Butlletí Informatiu nº 140: Pressupostos Generals de l’Estat 2014

ELS PRESSUPOSTOS GENERALS DE L'ESTAT (PGE) 2014: DE L'ESTAT DEL “MAL-ESTAR” A LES POLÍTIQUES DE BENEFICÈNCIA.

Índex

1. Introducció
2. Les “Grans Xifres”
3. Pensions en caiguda lliure
4. El deute “públic”
5. El problema no és de despesa; el problema és d'ingressos i del robatori legal que els governs vénen realitzant.
6. Les persones assalariades, classe treballadora, perden pes en el repartiment de la renda, enfront dels beneficis empresarials.
7. La violència de l'espoli del públic. La despesa social: La crueltat de l'Estat de… beneficència.
8. La desigualtat i l'empobriment social.
9. La Sanitat ja no és un dret universal.
10.La Reforma Educativa.
11.En polítiques d'habitatge, la banca surt reforçada.
12.Reflexions finals.

Introducció:

La mentida com mètode i la sistematització de la mateixa, és la política practicada per tots els estats, europeus, occidentals, orientals i de qualsevol part del planeta. Les seves polítiques es constitueixen sobre la mentida, perquè les poblacions “empassin amb rodes de molí” i, d'aquesta manera, acréixer el regne “de la injustícia social”.

Els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE), els del 2014 i si anem enrere, diríem que des dels seus orígens en qualssevol dels règims polítics que hem patit, no són generals, és a dir, no es pressuposta sobre la base de la riquesa produïda global en un any i, per tant s'haurien d'articular les polítiques fiscals més adequades perquè, qui més guanya, més aporti a la borsa comuna (ingressos), i que aquesta sigui repartida (despesa) proporcionalment en funció de les necessitats socials, perquè rebin prou i el necessari, totes les persones d'aquesta societat que tenen necessitats socials reals: educació, cultura, sanitat, salut, habitatge, ocupació, cures, prestacions socials, pensions, etc.

Els PGE són mentida, des del “seu plantejament” retòric, doncs no es pressuposta per a la majoria (generals) que viu en aquest estat, sinó que es pressuposta per al benefici d'una minoria i, a més, es pressuposta no sobre els ingressos (l'obligació que té l'estat de realitzar polítiques fiscals impositives que compleixi amb el deure de fer pagar a tots en funció dels seus ingressos), sinó sobre la despesa.

I, així, l'estat decideix que “com em nego a exigir a la gent de la meva classe (empresaris, executius, capital financer, bancs, fons d'inversió, etc.) que passin per finestreta i paguin els impostos que els corresponen”, vaig i dic, i faig, que la despesa en sanitat, en habitatge, en educació, en cultura, en polítiques d'ocupació en prestacions d'atur, assistencials, en dependència, en pensions…, en definitiva, tot el que és despesa necessària i obligada per a cobrir les necessitats socials, es retalla i es retalla.

El dany és doble, perquè no només s'engrandeix el repartiment injust i desigual de la riquesa que produeix la majoria social (fonamentalment classes assalariades), sinó que, a més, es expropia, és a dir, es roba per part de l'Estat els béns comuns que li pertanyen a la majoria social i, la part del robatori legal que fa l'estat, la lliura a la minoria social (sistema financer fonamentalment, grans empresaris i la minoria privilegiada).

I, per altra banda diuen a la societat que les coses són al contrari, que ho fan pel nostre “bé”, amb la qual cosa atempten (danyen) tant la nostra dignitat (sobretot), com la nostra intel·ligència.

“Pressupostar” sobre la despesa i no sobre els ingressos, ens porta a aberracions humanes, com la següent (1), que en el 2014 solament en interessos del “deute” se'ls va abonar als fons voltors (entre els quals la nostra Banca “espanyola” és tenidora de dos terços d'aquest “deute”) 36.662 milions d'euros i, amb prop de més de 1 milió de persones parades noves des que el PP “governa”, superant els 6 milions de persones “desnonades del treball”, per prestacions d'atur l'estat “del PP i els seus amics de classe” ha decidit gastar solament 29.727 milions d'euros.

Es tracta d'uns pressupostos elaborats en el marc de la Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària, que “persisteixen en l'objectiu d'aconseguir una major racionalització del procés pressupostari a través de la confluència de les millores introduïdes a nivell de sistematització, mentre que es procedeix a l'ordenació econòmica i financera del sector públic estatal, així com a definir les seves normes de comptabilitat i control, i a nivell d'eficàcia i eficiència”.

Afirmen, que els PGE persegueixen garantir “la sostenibilitat financera de totes les Administracions Públiques, enfortir la confiança en l'estabilitat de l'economia espanyola, i reforçar el compromís d'Espanya amb la Unió Europea en matèria d'estabilitat pressupostària”, i sense cap tipus de “pudor” ni ètica política, afirmen que aquests PGE “aprofundeixen en la reducció de la despesa pública dintre d'un context de consolidació fiscal, d'acord amb les orientacions i recomanacions establertes per la Unió Europea”. “A les seves ordres Troyka”.

(1) Pràctica comuna en tots els PGE des del 2011, on es porta a terme la reforma de la CE en el seu article 135, el qual garanteix sempre i per sobre de qualsevol altra despesa el pagament del “deute”.

Edita: SP Comitè Confederal CGT

>>> Butlletí en document adjunt en pdf.

>>> També es pot descarregar a http://www.in-formacioncgt.info/juridico-sind/boletines/bi-140.pdf

Attached documents