Cambrera de pis d’hotel, una feina cada dia amb més precarietat laboral

Cambrera de pis d'hotel, una feina cada dia amb més precarietat laboral
Les retallades de plantilles i el recurs a empreses subcontractades està provocant un greu enduriment en les condicions laborals del servei d'habitacions a l'hostaleria

"Jo tinc assignades 26 habitacions entre dues plantes. Hi ha cops que només amb cinc habitacions de sortida ja vas de puto cul" diu l'Ana Belén

Un any de mossegades a l'escola en valencià
El treball de les cambreres de pis és essencial per al funcionament dels hotels. Es tracta d’una feina feta només per dones, que es dediquen a netejar les habitacions dels establiments i, en la majoria de casos les seves àrees comunes, com la recepció, les escales, les sales o els banys d’ús públic. Habitualment constitueixen entre un 20% i un 25% de les plantilles laborals del sector. La seva funció és una de les que més tenen en compte els clients, pels quals és essencial l'exigència que habitacions estiguin netes i endreçades. I malgrat la seva importància, són pràcticament invisibles per a la majoria dels hostes i de la població en general.

La feina de les cambreres de pis sempre ha estat un treball dur, però durant els darrers anys, amb la crisi, les seves condicions laborals s’han deteriorat molt. L’atur massiu ha permès que moltes empreses hagin ajustat costos per la part més feble, la del treball d’aquestes dones.

Tres són els factors que fonamentalment està provocant que les seves condicions s’hagin degradat: l’increment desmesurat de la càrrega laboral, l'empitjorament de les condicions contractuals i, finalment, l’impacte que aquesta forma d’organitzar el treball té en la seva salut, tant física com psíquica.

Més feina, sempre corrent

L’Estrella té uns cinquanta anys i en fa 25 que fa feina com a cambrera de pis a Lloret de Mar, tants com fa que va venir d’Andalusia. Explica que cada cop se li fa més difícil acabar la feina que li assignen: “Jo he arribat a fer 25 habitacions. I quan tens habitacions amb quatre llits i has de treure cinc i sis bosses de brossa de cada habitació, no hi ha qui acabi. I això és un dia i un altre, i un altre”.

L’Ana Belén també viu a aquest municipi de la Costa Brava des de fa més de vint anys. Va néixer a Jaén. Descriu així la feina que fa: “L’horari és de 2/4 de 9 del matí a 2/4 de 5 de la tarda. Cada matí pugem a les plantes i preparem els carros, repartim la roba i ens posem a fer les habitacions. Jo tinc assignades 26 habitacions entre dues plantes. Hi ha cops que només amb cinc habitacions de sortida ja vas de puto cul. Aquest és un treball en què no et pots distreure, com facis deu minuts de més a una habitació ja ho arrossegues la resta del dia. I hi ha dies que no ens dóna temps ni de canviar-nos la compresa o anar a pixar, perquè no tenim lavabos per nosaltres a cada planta. Sempre has de córrer”.

Aquesta percepció de sobrecàrrega de feina és compartida per la gran majoria de les cambreres de pis a tot arreu. No només han de fer molta feina sinó que, a més, l’han de fer sota un ritme de treball molt intens

Aquesta percepció de sobrecàrrega de feina és compartida per la gran majoria de les cambreres de pis a tot arreu. No només han de fer molta feina sinó que, a més, l’han de fer sota un ritme de treball molt intens, perquè es puguin entregar habitacions lliures, o per aprofitar l'estona que els clients surten als matins. La Lourdes, veïna de la Barceloneta, on a viscut tota la vida, té 31 anys i en porta vuit treballant com a cambrera de pis a diferents hotels de Barcelona. Explica que la pressió és sempre constant: “Si el de recepció demana més habitacions, et foten canya a tu. Hi ha dies que fas totes les habitacions lliures, perquè te les estan demanant, i després quan veus l’hora encara et queden totes les dels clients que estan allotjats a l’hotel i has d’anar a mil per hora”. A més, afegeix, és una tasca que ha de fer sota la vigilància constant de les governantes.

Molt sovint l’estructura arquitectònica dels hotels, el mobiliari de les habitacions o les reformes que s’hi fan no ajuden gens a facilitar el treball d'aquestes empleades. Tampoc la reducció de personal que abans les descarregava d’algunes tasques que ara han de fer, tal com ho explica la Lourdes: “Al primer hotel on vaig començar a treballar, l’any 2006, teníem molt ajut. Hi havia els valets que et pujaven la roba a la teva planta i la posaven a l'office, i tu només havies de deixar-la als carros. També et controlaven els minibars de les habitacions. Després, quan baixaves la roba bruta ells la treien i et tornaven el carro buit. Ara a molts hotels han suprimit els valets i tota la seva feina l’hem de fer nosaltres”.

Una contractació cada cop més irregular

El col·lectiu de les cambreres es troba molt segmentat. A més de les fixes o fixes discontinues, que tenen certa estabilitat laboral, hi ha diverses situacions contractuals que generen una major vulnerabilitat i que les obliga assumir qualsevol tasca per por a ser acomiadades. La contractació eventual està especialment estesa.

La Lourdes diu que sempre ha estat eventual: “Em contractaven d’any en any”. A un dels establiments va estar-hi més de cinc anys i pensava que en un moment o altre la farien fixa, però sempre l’acomiadaven i la tornaven a agafar després. Després la van contractar a temps parcial en un altre hotel: “El contracte era de cinc hores però cada dia en feia vuit o nou, perquè em posaven divuit o vint habitacions, anar a la bugaderia, mirar el minibar, i tot això en cinc hores. Era impossible, no podia acabar, i totes aquestes hores de més no me les pagaven. Era problema meu, em deien. Per molt ràpid que fes les habitacions era impossible en cinc hores fer tota aquesta feina. Allà hi vaig estar un any. Vaig aguantar perquè no em quedava una altra cosa”.

La Lucía és amiga de la Lourdes. Es coneixen de tota de la vida perquè són veïnes de la Barceloneta. Explica que ha fet moltes feines però que els últims anys ha treballat com a cambrera de pis, també eventual. Mentre la Lourdes explica que cada dia han de fer més hores, la Lucía assenteix i al final diu: “el problema és que tu tens un horari, però en realitat la jornada finalitza quan acabes les teves habitacions. I així tots els dies, perquè és impossible fer en sis hores les habitacions que et posen. Cada dia li estem regalant a l’empresa de dues a tres hores. És molt injust”.

Els darrers anys, a més de les contractacions a temps parcial i o derivades d'Empreses de Treball Temporal (ETT), cada cop són més els hotels que recorren a la subcontractació d’empreses de serveis. Això fa que les treballadores quedin sota un conveni diferent del de l'hostaleria, sigui el de neteja o un de particular de l'empresa de torn, i això fa que els seus salaris siguin molt inferiors tot i fer la mateixa feina.

La Iliana va venir de Cuba l’any 2008. Ara té 34 anys. D'ençà que va arribar ha treballat com a cambrera de pis a molts hotels de Barcelona. Ara no està treballant perquè se li va acabar el contracte fa poc, però diu que ja no pot tornar al darrer hotel on s’estava perquè recentment “han acomiadat a totes les treballadores del departament de pisos, incloses la governanta i les supervisores, perquè han subcontractat a una empresa externa, i la nova empresa no s’ha volgut quedar cap de les cambreres antigues i ara els paguen molt menys”.

L’expansió dels subcontractes està fent que a les plantilles dels hotels puguin conviure personal de diferents empreses, el que provoca una divisió creixent entre les seves treballadores.

Treballar gràcies a les pastilles

Una de les conseqüències de treballar d’aquesta manera és el cansament, el dolor constant i la necessitat de medicar-se per poder aguantar, tal com relata la Lourdes: “Jo prenc Enantyum quan em fa molt mal la lumbàlgia, perquè l’ibuprofèn ja no em fa res. Pots ser molt forta però aquest treball t’acaba passant factura. Jo tinc 31 anys però molt sovint em sento com si tingués més edat, pels dolors que tinc. Surto de la feina demacrada”.

La Iliana diu que “gairebé totes les cambreres patim dolors d’espatlla, per tot el pes que hem de carregar i pels moviments que hem de fer per fer els llits”. I igual que la Lourdes també s’ha de medicar de forma habitual: “Jo no sé si encara tinc fetge, el dec tenir destrossat, perquè cada dia prenc ibuprofèn, a part de les cremes antiinflamatòries i una faixa ortopèdica. Sinó, ja no podria anar a treballar del mal que em fa”.

Tot plegat fa que l’estrès i l’ansietat es converteixin en una constant. La Iliana explica que és molt normal veure a les cambreres plorant. “Cada dia veus noies plorant. Perquè no acaben la feina, perquè els hi parlen de mala manera, perquè les insulten, per l’angoixa i per la ràbia. Per exemple és comú que et canviïn els dies de festa, i una potser té els seus plans o necessita descansar. El contracte que signes diu que treballes cinc dies i que tens dos dies de descans, però jo he arribat a treballar 21 dies seguits, sense descansar, i això et fa sentir molt malament”.

L’Estrella, de Lloret, resumeix molts dels problemes de salut que són freqüents entre les cambreres de pis: “A mi m’han operat del túnel carpià, tinc els genolls molt malament, i una hèrnia discal, i això m’ho he fet treballant. No és d’estar-me a casa al sofà. Jo estic amargada, perduda”.

El treball als hotels cada cop s’està fent més precari. I com diuen moltes treballadores, a sobre, anar a la feina s’ha tornat un infern.

FONT: LA DIRECTA