CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Barcelona, ciutat refugi. La doble imatge de la hipocresia

Dimarts, 14 juny, 2016
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La irrupció de Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, al govern municipal de la ciutat, va certificar que, efectivament, un sector dels moviments socials podia guanyar «l'assalt al cel» —o al fangar— de les institucions. No cal menysvalorar l'ona d'il·lusió que aquest fet —gens comú, per cert— va generar en una part important de l'electorat a Barcelona i més enllà, ni tampoc girar la cara davant les tremolors que li va entrar a més d'una estructura consolidada de poder a la ciutat. Fins i tot cal aplaudir alguns gestos, durant els primers mesos de govern, com la paralització parcial en la construcció d'allotjaments turístics, la retirada de símbols borbònics de l'Ajuntament o el posicionament inequívoc contra els Centres d'Internament d'Estrangers.

A la primera oportunitat, no obstant això, es va poder percebre amb tota la seva cruesa la severa contradicció entre aquesta gestualitat política, en la qual el nou govern municipal juga molt bé les seves bases, i la realpolitik a la qual es veu abocat en la seva acció quotidiana. El cas més sagnant té a veure, com no, amb els més febles, aquells que el seu noment i tantes vegades han invocat molts dels ahir activistes, avui mandataris municipals. La seva grandilocuent declaració de Barcelona com «ciutat refugi», ciutat solidària amb els refugiats que fugen de la guerra, es va produir al mateix temps que es lliurava una altra, militaritzant els carrers per impedir la venda ambulant i perseguir als manters. Va ocórrer al setembre i la seqüència va ser més o menys com segueix.

Una fotografia terrible, el cadàver d'un nen sirià en una platja de Turquia després del naufragi de la barcassa en què viatjava, projectada globalment pels mass media, va impactar en l'opinió pública i va deslligar una nova ona de constricció-llàgrimes de cocodril entre els mandataris de les principals potències europees que, per enèsima vegada, es van emplaçar a treballar per pal·liar «el drama dels refugiats». Ja són moltíssims els estius en què les temperatures propícies generen un considerable augment d'entrades —o intents d'entrada— en la fortalesa. I són moltíssimes les vides que, any rere any, es queden en l'aigua, pel camí. No obstant això, en aquesta ocasió, l'impacte, xarxes mitjançant, va ser major i va obligar a noves gesticulacions polítiques. D'una banda, mentre es barraven quilòmetres de frontera a Àustria i Hongria, en la UE es va orquestrar una subhasta miserable entre els Estats membres pels contingents d'acolliment. Per una altra, van sorgir desenes d'iniciatives solidàries en l'àmbit municipal, entre les quals va destacar el projecte de Ciutats Refugi presentat per l'Ajuntament de Barcelona, generant immediatament l'adhesió d'altres capitals de l'Estat.

«Barcelona és una ciutat acollidora, amb recursos i que està preparada per rebre a els qui fugen de la guerra i de països on la vulneració dels drets humans està a l'ordre del dia» resa la primera línia del text sobre la proposta a la web de Barcelona en Comú. Ells saben, com ocorre amb el cas CIE, i en general amb tot el relacionat amb estrangeria, que en aquestes matèries un Ajuntament té molt poques competències. El més preocupant, no obstant això, és que a través de la iniciativa solidària entressin al drap en el joc hipòcrita que pretén dividir refugiats i migrants.

Les guerra més cruea no es lliura a Síria entre els exèrcits i les faccions enfrontades. La lliuren els mercats, a tot arreu. Admetre la divisió entre refugiats i migrants, vigent des de 1951, implica desdibuixar l'abast d'aquesta guerra global i situar el relat en el camp de les guerres anomenades «convencionals». Implica, a més, jerarquitzar als desplaçats encoratjant una sort de «Refugiats sí, migrants no». Angela Merkel ho va deixar ben clar durant aquells dies en què tots els telenotícies obrien amb l'assumpte: «Per poder ajudar als queestan en una situació d'emergència hem de dir-los, també a aquells que no ho estan, que no es poden quedar aquí. […] Tot això ha d'anar ràpid».

«Guerres», «refugiats», «migrants»… la realitat social sempre acaba desbordant la construcció de categories jurídiques i els termes que se li associen. Com pot destriar-se la migració econòmica clàssica dels moviments forçosos de població en l'actual context de transformació de la violència neocolonial global? Entre les desenes de milers de persones que arriben a les costes europees, quins són migrants i quines refugiades? Quina espera als milers de persones que també fugen dels seus països i que es dirigeixen a Europa jugant-se la vida?

Un camió del servei de neteja rega obsessivament tota la zona, als voltants del monument a Colón. Fa hores que no hi ha gens que netejar, però l'operatiu, en el qual participen conjuntament efectius de la Guàrdia Urbana, Mossos d'Esquadra, Policia Portuària i Policia Nacional, apostats en diversos punts del front marítim, ha de continuar. És la versió soft de l'operació repressiva articulada per l'Ajuntament de Barcelona contra el top manta, que es va iniciar amb un espectacular desplegament policial en bona part del centre de la ciutat, des de la plaça de Catalunya fins a la Barceloneta. Fa dies que ja ningú posa la manta.

El govern municipal va acabar ordenant l'operació després de l'estiu, atrapat entre la pressió mediàtica exercida pel grup Godó, les queixes dels lobbies de comerciants, l'Autoritat Portuària de Barcelona i, tal vegada, una part significativa del propi cos de la policia local. Durant l'estiu, va haver-hi més venedors ambulants que altres anys al carrer, i en un obrir i tancar d'ulls l'assumpte es va convertir en un perfecte exemple del que Neil Smith ha anomenat «el revengisme de les elits».

La Vanguardia va treure tota la seva artilleria i va començar a acusar al govern municipal de «permissivitat» amb els venedors ambulants, de provocar un «efecte crida», de ser incapaç, en suma, de controlar el carrer. I el missatge va calar. Deu anys abans, precisament, el mateix periòdic havia engegat una altra campanya estiuenca d'intoxicació social en un to semblant, que va aconseguir que l'alcalde Joan Clos promulgués la famosa Ordenança Cívica, instaurant a Barcelona un règim urbà que legislava de facto la criminalització de la pobresa a l'espai públic. Aquesta doctrina, llavors poc coneguda, de tolerància zero, després de la macrooperació policial contra els venedors ambulants a Ciutat Vella —primer hard, després soft—, es manté ara sota el flamant govern de Colau, encara que aquesta vegada els seus portaveus no es cansin de repetir que aquests assumptes «no es resolen amb més policia», que «cal atacar les causes del problema» i s'hagin assegut en la taula de negociacions per buscar una suposada solució dialogada a un problema la solució del qual, en el marc legal i econòmic actual, no és possible.

Aquests mateixos portaveus governamentals van atribuir a un episodi concret —un suposat llançament de pedres al costat del metro de plaça de Catalunya que va deixar ferits entre venedors, policies i transeünts— el motiu de l'aplicació de la mà dura. Van recórrer, a través de la regidora de Ciutat Vella, al gastat argument que situa «la violència» en el camp de joc dels més febles, esbiaixant totes les altres violències que una situació com aquesta encarna.

Així doncs, més enllà dels gestos, la «nova política» brinda escasses novetats pel que fa a com han abordat el tema dels migrants que venen al carrer els governs municipals anteriors: mateixa acció repressiva, idèntic relat per justificar-la, mateix imaginari criminalitzador posat en circulació.

El que sí ha canviat és la capacitat d'organitzar-se dels treballadors després de la manta. Així, ha sorgit el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, que lluita pel cessament de la violència cap als venedors, el reconeixement de la seva condició de veïns de la ciutat, la retirada de multes i procediments judicials oberts i la creació d'espais habilitats per a la venda. Aziz, un dels seus membres va resumir així el motiu del naixement de la seva organització: «Nosaltres, malgrat la situació, del maltractament i de les dificultats, malgrat això, vam seguir resistint, cadascun a la seva manera enfront de les pallisses, al robatori dels nostres diners i material. Individualment, uns cridaven, uns altres escapaven. Però, enfront del poder, un solament no té força. Arriba un moment en el qual pensem a crear un diàleg i protegir-nos per fer-los front. Junts, de manera col·lectiva».

Organitzats, busquen refugi en la ciutat refugi. Des d'aquí, tot el nostre suport.

Una Posició
http://www.unaposicio.org/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció