milions d’euros.

CCOO, UGT i IU, en nòmina

Rodrigo Rato rebia una retribució anual de 2,34 milions d’euros de Bankia, 260 vegades el salari mínim interprofessional. Una treballadora que cobri el SIM trigaria dos segles i sis dècades a cobrar-ho. Rato, que serà indemnitzat amb 1,2 milions d’euros, ha estat substituït per l’executiu del BBVA Jose Ignacio Goirigolzarri, que no hauria de cobrar més de 600.000 euros anuals (les entitats intervingudes tenen topall salarial), però que mantindrà la seva jubilació d’or del BBVA, valorada en 68,7 milions d’euros.

Un treballador que cobra el SIM hauria de treballar 7.600 anys, com recorda el periodista Ignacio Escolar, per assolir aquesta xifra. Ells no són pas els únics. Del PSOE a CCOO, tots estaven representants als òrgans directius de Bankia. José Antonio Moral Santín, per Izquiera Unida (IU), cobrava 197.000 euros anuals; el líder d’UGT José Ricardo Martínez, 180.000 euros, i dos membres de la direcció de CCOO asseguts al consell de Bankia, Francisco Baquero i Pedro Bedia, van cobrar 625.000 euros. En aquest cas, els diners anaven a les respectives organitzacions.

* Un article de David Fernàndez publicat al web del setmanari Directa

http://www.directa.cat/noticia/bankia-cronica-d%E2%80%99un-altre-atracament

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció