CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Beatificacions 2013 a Tarragona. A uns els pugen al cel, els altres continuen a les cunetes

Divendres, 11 octubre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A l'Estat espanyol, la inquisició es va suprimir el 1820 però les seves pràctiques de tortura no van acabar fins 14 anys després. D'aleshores ençà,però, l'Església catòlica mai no ha deixat d'exercir tota mena de violències contra les persones i sobretot contra aquelles que no es plegaven a la seva dominació mental i física.

Legions de capellans han malmès la vida de milions de persones, han exercit poders terrenals per als quals mai ningú no els ha triat, han dictat penes de mort i de desterrament, han enviat homes i dones al pacte de la gana, han creat sistemes de control social repressius fins a l'infinit, han violat dones i infants de forma continuada i impune, han portat davant les armes qui no els obeïa en tot o els posava en dubte, i han exercit el seu odi contra les dones -contra totes, gairebé- en no reconèixer-ne cap dret fins fa quatre dies, han perseguit les dissidències als seus models únics de sexualitat reprimida, heterosexual, reproductiva i, sobretot, construïda damunt de la por. Començo aquest article sobre les Beatificacions que tenen lloc aquest cap de setmana del 12 i 13 d'octubre del 2013 a Tarragona amb aquest recordatori no per justificar cap assassinat, sinó per recordar, encara que sigui de passada, una part de la “feina de l'Església” que l'arquebisbe tarragoní de l'Opus Dei Jaume Pujol ha oblidat sistemàticament a l'hora de parlar-ne públicament.

Què ens n'ha de dir ell? Doncs poca cosa més enllà del que la seva ideologia homòfoba, masclista i classista li permet. Sempre han estat al costat del poder polític, econòmic i militar per servir-los i ajudar-se en l'únic objectiu que tenen: mantenir-se i mantenir-los. I a Tarragona, a més, espanyolitzar tant com sigui possible la “província” més espanyola i amb més possibilitats de fer descarrilar el projecte independentista catalunyès. Per això aquesta tria de dates, per això la ultradreta mobilitzada i amenaçant, per això aquesta bona sintonia amb la colla de la 'rojigualda' malgrat diguin que als seus actes no hi volen banderes ni pancartes.

Res no justifica l'assassinat de religiosos durant la Guerra del 36-39 però tampoc s'ha de separar això del context de guerra en què es van produir ni del fet que precisament la institució de què formaven part els “assassinats” era una institució “assassina”, que va qualificar de forma oficial la que ara anomenen “guerra entre germans” de “croada” i es va alinear amb un dels bàndols sense pensar-s'ho ni un moment. Sí, ja sabem que hi va haver alguna excepció, com el tarragoní Vidal i Barraquer, que es va negar a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport a Franco, però tinguem clar que aquest i algun altre eren actes excepcionals i no els podem convertir ara en categoria.

El cas és que dissabte 12 i diumenge 13 d'octubre, Tarragona acollirà la beatificació de 522 persones mortes durant la Guerra Civil del 36 al 39, que a partir d'aleshores podran ser venerades en públic en una regió determinada, normalment aquella des d'on se n'ha demanat la beatificació. I què és un beat? Doncs, segons el diccionari, un difunt que ha viscut una vida de santedat, ha realitzat algun miracle un cop mort o bé ha mort màrtir. En aquest cas, aquesta colla van morir màrtirs. I un màrtir és, també segons el diccionari, la persona morta en la defensa d'alguna causa.

Els màrtirs que diumenge passaran a ser beats a Tarragona són màrtirs cristians, és clar. 522 de les 7.000 persones que segons les dades més elevades, van ser assassinades “per la seva fe” durant l'enfrontament bèl·lic. Aquestes 7.000 van ser enterrades com a persones que eren en el mateix moment de la guerra, van ser lloades i recordades a la “Causa General” franquista, se'ls van dedicar places i carrers, els seus noms van ser impresos en làpides, i les seves famílies van poder fer el dol que correspon a qualsevol persona morta, més encara quan la mort ha estat conseqüència de la violència d'altres persones... Diumenge, amb diners públics un altre cop, però en aquest cas ja no d'una dictadura militar sinó d'una democràcia parlamentària, se'ls tornarà a recordar i, alhora, se'ls farà pujar als altars, la màxima distinció abans de la santedat que dóna aquesta organització privada que és l'Església Catòlica. Per fer-ho caldrà la col·laboració entusiasta d'un ajuntament que es diu “socialista”, al capdavant del qual l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros assegura que les beatificacions seran un negoci per a la ciutat.

Que vagi a parlar del negoci a les altres víctimes, les que teòricament i a nivell històric eren les seves. Que ho vagi a dir als 150.000 cadàvers dels altres màrtirs, morts en la defensa d'unes altres causes, com la igualtat, la llibertat i la justícia. Morts del bàndol que legítimament tenia el poder al 36 i que incloïa projectes diferents i contradictoris, és clar, tal com també els incloïa el bàndol feixista, catòlic, carlí, falangista, lligaire... franquista en una paraula, a què pertanyien els 522 aspirants a beats a Tarragona. Els 522 tindran tota l'atenció del món, tal com van tenir tota la d'”España” durant quaranta anys de franquisme. “Un acte sobri però emotiu” diu la propaganda, menús especials en els restaurants de la ciutat, viatges preparats de fa mesos, participació del president de la Generalitat i de moltes altres autoritats...

Una “atenció” pagada amb diners de totes i tots, en espais públics cedits alegrement a qui avui encara defensa la intolerància contra les dones i les persones gais i lesbianes, per citar només dos exemples. 150.000 cadàvers sense cap dret, ni tan sols el de tenir un nínxol, sense el mínim dret de ser soterrats no com si fossin gossos... mentre els altres pugen al cel amb bitllet pagat amb diners públics. Per a uns no hi ha diners, per als altres sempre n'hi ha hagut. Vergonyós i fastigós, però d'una vergonya i un fàstic que més que deixar-nos inactius ens empenyen a sortir al carrer i no marxar mai d'allà, almenys fins que no hi hagi altars... ni cunetes.

* Jordi Martí Font és escriptor, periodista, activista social, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció