Bruno, senzillesa i pragmatisme, una arma contra els poderosos

Bruno Valtueña, el secretari general de la CGT de Catalunya, és una persona senzilla i pragmàtica. No fa grans declaracions, ni propaganda de grans projectes. Ell es defineix, prenent paraules d’un vell amic, com «un cul inquiet». És un militant inquiet, però constant i molt bon conversador. Bruno es preocupa de coses senzilles i importants, com potenciar el diàleg, la participació, que els militants perdin la por a parlar en públic i ho facin bé. Són problemes corrents, ambicions senzilles, però pràctiques.

Bruno és dels que vol unir, dels que està convençut que la unió fa la força. Per exemple, jo li vaig demanar si es podia fer pública i contestar críticament la carta* resposta dels de la CNT-AIT negant-se a reunir-se per parlar de possibles manifestacions i lluites amb els altres sindicats anarcosindicalistes. Una carta, segons el meu parer, insultant, digne de formar part de l’ontologia del sectarisme llibertari. Bé, doncs en Bruno em va respondre que era millor no entrar en la dinàmica de desqualificacions i que ell fins i tot va demanar-los disculpes pel fet que aquesta carta s’hagués escampat. Un exemple de moderació i pragmatisme per anar cap a una unió, que jo, després, fredament, també he valorat com encertada. Em deia sàviament: Cal veure la part de raó que cada un pot tenir.

Bruno va perdre un ull en un accident laboral. Ens assabentem en l’entrevista, en parlar de la lectura de la premsa i llibres. Fou indemnitzat i com a molts accidentats laborals se’l va re-col·locar en un altre lloc de treball. Ens explica llargament tota la seva lluita a la Seat per defensar els seus drets de treballador amb incapacitat i com també era perseguit i discriminat com delegat de la CNT.

En demanar-li un company per entrevistar, em respon: «Entrevista a un dels últims afiliats o afiliades» És una resposta també cap a la senzillesa i pragmàtica. Obre una nova via d’entrevista, cap a conèixer el perfil dels nous afiliats i el que pensen, fan i viuen. I també a la vegada implico, una resposta pragmàtica per evitar escollir un nom. En tot cas nosaltres, intentarem fer una bona entrevista a un nou o nova afiliada. Esperem igualment que vosaltres els companys de la CGT ens envieu preguntes per fer-li al nou/va afiliada.

Al final de l’entrevista fa un elogi a la seva companya. «Una alta vegada arribaré tardíssim a casa. Sense la seva comprensió i paciència, no hauria pogut mantenir-me en aquests càrrec de responsabilitat, ni dedicar tant de temps a la militància». I ens regala un últim pensament, ja amb el micròfon apagat: «Ara comprenc perquè els catòlics volen que els capellans siguin solters. Així es poden dedicar totalment a la comunitat».

Com que no coneixia en Bruno, les meves impressions són fruit directe de l’entrevista, de l’observació directa, més que el que vaig llegir sobre ell a Internet per preparar l’entrevista.

- Com expliques la poca participació en l’enviament de preguntes de militants i afiliats de la CGT al seu secretari general?

- Una resposta potser que la gent està amb molta feina i participa poc. O bé, que no s’hagin assabentat que podien fer aquestes preguntes per la pàgina Web.

- Bé, comencem per les preguntes que m’han arribat en converses amb amics afiliats. En Lluís pregunta: Com veus la realitat dels treballadors en la societat d’avui? Són crítics o acrítics? Estan majoritàriament integrats pel sistema? Es pot conscienciar als treballadors que un altre món és possible?

- Els treballadors són acrítics, molt acrítics, sotmesos al pensament únic i al pensament dominant. Els mitjans de comunicació en aquests últims 30 anys han fet un molt bon treball per aconseguir aquesta situació, un moviment obrer acrític, i també les derrotes continuades que hem tingut i les claudicacions dels partits socialdemòcrates, dels partits d’esquerres i sindicats. Totes aquestes claudicacions porten a que la gent no tinguin sentit crític. També la situació en les escoles és molt important. Han format gent acrítica al sistema i res més. Què es pot fer? Doncs, aquesta minoria que som crítics, construir un diàleg, uns mitjans i també unes propostes per conscienciar a les majories integrades. Aquesta és la gran tasca que tenim davant.

