“Cal reivindicar una vella consigna: La cultura ens farà lliures!”

L’Associació Cultural Peti Qui Peti de Reus que neix amb un primer i ambiciós projecte entre mans, vol donar un nou impuls a l’agitació cultural de les comarques del Camp. Integrada per una dotzena de joves –i no tan joves– reusenques de diferents col·lectius socials i polítics, l’associació ha endegat el repte d’un llargmetratge documental sobre la lluita anticolonial del poble rifeny en què la cultura amaziga i la memòria oral i col·lectiva esdevindran protagonistes.

- Per començar, què és l’Associació Cultural Peti Qui Peti i amb quines finalitats neix?

L’associació neix amb la voluntat de donar cobertura tècnica i legal al projecte del documental però al mateix temps, de crear un espai de treball plural i obert a totes aquelles persones amb esperit crític i combatiu. El principal objectiu de l’associació és ben clar: promoure l’agitació (contra)cultural des d’una òptica anticapitalista, llibertària, d’esquerres i transformadora. Creiem que la cultura és imprescindible per generar una consciència (política i social) crítica. En poques paraules, cal recuperar i reivindicar una vella consigna: La cultura ens farà lliures!

L’associació aplega persones de diferents sensibilitats i col·lectius, com ara militants de l’Assemblea de Joves-CAJEI, antifeixistes, de la CGT i de la CUP. Tot i així, no volem tancar aquest espai de treball i reflexió a una ideologia o a un moviment polític o social concret. Apostem per la creacció d’una mena d’Unitat Popular també en el front cultural. Al cap i a la fi, som gent que no perdem el temps en identificar-nos en una corrent ideològica o en una altra, creiem que són les nostres actuacions qui ens defineixen com a persones i col·lectiu.

- I del projecte de documental que ens podeu dir? Com sorgeix la idea?

La idea del llargmetratge neix de converses informals entre un grup de companys/es sobre la necessitat de fomentar la coneixença recíproca (lingüística, cultural, històrica i humana) entre el poble català i el rifeny/amazic. Aviat es va creure que les vivències del poeta reusenc Josep Maria Prous i Vila, un dels milers de joves catalans que a contracor van haver de combatre en el conflicte colonial del Rif (1921-1927), podien ajudar a establir aquest pont i a il·lustrar la relació, a cops ben difícil i complexa, dels catalans amb el poble rifeny en el primer terç del segle XX.

De bon principi es va coincidir en l’idoneïtat d’un documental. Aquest format disposa de molts avantatges. En primer lloc, és molt atractiu per l’espectador, la combinació d’imatges i text permet explicar molt més, més fàcilment i en poc temps. A més et permet distribuir-lo tant per internet, com a partir de projeccions públiques i actes d’un format semblant. Per contra, requereix molt de treball i dedicació, doncs a part de buscar els recursos necessaris per tal de llogar tot el material tècnic, planificar el viatge, etc... també cal coordinar un ampli equip de persones amb diferents aptituds per al projecte. Si a més tot el treball és voluntari, ja us podeu imaginar el què representa.

No volem fixar un data per l’estrena, de moment tan sols podem dir que ja hem engegat el procés de recerca històrica i que cap a l’abril viatjarem al Rif per a fer les primeres entrevistes i captura d’imatges.

- Explicàveu els objectius que teniu com a associació, com es tradueixen en aquest projecte?

Com ja hem dit, a través de les vivències de Prous i Vila recollides en l’obra Quatre gotes de sang. Dietari d’un català al Marroc (un dels testimonis antibel·licistes més lúcids que ha donat la literatura catalana) volem donar a conèixer els lligams històrics que uneixen el poble català i el rifeny més enllà de barreres físiques i mentals. Són poc menys de 400 km de mar el que separa i uneix els Països Catalans i el país rifeny. Però, ambdós pobles han lluitat contra l’opressió de l’Estat i l’oligarquia espanyoles, ambdós s’han rebel·lat per defensar la seva identitat, i ambdós han patit la brutal repressió espanyola i també francesa. Seguint la senzilla lògica que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, podem afirmar que la lluita contra el projecte nacionalista/imperialista de les classes dirigents espanyoles va agermanar ambdues col·lectivitats.

En concret, el document vol detallar els episodis més rellevants del conflicte colonial del Rif, com ara el gran daltabaix de l’exèrcit espanyol de juliol de 1921 conegut com el desastre d’Annual, la figura del líder independentista Abd-el-Krim, la creació de la República del Rif, i l'ús massiu d'armes químiques contra els insurgents i la població civil per part de l’exèrcit espanyol; però també la poc coneguda rebel·lió del Rif de 1958-59 contra el poder central marroquí, les difícils condicions de vida dels rifenys sota el domini de la monarquia alauí i la lluita per la identitat amaziga.

Agradi o no agradi, la guerra colonial del Rif és un capítol comú i poc conegut de la història contemporània d'ambdós pobles que cal recuperar i divulgar, i que en el cas català i peninsular, va influir enormement en el procés històric que va conduir a la Segona República, a l'esclat de la Guerra Civil, i a l'exili penós de milers de catalans (entre ells, Prous i Vila) ja que els militars espanyols que van esclafar la rebel·lió rifenya van ser els mateixos que es van aixecar en armes contra la legalitat republicana i van instaurar la dictadura franquista.

- Per tant serà un documental històric. Un dels objectius doncs, serà la recuperació de la memòria històrica?

Sí, però no volem fer revisionisme ni res per l’estil. Com és ben conegut, el concepte “oficial” de memòria històrica és molt limitat i tancat. Amb aquest documental, volem anar molt més enllà, trencar aquest concepte i recuperar la memòria dels centenars de joves soldats catalans i peninsulars, i dels milers de rifenys que van perdre la vida en una de les guerres colonials més sagnants del segle XX. Davant uns fets que han estat analitzats majoritàriament des de l’òptica espanyola i marroquina (o sigui, dels vencedors), el documental vol donar la paraula a les classes populars rifenyes. El gran protagonista del projecte doncs, no serà el fet històric, sinó el testimoni directe dels rifenys.

En aquest sentit, hem decidit que l’amazic i el català seran les llengües preferents del documental. Tot i així, per afavorir la difusió del projecte fins i tot més enllà de l’àrea lingüística catalana, preveiem subtitular-lo en castellà i en àrab (i si cal, en altres llengües). En certa manera, també es vol reivindicar i donar a conèixer la realitat cultural i lingüística amaziga.

- Heu contactat amb col·lectius procultura amaziga?

Sí. A mesura que el projecte ha anat agafant forma, hem tingut la sort de conèixer de més a prop la cultura amaziga present al nostre país. Es calcula que el 80% de la població d’origen magrebí del Principat és de cultura amaziga. A Catalunya, hi ha un important teixit associatiu amazic que a l’exili (polític i econòmic), defensen la seva cultura enfront de l’uniformització de l’Estat marroquí i denuncien l’abandó institucional i la marginació econòmica que pateix el Rif.

De fet, la col·laboració d’aquestes associacions serà cabdal ja que confiem que ens ajudin a difondre el llargmetratge documental dins la comunitat amaziga dels Països Catalans i de l’Estat.

>>> Entrevista realitzada pel Col·lectiu La Tramuntana, publicada al núm. 126 de la revista Catalunya.