Canvis d’hegemonia

Explicava Tony Judt que els grans canvis històrics es fonamentaven en petites i sovint imperceptibles transformacions en la mentalitat col·lectiva. El recentment desaparegut historiador britànic era conscient d’això en assistir, dolgut, a la volatilització del consens socialdemòcrata instaurat a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, que tot just ha recuperat en el seu darrer film el cineasta Ken Loach, The Spirit Of’45. L’historiador londinenc, especialment al seu darrer llibre El món no se’n surt, dictat a algunes de les seves alumnes mentre l’esclerosi lateral amiotròfica l’anava consumint, evocava com el món de l’estat del benestar, els habitatges socials, l’educació com a ascensor social, o la convergència salarial havia saltat pels aires per la irrupció, a finals dels setanta, de Margaret Tatcher, i accelerada per l’ensorrament del mur de Berlín.

Tanmateix Judt, com un petit grups d’escollits, potser ja havien llegit signes del temps que esdevenien els mals averanys amb què acabà tot plegat. A banda dels errors propis dels governs socialdemòcrates i laboristes (excessiva rigidesa moral, estètica casernària, manteniment de diferències socials excessives, acceptació intel·lectual del capitalisme, obsessió per l’autoritat i suburbialització de les classes treballadores) i d’una esquerra d’arrels marxistes excessivament dogmàtica, descobria que al llarg dels setanta, la mentalitat dels britànics estava canviant. Potser el punt d’inflexió tingué lloc fa ara trenta-cinc anys, en el conegut com a l’hivern del descontentament (1978-1979).

Aquest episodi, amb durs enfrontaments al carrer, contundents moviments vaguístics pel manteniment d’un erosionat poder adquisitiu, mobilitzacions extenses amb ocupació de l’espai públic per part dels grups socials invisibilitzats, col·lapse econòmic i alè prerevolucionari, havia servit per dues coses. La primera, la traïció del partit laborista a les bases treballadores, en assumir un acord amb el FMI que implicava greus retallades socials i de drets laborals que el temps sembla haver aprofundit encara més. La segona, la capacitat d’una dreta de reinventar-se al voltant d’un discurs individualista, capriciós i egocèntric al voltant de Margaret Tatcher, i que tanmateix, acabà per seduir bona part dels grups més modestos. Es pot dir que, dels vuitanta ençà, el client s’imposà al treballador; el consumidor, al ciutadà; l’egoista, al solidari. Com a exemple il·lustratiu, la gent de barri deixà de reclamar una rebaixa de la jornada laboral per exigir que els festius obrissin les botigues. Des d’aleshores s’establí una mena de “consens neoliberal” entre les classes mitjanes reals, i el que encara fou molt pitjor; les classes mitjanes imaginades.

La sociologia acadèmica té un concepte ambigu sobre el que representen les classes mitjanes. Tècnicament es podria atribuir a aquells grups socials situats entre la classe treballadora i els grups dirigents. Un univers subjectiu conformat per empleats de coll blanc, petits empresaris, professionals independents, rendistes modestos, quadres intermitjos i altres activitats similars. En el cas català, la sociòloga Marina Subirats situaria al voltant del terç estadístic de la població del país, enfront al, posem per cas, 1% dels grups dominants, i el 10% de la classe mitjana-alta amb certa capacitat d’influència. Més avall, la intempèrie majoritària del 50-60% de la classe treballadora, nous precaris, aturats, immigrants, empleats de coll blau, subempleats o la nova i vella marginació social.

El problema és que, dels vuitanta ençà, la majoria d’aquests grups subalterns s’identificaren amb aquesta classe mitjana imaginada, tot imitant mentalitats, pràctiques i actituds polítiques. La falsa classe mitjana que assumia del discurs i valors d’un grup, estadísticament no majoritari, antropològicament desitjable, i que l’exprimera ministra descriví a la perfecció amb el conegut oxímoron de “capitalisme popular”. Això abocà les esquerres a la perifèria del sistema, a presentar-se amb el cap cot, a ésser percebudes com a part del món passat, amb una retòrica caduca. El capitalisme, i les seves derivades d’enaltiment de les desigualtats o la suposada responsabilitat individual en l’èxit o el fracàs, guanyà la batalla ideològica.

Les circumstàncies han canviat. La transformació de les societats occidentals vers una direcció que, en la modesta opinió d’aquest articulista seria desitjable, hauria de convergir socialment a partir del principi d’igualtat, no dependrà de la política, els partits, o les coalicions electorals. La batalla per assolir un món més just, evidentment podria reflectir-se en les institucions, tanmateix es lliurarà en la mentalitat col·lectiva. La guerra social serà, essencialment ideològica. I l’objectiu consistirà a despertar la consciència social adormida dels que hi són a baix i a fora, i alhora, seduir aquells que, essent al mig de la piràmide social i veuen degradar el seu estatus, resultaran essencials per construir l’Europa del 99%. Al cap i a la fi, per assolir un canvi social, caldrà conquerir milions de consciències individuals.

* Xavier Diez és historiador.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/255934