Barcelona no existeix, de David Castillo
David Castillo (Barcelona, 1961), periodista, crític i poeta amb obres com Game Over (premi Carles Riba 1997), El Pont de Mühlberg (2000), Esquena nua (2006), Doble zero (2011) i amb antologies poètiques bilingües com Bandera negra (2001) i En tierra de nadie (2002). També és autor de novel·les com El cel del infern (Premi Crexells 1999) i, entre altres No miris enrere (Premi Sant Jordi 2001), on el món àcrata i cenetista dels anys setanta són els protagonistes de la novel·la a través del llibertari heterodox Dani Cajal.
Barcelona no existeix (Empúries, 2014) és el títol de la nova novel·la de David Castillo, títol que extreu d’un poema del poeta llibertari i contracultural, Pere Marcilla: “Barcelona no existe / no recuerdo haber nacido / sí noción antes del parto / Mi madre no la hubo / aquel atraco al banco de esperma / no hay nadie / ni la compañía de la soledad en una ciudad / que, palabra, no existe... El resto del mundo / está lejos i la sangre fluye de las venas / a cada pinchazo. / ¿I si fuera horchata la sangre? / Barcelona se cerró sobre si misma / i desapareció. Lo habían conseguido. / Les dejamos que se salieran con la suya...”
Castillo, a través d’aquests versos, trama la història d’una novel·la futurista amb aires de distòpia. Si altres autors com Manuel de Pedrolo, a Mecanoscrit de segon origen, presenta un panorama desolador després d’una explosió atòmica; o Cormac Maccarthy, a La carretera, mostra el món terrorífic després d’una gran catàstrofe ecològica; ara David Castillo ens guia per una Barcelona completament desconeguda on la gran crisi financera, econòmica i moral ha enfonsat la societat i la ciutat s’ha convertit en un infern dominada per bandes armades, milícies de la joventut o per la pròpia policia governamental. Uns i altres controlen diversos espais de la ciutat o del subsòl tant de les clavegueres com del metro.
El protagonista és un vell periodista de vuitanta ans que rep l’encàrrec d’un home del poder perquè faci de mitjancer amb les Milícies de la Joventut per tal de recuperar la pau. La Barcelona apocalíptica de Castillo és completament sòrdida sense turistes, botigues ni bancs, on la prostitució s’ha multiplicat, com també les drogues i l’alcohol. La vida ha deixat de tenir un pes específic, la fam és la tònica general on regna el mercat negre, i el caos i la decadència són els amos de Barcelona, on ja no pinten res ni independentistes ni socialistes.
Tot va començar quan la gent va deixar de creure en el sistema democràtic i amb els seus representants. Eren temps en què el treball o la seguretat havien passat a millor vida. Quan el poder va començar a segrestar la llibertat i les prohibicions elementals van portar els ciutadans a ser novament súbdits. Castillo ens transporta a la Barcelona del 2040 on la gent ja no sap qui era Proudhon o Engels, ni tan sols Bob Marley o Bob Dylan. La fallida econòmica ja sense rescats possibles s’havia endut per davant la majoria d’estats europeus. Sense diners circulant, els carrers s’havien convertit en una selva.
El sistema s’havia enfonsat. Mercenaris pels carrers demanant documentació als transeünts, cotxes convertits en barricada, desordre urbà. La Ciutat Vella és el lloc on encara queda un petit nucli governamental, mentre que l’Eixample és la terra de ningú. La corrupció i la banalització s’unia a la ruïna econòmica i s’afegia a una devastadora manca d’idees. Bandes armades pul·lulaven per les barriades, Barcelona era una ciutat sense llei. És un món sense esperança, un món apocalíptic on l’optimisme ha desaparegut de l’horitzó.
Una bona novel·la que ens transporta a un futur imaginari on tot s’ha enfonsat, Castillo fa dialogar els protagonistes: “-Allò es va enfonsar, perquè s’havia d’enfonsar. Els catalans només pensaven en tres coses: el menjar, el sexe i l’oci. Com al final de l’imperi romà. -Bé, et recordo que Catalunya no va ser l’única que es va enfonsar, però va demostrar que era un dels gran centres de corrupció d’Europa. I aquí continuem, instal·lats en la putrefacció.”
* Ferran Aisa és historiador i escriptor. Article publicat al núm. 161 de la revista Catalunya.