Beneficis privatitzats, pèrdues socialitzades

Carlos Pereda (Colectivo IOÉ)

En els últims deu anys, les desigualtats s'han multiplicat, de la mateixa forma que el deute de les famílies i els beneficis de les grans empreses.

En els últims deu anys el PIB d'Espanya s'ha incrementat un 39% i el poder adquisitiu dels salaris un 11%. No obstant això, els actius financers del conjunt de l'economia han augmentat un 85%, el que suposa que han crescut el doble que el PIB i vuit vegades més que el salari mig. Si la comparança s'establix amb el volum de negoci de la banca i les caixes d'estalvis, aquestes han pujat tres vegades més que el PIB i onze vegades més que els salaris.

Tan extraordinària acumulació de capital s'ha orientat a revaloritzar el propi capital, duent els diners allà on poguessin ser més rendibles. Així, mentre va durar el boom immobiliari, els bancs i les promotores van guanyar moltíssims diners construint més i més cases, tot i que això suposés sobredimensionar l'oferta (més d'un milió de pisos buits) i hipotecar per a tota la vida als compradors d'habitatges. En un altre moment, quan es van obrir expectatives de negoci a Amèrica Llatina, les transnacionals espanyoles van exportar cap a allí grans quantitats de capital, competint des de llavors amb EEUU pel lideratge financer del continent.

La crisi

A l'arribar la crisi, la punxada de la bombolla financera no ha impedit mantenir la major part dels beneficis i plusvàlues acumulats en anys anteriors. A més, el Govern ha estat molt atent per a donar suport a la banca i a les grans empreses, aportant per a això diners públics i avantatges fiscals (‘salvament’ bancari, ampliació dels crèdits ICO, manteniment de les SICAV, Pla Renove, etc.). Segons la Comptabilitat Nacional d'Espanya, el principal perdedor en el repartiment de rendes ha estat el sector públic els ingressos fiscals del qual han baixat 1,8 punts de PIB el 2008 (20.000 milions d'euros menys), el que ha trencat la ratxa lleugerament positiva d'anys anteriors i pot donar un nou impuls als processos de privatització en marxa en la sanitat, l'educació i els serveis socials públics.

Per a la població assalariada l'ajustament de la crisi ha estat brutal, en termes de destrucció d'ocupació i empitjorament de les condicions de vida, especialment per als vuit milions de persones actives que alternen períodes d'atur i ocupació temporal, sobretot quan no perceben prestacions ni subsidis (el 30%) o tots els membres actius de la unitat domèstica es troben en situació d'atur (1,1 milions de llars). El Pla E per a crear ocupació o les ajudes de 420 euros per a alleujar l'atur han tingut efectes molt limitats davant la magnitud del problema.

Entre els sectors més afectats estan la joventut, les dones i la població immigrant i gitana, a més de determinades regions de l'Espanya del sud, amb taxes d'atur més elevades, inferior remuneració i creixents problemes d'exclusió social i habitacional. La permanent incitació al consum i l'encariment de l'habitatge –que ha doblat els preus– han endeutat a les llars fins a arribar a la xifra de gairebé un bilió d'euros en el 2008, que s'ha convertit en el principal actiu de les institucions financeres. Al reduir-se els ingressos de moltes llars, s'han disparat els desnonaments i els embargaments, i s'han saturat els serveis d'atenció a persones sense llar.

Com resultat, Espanya és cada vegada més desigual, tant en termes de repartiment de la renda que es produeïx cada any com, sobretot, en termes de distribució de la riquesa acumulada al llarg del temps. L'Enquesta Financera de les Famílies, aplicada pel Banc d'Espanya el 2002 i 2005, va fer una fotografia precisa d'aquesta situació: la quarta part de llars més riques tenia un patrimoni mig 41 vegades superior al de la quarta part de llars més pobres, una diferència que s'aferma amb el pas dels anys.

Hostatges del Capital

Més del 80% de les persones consultades pel CIS considera any rere any que la distribució de la renda és injusta o que la banca i les grans empreses tenen més poder que el Parlament, el que converteix a les majories socials –inclosos els representants polítics i sindicals– en víctimes, ostatges o còmplices de la lògica imposada pel capital, mentre s'etiqueta i criminalitza a qui amb les seves idees o les seves pràctiques qüestionen l'ordre establert.

Les mesures cosmètiques adoptades pels poders públics per a sortir de la crisi fan presagiar que les contradiccions socioeconòmiques, ecològiques i polítiques seguiran augmentant i provocaran noves recaigudes de la crisi civilitzatòria en la qual estem immersos. Als moviments socials crítics els toca buscar i assajar alternatives que facin creïble el lema del FSM que “un altre món és possible”, amb una economia social i cooperativa, que cuidi el medi ambient, una política basada en la participació directa de la ciutadania i la valoració de la diversitat –de gènere, de cultures o de creences– i amb igualtat de drets i mitjos de vida per al conjunt de la població mundial. Un somni de milions de persones pel qual hem decidit unir les nostres mans a tot el planeta.

QUI PAGUEN?

A l'octubre de 2008, el Parlament va ratificar un fons de 30.000 milions d'euros, ampliables a 50.000, a càrrec del Tresor, per a evitar la fallida de bancs i caixes. La mesura va ser pactada prèviament per Solbes, Montoro i els banquers. Aquest si era un problema del sistema, no els quatre milions de persones en atur o els 8,5 sota la línia de pobresa. Rajoy dixit: “A grans mals, grans remeis, i grans mals són els que afecten al sistema financer”.

LES XIFRES DE LA CRISI

- 4.166.613 persones en atur, la quarta part de nacionalitat estrangera.

- 1,5 milions d'ocupacions destruïdes en un any.

- 24% de les llars ha experimentat un descens notable d'ingressos.

- 574 €/mes és amb el que sobreviu el 20% de la població.

- 29% de la població té dificultat per a arribar a fi de mes.

- 59.000 embargaments i desnonaments en 2008 i 66.000 en els nou primers mesos de 2009.

>>> Article extret del núm. 117 de la revista Diagonal.

www.diagonalperiodico.net/Beneficios-privatizados-perdidas.html