- L’Albert pregunta: Creus que el sindicalisme alternatiu, «revolucionari», anarcosindicalista, lluita per no perdre drets o per guanyar-ne?

- Ara mateix, i lligant amb la pregunta anterior, el que és possible és no perdre drets i fer una anàlisi de perquè la classe dominant vol que nosaltres cada vegada perdem més drets. Aquesta és la situació actual. Què és el que voldríem? Dons fer propostes reivindicatives. L’única experiència que tenim és la d’autobusos de Barcelona. Els van enganxar amb un dret que ja tenien en l’àmbit europeu de dos dies de descans, que ja ho tenen altres països. La realitat és aquesta ara mateix: lluitem per no perdre drets. Això no vol dir que no hi hagi sindicats, individus, grups, que estem demanant unes reivindicacions. Allà on jo estic treballant sí que estem demanant unes reivindicacions de reducció de jornada laboral: l’augment del descans per la fatiga que comporta els elevats ritmes de treball. Tenen que coexistir les dues posicions. Per exemple, la vaga del 29-S no va ser una vaga per conquistar drets, sinó per no perdre més drets. És la trista realitat.

- L’Elisenda pregunta: No conec gaire al Bruno. M’agradaria saber a quina tendència pertany de les diverses famílies que hi ha a la CGT (vesant anarquista, alternativista, etc.).

- Jo no em defineixo de cap sector. Si t’hagués de dir de quin sector sóc, diria: jo sóc roig i negre, que és el color de la Confederació Nacional del Treball, el color de l’anarcosindicalisme. Em considero anarcosindicalista, o millor dit, vull ser anarcosindicalista.

- En Ricardo pregunta: Quins són els projectes d’autogestió de la CGT? A part del projecte turístic Ruestra, hi ha iniciatives d’autogestió amb diners del sindicat? Com generar noves formes d’autogestió?

- A part de Ruestra, jo no conec cap projecte d’autogestió en marxa. L’autogestió l’hem heretat dels Congressos anteriors al 36, però ara mateix és una assignatura pendent de com podem activar l’autogestió avui. Jo vaig viure a l’any 79-80 l’autogestió d’una cooperativa de consum dintre el que era el sindicat del metall. En els moviments socials, s’estan plantejant aquesta via com un primer pas d’autogestió. Desprès hi pot haver, i fora de la CGT, aquests projectes de pobles a l’Aragó, al Pirineu, de petits pobles on hi ha nuclis de persones que estan intentant portar una vida autogestionada dintre d’una economia familiar i dintre una economia de l’agricultura i la ramaderia a petita escala.

Al Congrés de Màlaga es va parlar d’autogestió i de fer unes jornades sobre autogestió. Però hem de veure que estem en un sistema capitalista, i és veritat que hi ha dintre el sistema unes possibilitats de cooperativisme, però hem de mirar com jurídicament i de quina manera podem omplir uns buits i anar cap a una autogestió de tipus anarcosindicalista. Crec que les assemblees d’aturats haurien de ser un germen d’autogestió. Si en les assemblees arriba un aturat i només escolta ideologia, i les perversitats del sistema i que el govern va en contra els interessos dels treballadors, si només es queda amb aquest missatge, no estem donant a la gent unes solucions per tenir feina, ni contribuïm a que aquesta gent porti el dinar a la taula, i aquesta és la primera necessitat que tenen. No?

- En l’àmbit dels aturats, la CGT què podria potenciar?

- El que hi ha és una intenció i un acord en el Congrés de Màlaga de potenciar i estar en les assemblees d’aturats. Aquest acord el tenim i ara cal mirar com es pot desenvolupar.

- I com es desenvolupa?

- Aquesta és la qüestió. El compromís el tenim. Si els diferents sindicats no desenvolupen aquest acord, nosaltres com secretariat permanent podem recordar que hi ha aquests acords, i posar-nos al seu servei per desenvolupar totes les tasques que vulguin fer.

- I si els sindicats no fan res pels aturats? Sovint tenen prou feina en ocupar-se a defensar els seus propis drets... Què fem?

- El que haurien de fer els diferents sindicats és tenir una relació dels que han anat a l’atur per acomiadaments o tancaments d’empreses o d’altres raons, i tractar d’organitzar als aturats. Ara bé hi ha una altre qüestió: si els que estan aturats —per als quals la seva primera tasca és buscar treball— no veuen en les assemblees una eina per aconseguir treball, no hi aniran. Els sindicats teòricament tenen la seva responsabilitat d’impulsar aquestes assemblees.

- En Pep pregunta: us plantegeu una vaga general en solitari, sense els de CCOO i UGT, amb els altres sindicats anarcosindicalistes i afins. La CGT es veu en força de fer-ho? Quina és la teva opinió?

- Si tinguéssim força nosaltres d’aturar el país amb un 20 %, o un 15 %, jo penso que s’hauria de fer aquesta aposta. Però actualment, per desgràcia no tenim aquesta força de paralitzar el país. I precisament desprès de la vaga del 29-S, vam tenir una reunió amb diferents organitzacions d’una manera informal i vam tocar aquest tema i cap força sindical veu possible ara mateix de fer una vaga en solitari.

- En Joan pregunta: A la ràdio he sentit que CCOO i UGT el 18 de desembre han convocat mobilitzacions a tot Espanya. Què n'opines?

- És molt lluny i un dissabte. Hauria de ser al novembre, o molt abans. Són mobilitzacions contingudes que es fan per demostrar el poder de convocatòria que tenen. Tot el que sigui mobilitzar-se es respecta. Seria pitjor que no fessin res...

- Com a Secretari General de la CGT, com valores la vaga general del 29-S?

- La CGT de Catalunya vam valorar la vaga del 29-S com una jornada positiva. Internament la vaga del 29-S ha demostrat que quan els homes i dones de la CGT ens mobilitzem, es nota al carrer. Als centres de treball on hi ha CGT, hi ha hagut vaga. Com organització hem treballat força bé i estem satisfets. No sols del dia 29, sinó de tota la preparació. Per altre banda, el seguiment a la vaga va ser millor de què esperàvem. Sabíem que un fracàs de la vaga seria un fracàs de tota la classe treballadora i potenciaria el pla d’atac neoliberal cap a nosaltres.

- Què pensa fer la CGT davant el silenci i passivitat de CCOO i UGT, que negociïn enlloc de continuar amb les mobilitzacions?

- A la CGT ja suposàvem que després del 29-S hi hauria un silenci sindical i una reafirmació del govern respecte a la reforma laboral. Ara els sindicats majoritaris estan més pendents dels 2.100 milions d’euros del pressupost a la formació a repartir-se amb els empresaris. Amb la boca petita parlen de mobilitzacions pel desembre.

- I la CGT?

- Nosaltres, ja estem preparant mobilitzacions i treballant per una vaga general, abans que apliquin la reforma de les pensions. La CGT va acordar fer manifestacions descentralitzades al novembre i desembre i una vaga de consum el 21 de desembre.

- Com veus la reacció del govern de mantenir la reforma laboral?

- El govern, com preveiem, no ha mogut fitxa. Ha fet un rentat de cara canviant ministres. És una solució mediàtica. Dóna una imatge pública de canvi a resultes de la vaga general. Una reacció estètica, no real. Però la ministra Salgado s’ha quedat on era i així reafirmen que la reforma laboral és necessària tal com la plategen. Ara tan sols pensen en les properes eleccions.

- Els bancs han resolt la seva crisi exigint al govern que corri en el seu ajut; com podem resoldre la crisi els milions de treballadors, quan constatem que el govern no ens fa cas?

- Quan s’acabin les posicions personalistes, que patim encara en les organitzacions alternatives al sindicalisme majoritari, quan la majoria dels treballadors i treballadores siguin conscients de la injustícia que fomenten els poders financers, quan no hagi resignació, quan hi hagi confiança en la força que tenim i quan existeixi unitat d’acció.

- Molts consideràvem que aquesta vaga general era una gran trampa, una gran mentida, que ja estava pactada, i l’únic motiu consistia en fer desfilar un dia a les «masses obreres». Creus que els dirigents de CCOO i UGT eren completament conscients que estaven fent una vaga per a la «galeria»?

- La CGT des de fa un any o més deia que les solucions que s’estaven donant des del govern no serien positives pels treballadors, que la crisi l’estaven aprofitant els empresaris per fer un reajustament de plantilles per acomiadar treballadors. Tot això ha provocat un debat positiu dintre els sindicats majoritaris. Els dirigents d’aquests sindicats no han volgut fer una vaga que faci trontollar el govern, suposadament d’esquerres. Tothom sabia que es feia tard la vaga. El 8 de juny a Catalunya, concretament a la gran manifestació de Barcelona, es va demostrar que els funcionaris i molts treballadors/es volien una resposta contundent a las mesures de la Reforma laboral. Crec que la CGT va perdre una bona oportunitat de fer, encara que fos sols a Catalunya, una convocatòria de Vaga General. Possiblement hauríem provocat que la vaga hagués sigut més important. I amb una vaga important, el govern sortiria tocat i el tripartit també, ja que ells van provocar la retallada de salaris dels treballadors de la funció pública. És evident que ha estat una vaga testimonial. Per salvar aquest sindicalisme de delegació. Aquesta reforma és l’agressió més important i greu als treballadors des de la democràcia.

- No és molt retòric el nom de secretari general? La teva funció no és la de secretari...

El més important no és el nom, sinó les funcions i la responsabilitat que comporta el càrrec. Si està ben escollit o no, no sé. Així s’ha denominat des de fa 100 anys i seguirà fins que un congrés decideixi canviar el nom. Hi ha companys que em diuen “¡hola jefe!” i jo els responc: «Como se te ocurre llamarme jefe, estás suspendido de anarcosindicalismo». L’estat natural pels anarquistes és no tenir càrrecs, perquè així pots dir el que et roti. Quan ets secretari general ets menys llibertari, has de mesurar el que dius, representes l’Organització.

- Com es fa per arribar a secretari general de la CGT?

- És fàcil i complicat. Primer, cal ser proposat, segon no tenir vergonya de demostrar que potser no ets el millor, tercer que altres no ho vulguin ser i finalment que en un Congrés surtis escollit. Aquesta és la meva experiència. Ah, m’oblidava, que no m’ha triat un Congrés, sinó dos, el de Reus, —l’extraordinari— i el de Lleida.

- I com és que hi va haver-hi tants vots en contra?

- Cadascú té la llibertat d’opinar com vulgui, però si només hi ha una candidatura..., en la historia de la Confederació el vot en contra és una novetat. Ara hi ha la possibilitat d’estar a favor d’una ponència i estar en contra d’una altra. Jo penso que això és votar dues vegades. Crec que és un tema que s’hauria de parlar i debatre en quant a mètode. Si jo no recolzo una ponència és que en recolzo una altra. I si no recolzo l’altra és que estic d’acord amb la primera. En les candidatures passa el mateix. Si no hi ha una altra candidatura, què es vol demostrar dient que hi ha més vots en contra? Falta de legitimitat? La falta de legitimitat se substitueix amb una proposta. I potser, si hi hagués hagut una altra proposta, jo retiro la meva. També hi ha la filosofia que aquí no fa falta secretari general. Però això és un error d’alguns companys. Com també hi ha anarquistes que pensen que no fa falta una organització. Jo crec que fa falta, mentre no hi hagi una organització on tots siguem molts responsables.

Alguns m’han criticat que no tinc el suport del meu sindicat. Ara és diferent dels anys trenta, on els alliberats necessitaven el suport dels sindicats. Ara en seccions sindicals del sindicat molts tenim hores d’alliberament reconegudes per llei, el suport del sindicat és relatiu i a més si tenim en compte la poca participació que hi ha als sindicats... Aquesta manca de participació és un dels problemes i reptes que tenim. A més jo vaig proposar a cinc companys per ser secretaris generals. No van acceptar. Un, per ser molt més conegut que jo i per qüestions mediàtiques no va voler. Fins i tot al meu sindicat, vaig proposar a un company i li vaig dir que em posava a la seva disposició, si em volia dintre del seu equip, i tampoc va voler. L’única candidatura va ser la nostra. I em vaig decidir a acceptar, encara que tingués més vots en contra, tot i que s’hauria de revisar com van funcionar algunes assemblees, ja que els nostres informes de gestió, inclòs el meu, s’havien aprovat. Si s’han aprovat els informes de gestió durant dos anys, per què es vota en contra? Són qüestions que estan sobre la taula, i, si algú vol, pot respondre.

- Quines satisfaccions t’ha procurat el teu càrrec?

La major satisfacció és rebre el suport i la confiança dels companys i companyes que confien en mi. Una altre satisfacció és ser l’hereu de gent que jo ni em vull comparar, com va ser en Salvador Segui, Joan Peiró i companyia, que avui ningú es pot comparar a aquella gent tan magnífica i irrepetible. Una altra satisfacció és disposar d’unes companyes i companys al secretariat permanent que són molt bones persones. No oblido als companys que estaven a l’anterior: Mariona i Tomàs, sense tots, molts problemes no s’haurien resolt.

- Quins problemes heu resolt?

La rehabilitació del local de Rubí, la compra dels locals d’Igualada i de Sabadell, l’impuls de la formació que estava molt aturada, la implicació i participació del màxim de federacions a les Plenàries de Catalunya, el retorn de la pràctica de Conferències de delegades/des. Aquests són els problemes que entre tots, i amb el suport del Comitè Confederal, hem solucionat, per ara.

- Què és el que més t’agrada de la teva feina com a secretari general?

- A mi m’agrada molt fer el treball de camp, anar per les federacions. M’agradaria anar més pels sindicats, però bé, anant per les federacions, ja trobem els sindicats. Amb aquest treball de camp i el meu treball a la Seat veig com està el conjunt de l’Organització.

- I com està l’Organització?

- Està bastant desmoralitzada. Però ara amb la vaga del 29-S ha canviat. S’han fet mobilitzacions a molts pobles. Molta gent "apalancada" s’ha bellugat. Estem ampliant-nos en qualitat i quantitat. Hi ha un canvi generacional. Sóc conscient que la poca militància ens limita, però fem un bon treball amb allò que tenim.

- Et provoca mal de caps el teu càrrec?

- Ara mateix no tinc mals de caps. Ja sabia quan vaig ficar-me a secretari general que hi hauria situacions complicades, però com es desprèn de què he dit abans, quan es treballa amb equip et treu la pressió i estrès que tenen els líders.

- Quin són els problemes pendents de resoldre que més et preocupen?

- Són problemes lligats al present i futur de l’Organització. En relació al present es tracta de millorar el debat i la confiança entre totes i tots els que som a la CGT, respectar les diferencies i reconèixer els motius que ens uneixen a la CGT; en quant al futur cal fomentar la incorporació de companys joves i la participació a la vida orgànica dels delegats/des sindicals i dels afiliats/des. Això és un tema molt important. Un altre problema és que a les seccions sindicals els costa sentir-se part del sindicat. I els companys que tenen responsabilitat en els sindicats el que haurien de fer és que si les seccions sindicals no van al sindicat, anar ells a les seccions sindicals. Incorporar-los i crear lligams. És fàcil de dir i difícil de fer.

- Per què?

- Tu pots voler anar a una secció sindical i potser el patró de l’empresa no et deixa entrar. I si has de trovar-te amb la secció sindical, has d’utilitzar el teu propi temps, esperar que acabi el torn, que vagi bé a la secció. No és fàcil. Desprès hi ha els problemes de comunicació. Avui en dia tenir converses disteses i llargues és excepcional. Aquests són els maldecaps.

- Dorms bé a la nit? Quantes hores dorms?

- Jo dormo bé. Els problemes de dormir malament ja els vaig passar en la meva secció sindical. Jo ara dormo bé. El cap de setmana m’encanta fer migdiada, si no hi ha reunions. És quan carrego piles. Dormo les hores necessàries, amb set hores ja en tinc prou. No sóc noctàmbul.

- T’han intentat corrompre’t subtilment o descaradament?

- Jo crec que no, considero que no sóc tan important, imprescindible, ni perillós perquè algú vulgui pensar en corrompre’m. No he sigut conscient que m’hagin volgut corrompre.

- Vas animar als afiliats a mobilitzar-se pel 29-S. Ara a que ens animes als afiliats i militants de la CGT?

- A continuar amb l’agitació d’idees i amb la denúncia de les mesures i atacs, que s’estan preparant: l’allargament de l’edat laboral fins als 67 anys, l’ampliació dels anys de cotització per abaratir les pensions, la reforma del Pacte de Toledo i l’aplicació del reglament de la reforma Laboral. La vaga del 29-S i les mobilitzacions de la CGT ens han d’animar a continuar la nostra tasca, que donarà els seus fruits.

- Quins fruits?

- Treure’ns els complexos. Nosaltres creiem que no ens escolta ningú, que el que diem no serveix per a res. Penso que estem equivocats. Ens falta convicció en reafirmar-nos en les propostes que tenim. Els primers que hem de convèncer són els afiliats que ens envolten. Recordar-los-hi els acords que estan en el congressos. És veritat que estan fets per una minoria militant i conscienciada. Els fruits s’estan donant. Constato que per a la gent jove ha sigut una bona experiència, una bona escola. No hem tingut cap problema per estar en un piquet. A un agent li vaig estar explicant, que no estava tallant el carrer, sinó informant als veïns que se sumin a la vaga. Veig la gent jove motivada i que als de la nostre generació els tornen a venir les ganes. Un altre fruit és que el resta de sindicats han vist que nosaltres, el que diem, ho fem. I que els piquets de la CGT es comporten i que estan a les dures i madures. La CGT ha estat una garantia que surti la vaga i que no som esquirols. La UGT a la Seat van créixer tallant vagues i ara són majoria. La CNT era majoria l’any 1984 i CCOO i UGT s’ajuntaven per fastiguejar-nos.

- Què es fa per motivar els militants a participar més?

- Que els responsables de les federacions, sindicats i els delegats siguin un exemple i treballin amb optimisme, amb ganes i fe en la tasca que es fa. En la vida sindical el bon ambient és el factor imprescindible per actuar en positiu.

- Actualment de quins temes t’estàs ocupant?

- Estic amb els meus companys/es del secretariat permanent i amb els companys/es del comitè confederal preparant la Conferència d’afiliades/ats del dia 6 de novembre a la Sedeta. Estem preparant les mobilitzacions que tenim acordades al mes de novembre i amb la vaga de consum del dia 21 de desembre.

- Com t’has format?

- El meu pare era cobrador d’autobusos i antifranquista pràctic. Cada vegada que sortia en Franco a la tele em deia «Bruno tanca la tele que no vull veure aquest assassí». La meva mare li deia: «Jesús no digas esas cosas delante del niño que vamos a tener problemas». A l’escola als 10 anys vaig haver de repetir curs, perquè vaig dir que en Franco fou el culpable que hi hagués hagut la guerra civil. El professor era el responsable de la Falange a Catalunya, el Sr. José María Villar. El meu pare es va cabrejar molt amb mi per haver repetir a l’escola el que ell m’explicava a casa. Podem dir que vaig començar a ser antifranquista als deu anys a l’escola.

- Una bona formació!

- Sí, vaig tenir una bona formació. El meu pare va comprar a un amic seu tota una biblioteca, sobretot llibres d’abans dels anys quaranta. I va posar a la meva habitació tot de prestatgeries. He estat acompanyat de bons llibres. També el meu pare va conèixer a Pons Prades. A mi em deia que havia conegut un exiliat a l’autobús 39, on treballava. I Pons Prades li va regalar els seu llibre «Los que sí hicimos la guerra». Me’l vaig llegir de dalt a baix, tenint 14 o 15 anys.

- Quina ha sigut la teva militància en grups i organitzacions fins a arribar a la CGT?

- La meva militància ha estat en la secció sindical de Seat Martorell i al Metall del Baix Llobregat. En començar a treballar a la Seat em vaig afiliar a CCOO, era l’any 1976. Desprès em vam captar els de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR), on vaig estar fins l’any 1977. Jo era un activista total. Venia molts Combates, 75. Era un gran venedor. Al·lucinaven. Era la mascota de tots. I com que no tenia càrregues familiars, jo donava la cara. A l’any 1979-80 vaig ingressar a la CNT i fins ara. Quan va esclatar la divisió de les sigles a l’any 1990, entro a la CGT. Veia que en l’empresa en què estava, o anàvem a les eleccions, o era molt difícil competir amb CCOO i UGT; vaja, era impossible. En el sindicat del metall, que estava al carrer Avinyó hi havia un bon ambient, era una escola, vam crear la cooperativa de consum, teníem una rotativa, fèiem un butlletí, érem un grup d’amics.

Tinc un gran pecat, que el pots posar, que vaig formar al meu poble un front comú d’esquerres en el municipi. I també a l’any 1995 vaig formar part, amb altres companys llibertaris, del consell nacional d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). I aquí sí que van intentar comprar-me. Un em va proposar si volia anar al consell del partit a Madrid com a llibertari. M’asseguraven que hi havia un lloc pels llibertaris. I els vaig dir que ho comentaria amb els companys. Els companys van acordar que se n’anéssim a prendre pel sac. Al cap d’un any de patir l’autoritarisme polític, els vaig deixar. Des de llavors m’he dedicat plenament al sindicat. Aquesta és la meva trajectòria.

- Què penses dels mitjans de comunicació llibertaris actuals? I de la revista Catalunya?

- Jo penso que n’hi ha molts i la comunicació és molt espessa. Haurien de ser més àgils i amb més debat. Falta debat d’idees sobre temes concrets.

- Per exemple al "Catalunya"

- Una federació deia "¿Qué pasa con Seat? ¿Porqué la CGT ha hecho este acuerdo?" Està bé, però el que no em va agradar és que després demanessin depuracions i no se què més. I li vaig dir a qui ho va escriure: «Mira lo has hecho tan mal que me lo has puesto muy bien. Primero hay que informarse, luego en vez de pedir depuraciones, que eso suena a estalinismo, hay que pedir en todo caso responsabilidades.”. Crec que falta debat sobre experiències concretes. I el veig molt extens. Li dic al company Rosich: «Feu un Catalunya que per acabar-lo de llegir fa falta una setmana». Agafo el Catalunya, la Directa, el Rojo y Negro, el Libre Pensamiento i si me’ls llegeixo, no podria fer els meus deures de secretari general. M’entens? Exagero una mica, eh. Jo posaria algun còmic, humor polític, alguna auca, que ens alegri una mica el dia. Donar-li la volta a les noticies i riure’ns de l’obediència, submissió dels que ens envolten. Falta una mica d’aire. Sembla que es vulgui explicar tot. Cal derivar a la Web per a més informacions, o informacions completes.

- Creus convenient que els sindicats anarcosindicalistes s’ajuntin? Quines propostes i idees per reunificar la família anarcosindicalista es poden fer?

- No és només convenient, és necessari. Pensar que l’anarcosindicalisme s’ha moure per conceptes ortodoxos porta a estar lluny de la realitat. Cada sector, tant productiu com de serveis, té les seves característiques pròpies, inclús dintre del mateix sector no és el mateix una secció sindical que representa a un 10 % a una altra que representa al 40 % dels treballadors; les propostes i correlació de forces són diferents, per tant l’estratègia ha de ser diferent en cada cas.

Entrevista de Txema Bofill

Correccions d'estil i ortogràfiques, Pep Cara

>>> Nota: aquesta entrevista és la versió completa de l'entrevista reduïda publicada al núm. 122 de la revista "Catalunya"

* La carta de la CNT-AIT, dirigida a Bruno, és la resposta negativa dels de la CNT-AIT de Medinaceli a parlar sobre possibles accions junt amb la CGT i a valorar junts la crisi i retallades de drets als treballadors i el rebuig a participar en accions conjuntes. La carta és un seguit d’insults histèrics, com que els de la CGT som traïdors, i que no som anarcosindicalistes, que ells sí que ho són i que amb nosaltres no hi ha res a discutir, ni parlar, ni res a fer. També deien que ens denunciarien si utilitzàvem el nom de la CNT, com en algun lloc s’ha fet, i que alguns sindicats de no se quin poble s’han apropiat o es volen apropiar del patrimoni de la CNT, un local buit, i que ens denunciaran de nou als tribunals, ja que ells vigilen el patrimoni històric de la CNT de possibles ocupacions. Bajanada darrera bajanada.

M’he quedat amb les ganes de criticar-los àmpliament per tal que, com a mínim alguns companys i amics de les bases de la CNT, sàpiguen la diarrea mental i «les veritats autentiques» afirmades pels seus dirigents. Li deia a l’amic Pep, «si el Bruno hagués escrit una carta així de “sectària”, o la meitat, li hagués demanat de rectificar, o deixava de cotitzar immediatament». Segurament malgastar energies criticant «les veritats» i insults dels Vigilants del Patrimoni de la CNT no serveix, ni és el camí cap a la unió, que n’estic segur que algun dia arribarà, perquè la majoria de llibertaris i confederals —que no estem en possessió de xiringuitos, ni herències, ni veritats— ho volem.