CAPITAL GLOBALITZAT / MOVIMENT SINDICAL FRAGMENTAT

La recent vaga d'autobusos de la ciutat de Barcelona encapçalada exemplarment pel nostre sindicat ha posat de manifest alguns factors que hauríem d'analitzar:

Factor nou: la naturalesa de les reivindicacions dels treballadors

Els conductors/es d'autobusos no estan reclamant unes millores econòmiques “clàssiques”, sinó unes millores que afecten: a) la gestió del seu temps i ritme laboral i vital, la seva salut, les formes de treball, b) la implicació que aquestes condicions tenen per a altres treballadors i ciutadania en general ja que es tracta d'un servei públic, c) la capacitat de gestió dels seus afers en l'empresa, això és, la capacitat d'ésser escoltats i poder negociar.

La denúncia pública reflectida pels companys/es d'autobusos en els seus fulls reivindicatius és, per a qui la vulgui entendre (sr. Roglan de La Vanguardia : la costra sindical de la que parla, en aquest cas no és tan vella com vostè. Demani informació als qui li paguen abans d'escriure el seu verí o fa el més espantós dels ridículs) és també de nou tipus: concreta i precisa en donar dades que assenyalen responsables: els directius de TMB amb els seus privilegis econòmics i el consistori Barcelona, de qui depen el transport públic.

Factor vell: els polítics reunits, feliços i tranquils, regant amb cava els seus nadals en la que va ser “la sessió plenària més plàcida” de tot l'any. Sords, prepotents i arrogants perquè saben que tenen, ara per ara, la casa domesticada: uns mitjans de comunicació al seu servei intoxicant cada dia a la població. Ajuntament de l'espectacle amb traca final, aquell dia, protagonitzada pel simpàtic actoret del Xavier Trias que va aglutinar tota la troupe per “instar a la Generalitat a ampliar la gratuïtat del transport públic fins als 12 anys”. Pilotes fora, si senyor, que és lo seu.

Factor subjectiu : la unitat dels treballadors i la política

Si anem a l'origen de la llengua, veurem que una de la accepcions de la paraula política del diccionari diu: art o manera amb que es condueix un afer o els mitjans que s'utilitzen per aconseguir un fí determinat.

Està clar quin és el fi del nostre sindicat: la defensa dels interessos immediats dels treballadors/es, la seva emancipació de qualsevol explotació i la consecució d'una societat llibertària.

El principal obstacle que tenim en aquests moments és com capgirar les noves condicions a que ens ha abocat el sistema capitalista,especialment després de la II Guerra Mundial i l'eclosió de les noves tecnologies. El model de mercat lliure és fals en la teoria i en la pràctica. El neoliberalisme ha afavorit el monopoli, amb la globalització al seu favor, de l'economia, la societat i la psicologia de la gent.

És en aquest darrer àmbit on ens trobem que anhels, lluites i aspiracions d'individus i col.lectius es mouen completament difusos, atomitzats i fragmentats en mil pedaços. Per posar un exemple de la mateixa vaga d'autobusos de Barcelona: les posicions combatives dels conductors/es i del nostre sindicat a l'empresa són fortes, però són encara febles –massa febles- en la resta del Sindicat i del conjunt dels treballadors/ciutadans. Com escriu Franco Berardi[[Franco BERARDI. La fábrica de la infelicidad: nuevas formas de trabajo y movimiento global. Traficantes de Sueños, 2003]] : “el problema no és com parlin d'aquest moviment la premsa i la TV , sinò com pot construir el propi moviment una esfera pública pròpia, autoorganitzada i eficaç per influir des de dintre en el món “ i és aquí on entra en joc la paraula política definida al començament.

Política és veure els aspectes concrets emergents de tota lluita i defensar la nostra postura des de l'interior de cada lloc on ens movem i actuem, veure analogies. No callar, saber contrarestar els arguments del poder que són totalitzadors en presència, ocupació mental i extensió.

Política sindical és vèncer el corporativisme –fruit de l'acomodació- dels interessos dels treballadors vistos per categories, branques, empreses i federacions. “Això no ens correspon fer-ho a nosaltres, això li toca a tal sindicat, ells són molts i nosaltres no tants!”. Us sonen aquestes expressions?

En un món laboral global on tota estructura estable està trencada, deslocalitzada i desmantellada, on cada cop més la principal contradicció esdevé entre precaris i fixos, instal.lats i desinstal.lats, encara hi ha massa frens per a una acció sindical de nou tipus, adaptada en formes i continguts a la realitat del món en que ens ha tocat viure.

Vivim moments complexos en els que res sembla ser el que és i res és el que sembla. Aquesta complexitat ens exigeix un major esforç de comprensió a nosaltres els sindicalistes. Un esforç com mai fins ara, potser, ens havia calgut; podíem anar tirant de la veta de vells ensenyaments apresos. Tan apresos i repetits de boca que, per a alguns, paraules com solidaritat o ajuda mútua s'han convertit en eslògans de cartró-pedra.

Qui subscriu aquest article està convençuda de que només la unitat de tota la classe obrera i tots els treballadors podrà guanyar a la globalització del capital i obtenir, fins i tot, victòries parcials que fa temps que no veiem. Els desmotivats podran tornar a motivar-se. La unitat és el camí de la força. Tema bàsic i cabdal. Tan essencial que no caldria ni tan sols saber que la consigna dels orígens del moviment obrer modern, a la I Internacional , va ser: proletaris de tots els països…. Com continua? Més enrere, més primari: TU, company, amiga, saps com viu, treballa, pensa i sent el teu veí? TU, i cap altre més que tu, què estàs disposat a fer?

Barcelona, 29de desembre de 2007

Laura Coll
Ajuntament de Barcelona
Sindicat d'Administració Pública