Benvolgudes “banlieues”: Catalunya us estima

"A La Florida, el que
hem tingut sempre
és un problema
de pobresa
retransmesa
de generació
en generació"

"Si volem saber
d’on arrenquen
els conflictes i la
violència urbana, cal
mirar molt enrere i
en moltes direccions"

"Qui és el poble
català? Fins on
arriba la diversitat i
la transversalitat del
projecte nacional?"

Últim dia d’agost del segon any del període especial als Blocs Florida, nord de l’Hospitalet de Llobregat. La música massa caribenya a volum massa caribeny deriva en una baralla multitudinària entre dominicans i policies diverses, mentre plouen tot tipus de projectils home made. Es trenquen vidres de cotxes i es cremen contenidors, i la comunitat gitana del barri surt a defensar la Guàrdia Urbana. El mundo al revés. Escenari de violència urbana que desperta els instints de tots aquells interessats en repetir que hi ha gent i barris irrecuperables, i que la llei i l’ordre mai es queden curts. Cap diari s’hi fixa: aquí, gitanos contra dominicans i a Sabadell gitanos contra xinesos. Casualitat? Saturació de pobreses, capes de pobreses, xocs de pobreses. Lluites pel territori. De debò a algú li importa el que passi als barris més pobres?

L’alcaldessa vol un barri tranquil, ordenat i segur per als seus votants pensionistes. Ben tranquil: ara està farcit de secretas i antiavalots, i aquesta vegada no els envia el Joan Saura. L’exconseller, que va iniciar la seva carrera política lluitant contra la misèria en aquests mateixos blocs, és avui el paradigma de l’escapisme més miserable. Oblidar, ignorar, evitar la pròpia història. En els bons temps del seu tripartit, tan generós, aquells que vam viure per sobre de les nostres possibilitats, a l’Hospi vam arribar a tenir fins a 12 mediadors per mediar entre 60.000 immigrants i prop de 200.000 nadius. Un excés? Les retallades han començat per ells. De Mossos en comptem a centenars.

I el mateix dia que el PP omplia les bústies del barri de pamflets atiant la por i l’odi, l’Albiol i el Pere Navarro eren a les festes de Bellvitge, el nostre petit Can Zam, i el xulo de gimnàs de barri va guanyar per golejada un pesecero només visible a sobre d’un faristol de premsa. I l’Anglada no va trigar a passejar-se pel mercat de La Florida.

La perifèria té una història. Ignorar el que ha passat en el patio trasero del país no permetrà veure la Catalunya real, ni construir la futura. A La Florida diuen que tenim un problema amb els dominicans, però el que hem tingut sempre és un problema de pobresa retransmesa de generació en generació. Els Blocs no són el barri. Són una illa dins el barri. 800 pisos de 40 m2. Barraques verticals que Franco va fer aixecar per reallotjar els barraquistes del Somorrostro. Magatzems de carn de canó, que diu el Pérez Andújar. Un imant per atreure tot tipus de pobreses de tot tipus d’orígens.

En temps del regnat de Corbacho, una de les solucions imaginades (a l’estil del Raval), va ser enderrocar-los: tornar a reallotjar, tornar a moure la misèria de lloc, dispersar-la. Però no es va fer i ara rebenten sols, i quan rebenten els barris rebenten les mentides: la de la integració modèlica de la immigració dels seixanta, la de l’alcalde- ministre bon gestor de la immigració, la del PSC partit etern a la perifèria.

El PSOE-PSC, aquest zombi, és el principal responsable d’haver asfixiat el socialisme espontani de la primera democràcia a la perifèria, i d’haver prostituït els valors socialistes en actuar com un PP de manual. A l’Hospi —segona ciutat, primera de l’estafa— col·laboradors de primera hora de la bombolla immobiliària, i amb la Plaça Europa com a testimoni del deliri, han fet creure la gent que el populisme era proximitat, que el clientelisme era redistribució, i que la igualtat només queia del costat de l’obediència, i han reproduït mimèticament, a l’administració local, les estructures jeràrquiques, les batalles de poder i el control de la informació del partit. Un socialisme que ven terrenys a canvi de llocs de treball d’IKEA per a caixeres o comercials, mai per a directors i responsables d’àrea. Un socialisme pioner en tirar del civisme com a coartada permanent per no enfrontar els canvis socials ni les crítiques. Un socialisme molt responsable d’haver convertit els immigrants dels seixanta en obrers amb mentalitat de petits inversors ara envellits i empobrits i amb els estalvis embargats per les preferents. I més enllà del socialisme canalla? Cap convergent ens va convidar mai a parlar si no era per a comprar la nostra voluntat. A la perifèria interior només podem recordar dos consellers de tots els governs: el de Benestar Social i el d’Interior.

La policia, els escorcolls, la persecució policial de joves morenos no pot ser l’única solució, no? O sí? Si volem saber d’on arrenquen els conflictes i la violència urbana, cal mirar molt enrere, i en moltes direccions. La foto no és tan simple. I els partits, essent els més responsables, no són els únics. I els moviments socials? Quants punts de referència, que no siguin locals per a festes, tenen fora de Sants i Gràcia? I el periodisme local? Què van explicar durant anys tots els periodistes ara acomiadats dels mitjans municipals? I el món associatiu local, acomodatici, silenciat per les subvencions? Quines lectures globals fa de la ciutat? I els fills del barri? Aspirants a dissoldre’s en la Catalunya bona i que només apareixen els diumenges a veure els iaios i es fan creus de com està el barri, què no s’adonen que la seva marxa en massa va ser la que va disparar els canvis? Treballen per algú que no sigui l’amo?

Rewind. Independència? On i qui són les classes populars catalanes? Qui és el poble català? Fins on arriba la diversitat i la transversalitat del projecte nacional? L’ANC, què li explicarà als iaios andalusos que viuen espantats per l’atur dels fills i les gorres dels adolescents llatinoamericans? I a aquests adolescents que l’únic país que coneixen és el dels carrers on els humilien públicament? I als ninis que senten que els únics que parlen els seu idioma i els tracten amb respecte són PxC? Què els hi dirà l’ANC? Que Catalunya se’ls estima, ara, molt?

* Sofia Acebo i Montse Santolino són membres de l’Associació Cultural Florida-Waslala

http://acwaslala.org/benvolgudes-banlieues/