Cap servei a l’Estat, ni civil ni militar. 30 anys més tard…, seguim
Fa pocs dies va fer 30 anys del primer consell de guerra contra dos insubmisos. Va ser el 14 de novembre de 1989 i els companys jutjats en Carlos Hinojosa i en Josep Maria Moragriega. Des d’aquell, en van venir molts d’altres, primer per la jurisdicció militar i després per la civil. En els 8-9 anys següents ens van jutjar a milers d’insubmisos de tot l’estat. A molts ens van condemnar a penes de presó. A d’altres els van inhabilitar per anys. Centenars van entrar a la presó. Tot plegat passava en un estat que s’autoqualificava com a democràtic, com exemple de transició després d’una dictadura i durant molts d’anys d’un govern que es deia d’esquerres. Eren temps de proclames de pau social. Temps en que l’únic conflicte que es reconeixia en els mitjans de comunicació era entre “demòcrates” i “violents” i on s’intentava imposar un culte al consens com a única ideologia possible.
insubmissió2
Per sort, les aparences són sovint un decorat de cartró que no aguanta una bona tempesta. I a gran part de l’Estat espanyol aquella tempesta, o ni que fos un plugim constant, vam ser els i les insubmises. Criminalitzats pel conjunt dels mitjans de comunicació i per la totalitat de la política institucional, poc a poc vam anar aconseguint estendre els nostres plantejaments i les nostres pràctiques a mesura que avançava la dècada dels noranta. Entre presentacions d’insubmisos, manifestacions i repressió, vam créixer i, diria, vam aconseguir ser un malson per qui volia consolidar el règim del 78 com a única alternativa possible.
El moviment per la insubmissió ha passat. Com a moviment social ampli no vam saber sobreviure a la fi del servei militar obligatori, tot i que en realitat sí que ho vam fer. En certa mesura vam tenir continuïtat en la lluita per l’okupació, amb k, de finals de la dècada i amb tantes altres coses que han vingut després. I mirant-ho des de la perspectiva que ens dóna el pas del temps, potser ara és un bon moment per remarcar alguns grans encerts de la lluita per la insubmissió. No es tracta de caure ni en elogis buits ni en una nostàlgia depriment, sinó d’identificar aspectes d’aquella lluita que per bé o per mal segurament ara són tant o més vigents que aleshores. Miro d’assenyalar-ne alguns sense voler ser exhaustiu.
Un primer és la crítica al militarisme. No només atacàvem aquell segrest legal que era la mili, sinó que plantejàvem la necessitat de destruir els exèrcits i tot el que comporten: el bel·licisme, la dominació per la força i un llarg etcètera. De fet, la utilització dels exèrcits tant en política exterior com interior significa reduir tot conflicte a una qüestió d’ordre i, a partir d’aquí, imposar-se per la via de les armes.
L’atac al militarisme era, també, un atac directe a l’Estat. A l’Estat com a forma de subjugar la capacitat humana de relacionar-nos entre nosaltres. Els exèrcits històricament apareixen quan sorgeixen els estats i en són el paradigma en la mesura en que són l’exemple més clar del monopoli de la força, una de les essències de qualsevol Estat. Un monopoli que s’imposa contra el conjunt de la societat mutilant la seva capacitat de ser, precisament, societat.
Un altre aspecte clau en la insubmissió és que ens reconeixíem als insubmisos i a tot el teixit solidari, de forma col·lectiva, la capacitat d’actuar políticament. De ser un subjecte polític com a tal. Prescindint de les institucions que en absolut sentíem nostres. Més aviat les veiem com una cosa prefabricada en part derivada de la mutació del franquisme. Aquest identificar-nos i construir-nos com a subjecte polític va comportar dues vessants que van ser essencials al moviment d’insubmissió.
* Ermengol Gassiot, Secretari General de la CGT de Catalunya
Article al Blog "La sal de la terra"
