CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Barcelona: guerra preventiva contra la dissidència

Dilluns, 1 novembre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les versions oficials han reduït a escamot urbà la protesta durant la vaga general. Així, la participació ciutadana és silenciada i criminalitzada.En Catalunya, a les portes d'unes eleccions autonòmiques que implicaran un canvi de cicle involutivo; enmig d'una crisi social amb el seu seguici de 1,3 milions de pobres i 600.000 desocupats; i davant una recuperació econòmica i social que es preveu lenta i amb dramàtics impactes socials, la paraula de moda a Barcelona és… antisistema.


Cap de turc o excusa permanent, el terme ha copat tertúlies, declaracions públiques i alertes policials després d'una vaga general que va superar les expectatives. I els moviments socials han tornat a convertir-se en ariet polític. L'atenció mediàtica, focalitzada en els enfrontaments amb la policia el 29-S en el centre de la ciutat, s'ha aprofitat de les tesis oficials més habituals. L'Ajuntament ha recorregut a l'habitual tesi dels “200 violents de sempre”, les fonts policials reviuen el triangle anarquista Grècia-Itàlia-Barcelona i els Mossos addueixen l'existència d'un còmplice “matalàs social de 1.800 activistes socials” que empararia als joves dels disturbis.

Aquestes tesis àmpliament repetides s'han vist acompanyats, en plena disputa electoral, de peticions gairebé unànimes de major duresa i de crides obertes a una sort de guerra preventiva contra la dissidència. Fins a tal punt ha arribat la guerra verbal que Maria Eugenia Alegret, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va sortir al pas per a recordar que la guerra preventiva no té encaix legal ni constitucional en l'actual ordenament jurídic. Ni encaix ni concreció penal.

Avui, excepte el ciutadà romanès Gociu B.M, en situació d'exclusió social i acusat de participar en l'assalt a una tenda Levi’s, no queda cap persona privada de llibertat, a pesar de les 43 detencions que es van produir a Barcelona. Algunes d'elles realitzades, segons testimoniatges presencials, per agents policials que, “a dit”, en els piquets matinals cridaven pel seu nom als que anaven a detenir.

L'altra ‘vaga’ invisibilizada

I és que les versions oficials tot just han parlat de l'altra ‘vaga’ viscuda a Barcelona el 29 de setembre, la qual va conjuminar sectors socials exclosos del sindicalisme oficial, la qual va visualitzar la implicació i protesta de joves, dones o migrants, la qual va prendre protagonisme en el carrer. Una vaga que es va fer present el 25 de setembre amb l'espectacular presa de l'antic Banc Espanyol de Crèdit en la cèntrica plaça Catalunya de Barcelona, acció que catalitzava la vaga dels altres: dels precaritzats, dels exclosos, dels comitès de barri... I que visualitzava un intent compartit per recuperar els vincles socials i comunitaris deteriorats per la crisi, reforçar la recerca i defensa d'alternatives socials davant el col·lapse econòmic i financer.

El seu eco ha estat pràcticament nul en els mitjans. I no per que hagin faltat veus. L'històric exregidor d'Urbanisme de Barcelona, Jordi Borja, va confessar que havia participat tranquil·lament en assemblees i múltiples debats del banc ocupat: “ni armes ni còctels molotov que, per cert, tampoc després van aparèixer”. Fins i tot un magistrat de Barcelona, present en el banc, ha certificat a DIAGONAL que “dintre de l'okupació de l'emblemàtic edifici es van desenvolupar activitats i tallers de debat i formació ciutadana: va ser quelcom d'un contingut social extraordinàriament positiu”.

Un “arsenal d'escamot”

Similar opinió refereix Clara Valverde, presidenta de la Lliga de Síndrome de la Fátiga Crònica, Fibromialgia i Sensibilitats Químiques Múltiples que en una carta oberta al conseller d'Interior, l'ecosocialista Joan Saura, denunciava el desallotjament i relatava la seva participació en les activitats desenvolupades en el banc. Valverde finalitzava la missiva recordant a ICV que aquests fets són els que li costaran el Govern en les eleccions del 28 de novembre, matisant però que ningú podrà esborrar l'inscrit en les portes de l'edifici ocupat: “Aquí es somia”.

En una de les poques esquerdes de la sempre monocorde La Vanguardia, Gregorio Morán també va oferir una altra reflexió: “amb una joventut delmada per un atur sense precedents i sense altra alternativa que l'emigració, ja em diran vostès com enfoquem això dels antisistema. Qui va ser l'enginyer de la paraula que es va inventar la denominació?”.

I és que la tesi política i policial esgrimida per al desallotjament, en plena jornada de vaga general, sostenia que el banc ocupat havia estat l'epicentre armat de l'escamot urbà. No obstant això cap atestat policial ni diligència judicial refereix avui cap prova en aquest sentit. Prova d'això és que després del desallotjament, les 19 persones que es trobaven en l'interior només van ser identificades i cap detinguda. És una operació jurídicament il·legal, ja que el Jutjat d'Instrucció núm. 1 només va autoritzar, telefònicament, l'entrada en l'edifici, però mai el seu desallotjament. Després, “l'arsenal d'escamot” mai va aparèixer i es va limitar a una única garrafa de gasolina mai utilitzada. Garrafa que, paradoxalment, és la prova que addueix la propietat del banc per a demostrar que donava ús a un edifici buit fa 5 anys: la garrafa alimentava el generador elèctric que tenien contractat.

Avui del procés per l'ocupació del banc queden 19 persones imputades per un únic delicte d'usurpació. Mentre “escamot” i “arsenal” s'han esvaït del sumari judicial. Encara que la criminalització segueix atiant la lògica inquisitorial: fonts judicials han confirmat que comandaments dels Mossos tenien dissenyada una vasta macrooperació post-vaga que finalment no s'ha materialitzat.

Campanya per la llibertat d'expressió

Després dels incidents ocorreguts el 29 de setembre, la regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, proposava el tancament d'aquelles webs que, segons ella, fan “apologia de la violència”, citant a diversos mitjans com Kaos en la Red. El 5 d'octubre, Escarp demanava a la Fiscalia la investigació de les webs citades. Paral·lelament, els mitjans de comunicació de masses començaven la seva escalada de criminalització dels antisistema.

Un procés que arribava al seu punt culminant quan el dia 9 d'octubre el Telediari de RTVE emetia un reportatge en el qual utilitzava expressions com “escamot urbà” o “terrorisme de baixa intensitat” per a referir-se a les accions dels grups alterglobalització a Barcelona, alhora que mostrava imatges de webs cpm Kaos en la Red, Indymedia Barcelona, Alerta Solidària i La Haine. La campanya llançada per Kaos en la Red a favor de la llibertat d'expressió ha trobat el suport de milers de persones i organitzacions, inclòs el Sindicat de Periodistes de Catalunya. D'altra banda, el 19 d'octubre va ser presentat un manifest signat per més de 120 professors i professores de diferents universitats catalanes que denuncia “l'actual política de criminalització dels moviments socials”.

Frenar les iniciatives futures

La campanya de criminalització és també un cop polític i policial llançat contra una agenda intensa per als moviments socials. L'Assemblea de Barcelona i el Moviment del 25 de setembre, dinamitzadors de la vaga dels ‘invisibles’, van realitzar el 14 d'octubre, amb la participació de més de 300 persones, una assemblea de valoració de la vaga, des d'on s'ha impulsat un calendari movilizador davant la campanya electoral.

A més, en sinergia amb el moviment feminista, gai i lèsbic i ateu, han declarat els dies 6 i 7 com jornades de lluita contra la visita papal. Protesta que anirà acompanyada per una vaga parcial en els autobusos de Barcelona, convocada per la CGT i anunciada en roda de premsa per Josep Garganté, el 20 d'octubre. Aquest dirigent sindical de la CGT va ser detingut el dijous 14 per agents de paisà dels Mossos, quan acabava el seu torn com conductor d'autobusos i es dirigiria a una assemblea. La detenció partia de la denúncia d'un treballador de TV3 que li acusava d'haver trencat el seu càmera. Però en els vídeos lliurats a la justícia, no es veu que Garganté participés. El sindicalista va sortir en llibertat a l'endemà amb càrrecs genèrics per desordres i danys.

>>> Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció