CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Cal qüestionar el paper que juguen algunes ONG en el marc global i capitalista”

Dilluns, 21 maig, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“Algunes ONG i la cooperació en general s'han convertit en una indústria que mou molts diners i ocupa molta gent, deixant al marge l’acció i la crítica política”

“La solidaritat pervertida és un producte més que es compra i es ven en el mercat”


Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona (2003). Ha col·laborat en la realització del llargmetratge “El Taxista Ful” (Jo Sol), i en la pel·lícula “Squat” (Christophe Coello). Actualment treballa en un documental sobre la coordenada espai a partir dels pobles abandonats de la provincià de Tarragona. “El bazar solidario” és el seu primer treball com a realitzador.

- En què consisteix el documental “El bazar solidario”?

“El bazar solidario” és un documental independent fet arran d'un viatge a Colòmbia per col·laborar amb una ONG d’apadrinament. No ens va agradar el treball que feien, d'aquí que sigui una reflexió sobre el que vam veure i enregistrar. Per entendre millor la realitat vam entrevistar Carlos Gómez Gil i Miguel Romero, treballadors i investigadors del món de les ONG. El resultat és una crítica al consum de solidaritat en què s’han convertit algunes ONG i la cooperació en general, una indústria que mou molts diners i ocupa molta gent. Una afirmació col·lectiva i autocomplaent del primer món que no fa res més que promoure i invitar a la passivitat les seves víctimes.

- Com va ser l'experiència del rodatge?

Va ser una experiència força dura, podríem dir que es va convertir en un “tour” per la misèria, una misèria afincada sobretot a la perifèria de Barranquilla i Cartagena, on la majoria de la gent que hi viu des de fa anys són desplaçats de les terres interiors del país a la costa, per la guerra interna que pateix Colòmbia des de fa temps. Aquest fet ha propiciat el naixement d'inacabables barriades de barraques de taulons habitades per gent resignada a esperar i com a única i falsa sortida la capacitat assistencial de les ONG.

Si algú va a Colòmbia descobrirà un país enormement ric que ha estat espoliat per molts governs al llarg de les últimes dècades, els quals han fet el joc als interessos de les grans multinacionals nord-americanes i europees, amb una notable presència de les espanyoles, fet que ha convertit la misèria en el gran motllo vivencial per la gran majoria de la població.

- Com va sorgir la idea del documental?

La corealitzadora del documental, Zeltia Outeiriño, que en aquells moments (octubre 2007) era càmera professional per Lavinia (subcontrata d’informatius a Tele5), tenia un nen apadrinat en una ONG de Vigo (Fundai), la qual li va encarregar un publireportatge a Colòmbia.

La Zeltia em va proposar que l’ajudés en el projecte i jo que aleshores ja era escèptic amb aquests apadrinaments vaig accedir a la seva petició amb la condició de fer, a la vegada, un treball crític sobre el tema, i així va ser. En tornar de Colòmbia vam presentar un publireportatge irrisori a la ONG i vam treballar en la construcció i muntatge de “El Bazar Solidario”, una pel·lícula que qüestiona el treball solidari d’algunes organitzacions i el paper que juguen en el marc global i capitalista, quan la solidaritat pervertida és un producte més que es compra i es ven en el mercat.

- Què us han dit les organitzacions d'apadrinament de nens i les administracions públiques?

Les ONG i les organitzacions de caire militant i amb actitud política han acollit molt bé el nostre documental, de tal manera que moltes vegades ens conviden a passar-lo a les seves seus per parlar sobre el tema. De les ONG més mercantilitzades i/o amb programes d’apadrinament no hem rebut cap resposta i no crec que els interessi gaire que se'n parli.

Amb les administracions públiques no hi hem tingut cap contacte, ja que tota la feina ha estat produïda, incloent-hi la part econòmica, per nosaltres mateixos; no hem volgut demanar cap subvenció, ja que teníem por que això acotés la llibertat de moviment que hem tingut.

- Quina ha estat la reacció del públic?

En general crec que el documental te una bona recepció i acaba sempre amb una pregunta força important: “ i ara què fem, o què hem de fer?”. Moltes vegades, el més important és tenir preguntes i no pas les respostes; això vol dir que el documental genera dubtes i un esperit crític. Jo no puc donar solucions sobre com haurien de funcionar les ONG, a banda que seria una mica dogmàtic; aquí l'important és que entre tots pensem com hauria de ser un funcionament coherent.

La “solidaritat” que des de sempre ha estat un concepte revolucionari (podríem citar “Los Solidarios”, Durruti, Ascaso, García Oliver...) i compromès en les diverses lluites, ara s’ha pervertit com un concepte bàsicament de recaptació de recursos econòmics, deixant al marge l’acció i la crítica política. Ens trobem davant d’organitzacions acrítiques que fan el joc als governs responsables de la situació de misèria en què es troba molta gent, podríem dir que aquestes ONG tapen les vergonyes de moltes institucions.

- Quin rol haurien de jugar les ONG en un món tan globalitzat, complexe, paradoxal i canviant com el nostre?

El que per a mi és inadmissible és que organitzacions com Barcelona Acció Solidaria (que és de l’Ajuntament de Barcelona) s’autoanomenin no governamentals ja que en essència són governamentals totalment, i moltes vegades, com ho evidencia el segrest que van patir a Mauritània, sols serveixen perquè alts càrrecs de les administracions i consellers d’empreses públiques emprenguin una espècie d’aventura de turisme solidari. Tampoc té sentit que Repsol YPF tingui una fundació solidària a Llatinoamèrica i a la vegada els seus interessos estiguin exterminant i expulsant el poble Maputxe.

Si l’objectiu d’una ONG és, en principi, desaparèixer un cop solucionat un problema, ens trobem que la majoria ha agafat un caràcter empresarial, i com a empresa vol créixer gestionant la misèria i no pas eradicant-la. Per a mi, el rol hauria de ser sempre d’activisme polític i complicitat amb les comunitats a les què es pretén ajudar, i en cap cas justificar la manca de serveis públics ni ser com empreses para-administratives amb pretensions a la baixa ni tampoc apedaçar la manca de garanties jurídiques.

- Parla'ns del format documental com un instrument de contrainformació?

En general, el cinema i el llenguatge audiovisual com a eina interdisciplinària és un mitjà que permet explicar moltes varietats de coses i, en el cas del documental, la gràcia radica en que amb pocs mitjans econòmics i materials un mateix és capaç d’aportar informació crítica i de primera mà. Per això, i donada la difusió que permeten les noves tecnologies, pot ésser un fantàstic instrument de contrainformació. Naturalment, que un documental “in situ” com ‘El bazar Solidario” és contrainformació. La indústria de la solidaritat posa en circulació eslògans i narracions que tracten els problemes amb lògica de recinte, destaquen individualitats desenllaçades buscant cotitzants individuals. Els cartells i els fullets situen el problema en termes de culpabilització i simultàniament proporcionen l’anestèsic per a aquells que no tenen temps però volen fer alguna cosa.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 139 de la revista "Catalunya"

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció