Caravana a la Frontera Sud

Què som la Caravana i qui hi ha participat?

La caravana Obrint fronteres a Melilla és la continuació de la protesta contra el que representa la fortalesa europea. L’any passat a Grècia, aquest any a la frontera sud, del 14 al 22 de juliol.

Unes 200 organitzacions d’Euskal Herria, País Valencià, Madrid, Castella – Lleó, Catalunya i Andalusia han preparat durant mesos aquesta mobilització. Si ha estat complicat moure i allotjar a les 450 persones que hem baixat a Melilla des de diferents punts de l’estat, també ha suposat un esforç consensuar accions per fer visible la vergonya del mur i la negació dels drets humans més elementals a les persones que intenten travessar-lo.

Al nostre pas per les diferents poblacions del recorregut hem estat rebudes per les organitzacions de cada territori que han muntat benvingudes i actes reivindicatius per mobilitzar la població contra el maltractament, la tortura, les devolucions en calent i l’empresonament en CIEs, així com per assenyalar, especialment, la situació de les dones migrants i de les que realitzen infratreballs transfronterers (portejadores).Les dones són víctimes d’abusos sexuals, tracta, constant maltractament policial.... Per això aquesta Caravana ha volgut ser feminista i de defensa dels drets de les persones LGTBI.

La CGT hi hem estat molt presents, amb gent de tots els territoris integrants de l’organització i amb una presència molt activa: la gent d’Andalusia s’ha bolcat en l’acollida, la logística i, com no, l’acció; la gent de Castella – Lleó, companyes d’autocar amb qui hem compartit idees, cançons, bromes...; les companyes d’Euskal Herria, sempre atentes tot i formar part d’un grup tan nombrós i compacte com Ongui etorri errefuxiatuak; la militància compromesa de la gent del País Valencià, Aragó – La Rioja; els i les catalanes que també hem fet el que hem pogut i, molt especialment, el company de CGT Melilla, que ens ha fet la vida i l’activisme fàcil en un territori sovint hostil.

La Caravana dia a dia

14/07 | Sortida dels territoris

15/07 | Madrid
- Concentració davant el Congrés
- Roda de premsa
- Cadena humana

16/07 | Sevilla / Algeciras
- Assemblea
- Acció a ºl’aeroport de Sevilla
- Concentració al CIE d’Algeciras

17/07 | Tarifa / Málaga
- Marxa fins al CIE de Tarifa
- Rebuda i acte a Màlaga

18, 19, 20/07 | Melilla
- Performance a la platja
- Assemblea
- Marxa a la frontera
- Escrache a Fernández Díaz
- Concentració de solidaritat amb el Rif
- Futbol amb els joves del CETI
- Concentració al CETI
- Manifestació fins a la tanca
- Acte de suport a les portejadores

22/07 | Almeria / Níjar
- Marxa a “Los albaricoques”
- Fi de la caravana

Vueling deporta, la Caravana protesta

Després de manifestar-nos a Madrid i a Sevilla contra les polítiques migratòries del govern espanyol, el dissabte 15 ens arriba a la Caravana la notícia de la protesta del passatge d’un vol de la companyia Vueling amb destinació a Dakar per la deportació forçosa d’un noi al Senegal. Ens assabentem que després de fer baixar a tothom de l’avió, la Guardia Civil va identificar i retenir a 11 passatgers i passatgeres de forma aleatòria, i poc després, el vol es va enlairar amb el jove d’origen senegalès i onze persones a terra.

En el marc de l’assemblea del diumenge 16 al poliesportiu on es va passar la nit a Sevilla, es proposa una acció de solidaritat amb les persones retingudes i, sobretot, de protesta contra els vols de deportació i de denúncia a les companyies aèries que els efectuen. Es genera un intens debat on es contraposen opinions que alerten dels possibles riscos de l’acció d’acord amb la Llei de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a “llei mordassa”) i altres que defensem la necessitat de desobeir davant les expulsions forçades, que constitueixen “l’última baula en la cadena de racisme institucional i una amenaça constant a la població migrant”, com explica el manifest que redactem ràpidament al finalitzar l’assemblea.

Després d’un llarg debat i una votació, - com a última alternativa per a prendre una decisió ràpida -, els autocars es posen en marxa rumb a l’aeroport de Sevilla, un espai on conviuen les dues cares de la mobilitat del sistema capitalista: la voluntària i promoguda del turisme i la forçada de les deportacions. La Caravana esdevé, així, una protesta viva i dinàmica.

Amb l’acció també es vol denunciar “el negoci que suposen les deportacions”, amb un contracte de gairebé 12 milions d’euros anuals a les empreses Air Nostrum, Evelop i Orbest (les dues darreres de Barceló Viatges), per encarregar-se el 2017 i 2018 del servei aeri de repatriacions. Fins a aquest últim concurs públic, Air Europa va ser l’encarregada de prestar els “macrovols de deportació”, on només hi viatgen persones que són retornades i “una majoria de personal de les forces de seguretat de l’Estat, la qual cosa genera un escenari de major indefensió davant dels abusos policials, sense testimoniatge de la ciutadania”. A més, el manifest afegeix que “la majoria de les deportacions són exprés, en menys de 72 hores, sense possibilitat de defensar-se”.

A l’aeroport de Sevilla, el 16 de juliol, centenars de persones que formen part de la Caravana fan enormes cues per a presentar fulles de reclamacions a les companyies de Vueling i d’Ibèria, generant més caos de l’habitual en un aeroport en ple mes de juliol. Tot i així, ben aviat les cues silencioses es transformen en una protesta activa, on es canta i crida contra els vols de deportació i les companyies que se’n lucren. L’acció acaba sense cap incident i amb moltes energies per continuar endavant una setmana de protestes.

La vergonya de les presons per a migrants: els CIEs d’Algeciras i Tarifa

La ruta segueix, ara ens aturem al CIE d’Algeciras. Tenim una concentració prevista per les set de la tarda però hi som una mica abans i sembla que la policia encara no està preparada per a la nostra arribada, perquè sorprenem l’entrada al CIE d’un vehicle amb un grup de detinguts. De seguida ens acostem tot el que la policia ens permet i cridem en suport d’aquests joves que estan a punt de ser engolits pel CIE pel sol fet de migrar.

El CIE d’Algeciras és una antiga presó que es va clausurar l’any 2000 perquè no reunia les mínimes condicions per ser habitada. Aquí és on malviuen uns 80 migrants, principalment marroquins, i on van estar internades 12 dones subsaharianes fins que les denúncies de diferents organitzacions, inclosa la del Defensor del Pueblo el 2016, les van treure d’aquell forat.

Actualment les dones s’allotgen en pisos tutelats. De tota manera, la sort que corren tan homes com dones és la deportació, o en el millor dels casos, la sortida del centre amb una ordre d’expulsió que els priva de tota possibilitat d’incorporar-se amb normalitat a la vida que havien somniat abans d’emigrar.

Ens concentrem a la porta del CIE amb pancartes i crits de denúncia, es llegeix un manifest elaborat per les organitzacions locals que reivindiquen dia a dia el tancament del CIE i que no se’n construeixi cap altre. Ens expliquen que intenten donar suport jurídic i psicològic als interns, però molts cops la policia el ho impedeix per evitar que denunciïn les condicions infrahumanes del centre.

L’endemà la següent parada és al CIE de Tarifa. La crueltat dels CIE es manifesta, també, en el fet que es situen lluny dels carrers i places on transcorre la vida “normal”. El de Tarifa porta aquest principi a l’extrem, ja que està en un illot mar endins direcció Marroc. Més lluny impossible. La nostra marxa per la vora del mar fins acostar-nos-hi el més possible s’ha d’aturar forçosament davant d’un edifici en unes condicions similars al d’Algeciras on porten els homes que han arribat en pasteres com a pas previ al seu aïllament total en un tros de roca que la boira a penes ens permet veure.

A la tornada se’ns acosta un jove tarifeny que ens explica la solidaritat humana davant l’arribada de pasteres, una realitat amb la que conviuen quotidianament, i a la que responen com poden: “els donem roba, els expliquem per on poden anar sense que els trobi la policia, alguns camperols els acullen”. També ens recorda els riscos que corren i la valentia de les persones que creuen l’estret: “som gent pescadora, coneixem els riscos del mar i mai ens hi endinsaríem”.

L’endemà anem cap a Màlaga, on ens espera una rebuda especialment emotiva al grup de la CGT, ja que ens trobem a companyes i companys d’Andalusia que ens acompanyaran la resta del camí. A l’acte de benvinguda de la Caravana en aquesta ciutat, a més de música, poesia i lectura de manifests, ens expliquen les seves lluites treballadores de diferents empreses en conflicte, així com la gent combativa que al 2012 va aconseguir el tancament del CIE de la seva població i que ara està preparada per respondre si l’estat en vol obrir un altre.

Tanca i fronteres, territori de violència policial i d’explotació

El dimarts 18 de juliol arribem a Melilla, l’objectiu principal de la Caravana, on durem a terme les principals accions previstes i també d’altres que, com la de l’aeroport de Sevilla, ens les planteja l’actualitat i el que trobem pel camí.

Un dels objectius de la Caravana és assenyalar, visibilitzar i denunciar les injustícies i agressions que es generen al voltant de la tanca, però també a la ciutat autònoma i a l’estret. Una frontera formada per moltes fronteres i per greus vulneracions de drets; un espai d’impunitat i de desigualtats.

El dimecres 19 de juliol anem en grup fins a dos punts fronterers, el de Barri Xinès i el de Beni Ensar, on podem veure molt més que una tanca: les concertines, la fosa, les tres tanques, els cables d’acer i els molts cotxes de la Guàrdia Civil que patrullen i que ens aturen el pas diversos metres abans del control fronterer. Els mateixos que tantes vegades han estat responsables de les agressions i intervencions que han acabat en caigudes o en devolucions en calent durant els intents col·lectius de saltar la tanca.

Un dels objectius d’acostar-se als punts fronters és visibilitzar i denunciar la realitat de les persones que tenen en la frontera el seu mitjà de supervivència. Són les “portejadores”, que recullen des de les set del matí enormes paquets, de fins a 80 quilos, per a ser transportats a l’esquena cap a l’altra banda de la frontera, pel que cobren entre 1 i 3 euros. Les allaus i les caigudes es repeteixen sovint, amb la mort d’almenys tres dones els darrers anys, i també els cops i insults de les policies marroquí i espanyola.

Som testimonis d’aquesta violència policial quan una dona gran carregada de farcells s’acosta a una companya de la Caravana ensenyant- li els cops que li han fet ambdós cossos policials. Les mostres de suport i d’indignació s’estenen entre les persones que ho presencien, alçant-se en crits davant del cordó policial.

Aquesta és la realitat més amagada d’una frontera que enriqueix a uns pocs a costa del treball casi esclau de dones, - moltes vídues, separades o mares soles, rebutjades per la societat -, però també de cada vegada més homes que cauen en
la pobresa extrema.

Segons ens explica un Guàrdia Civil “no hi ha duana comercial entre Melilla i Marroc i no podem evitar que una persona porti l’equipatge de mà que pugui”. Però un escrit de CGT Melilla de desembre de 2016 ho deixa més clar: “l’únic interès de les autoritats és que passi el major volum de mercaderies, que és el que deixa ingressos a les arques de la ciutat”.

La frontera no s’acaba en la tanca. Coneixem a joves que malviuen sense cap suport intentant creuar l’estret, com el Kareem, d’Argèlia, que ens trobem en una plaça del centre. Mentre ens ensenya les ferides a l’orella i al turmell que li va fer la policia quan el va trobar amagat en el ferri, ens explica com li han denegat la petició d’asil i l’han expulsat del CETI, “estic atrapat en aquesta ciutat”, ens diu, una ciutat frontera, una ciutat ocupada per policies i militars, una ciutat d’abusos i d’impunitat policial, de redades constants, - com les que presenciem cada nit -, d’atur i desigualtats.

Però, també, Melilla és una ciutat plena de població acollidora, molta d’origen rifeny, que lluita per sobreviure, que t’obre les portes, que vol explicar i denunciar, i que defensa com pot els drets humans a la frontera sud d’Europa, una realitat d’excepcionalitat que és per elles una realitat quotidiana. És part d’aquesta població la que ens acompanyarà el dijous 20 de juliol a la manifestació que recorrerà el passeig marítim de la ciutat i acabarà davant de la tanca de la vergonya on es posaran cartells i es cridarà per l’obertura de les fronteres i els drets humans.

Retornant al 19 de juliol, ens assabentem de que l’ex ministre Fernández Díaz farà una conferència al centre de la ciutat davant un públic complaent amb les seves idees repressores i xenòfobes. Una part molt important de la Caravana decidim recordar-li que hi ha molta gent que no comparteix el seu ideari fent-li un “escrache” sorollós i força multitudinari per a una Melilla en aparença cega a les injustícies socials.

Arbitrarietat, control i saturació al CETI

El mateix dimecres 19 de juliol a la tarda un grup de caravaneres anem a un parc tocant a la Plaça Espanya per a acompanyar als menors del CETI fins al camp de futbol per mirar d’evitar qualsevol problema amb la policia o enfrontament amb altres menors, humils, però de famílies “cristianes” colpejades per la crisiestafa. El que havia de ser un desplaçament discret es converteix en un festiu passeig en grup, en sentir-se recolzats els menors. A més, assaborim uns dolços preparats per companyes magrebines: deliciosos.

Després d’aquest breu moment d’esbarjo acompanyem els menors al seu lloc de tancament, al CETI. Allí ens retrobem amb la resta de les companyes caravaneres. Ens quedem a la porta mentre els menors i les refugiades entren. A ambdós costats de la porta se senten les mateixes consignes “cap persona és il·legal” i “solidarité avec les sans papiers”. Malgrat que l’acció no es pot fer a la porta, no es en podem separar. I la imatge d’un nen d’un any a l’altre costat de la tanca, com bé diu un company caravaner.

El CETI de Melilla està al costat d’un luxós camp de golf. Si teniu la imatge de gent acomodada jugant impassiblement al golf mentre els refugiats s’enfilen a la tanca sota assetjament policial, heu encertat. Un informe d’IRIDIA ens endinsa en el món del CETI, un centre de primera acollida on romanen les persones que arriben a Melilla en tant aclareixen la seva situació administrativa o la seva demanda d’asil. A Ceuta n’hi ha un de similar.

Es troba en una situació de sobresaturació. Un lloc de “no dret” on no és d’aplicació ni la legislació europea ni l’estatal. Per començar, les persones que arriben a Melilla (i a Ceuta) pateixen la limitació afegida de no poden anar a la resta de l’estat. L’arbitrarietat és llei: a l’admissió es refusen sol·licituds marroquines i d’altres nacionalitats; règim de sancions arbitrari; manquen mecanismes de protecció per a les dones, molt sovint víctimes d’agressions sexual i tracta, i per a la seva salut sexual i reproductiva, així com pel col·lectiu LGTBI i per a persones de minories; migrants sotmeses a un autèntic apartheid sanitari i a uns serveis de traducció, jurídics i socials desbordats.

A tot això no oblidem que a Melilla una refugiada només pot estar al CETI o al carrer. Amb el neguit de no saber quant de temps serà a la ciutat ni quin serà el seu proper destí.

Ens mobilitzem en suport a les lluites socials del Rif

A mesura que avancem cap al sud, travessem l’estret, i anem coneixent-nos i enfortint els vincles entre les participants de la CGT, sentim la necessitat de donar suport a les lluites socials del territori del Rif on ens trobem, de les que també participen les melillenses. Recent arribats, el dilluns 18 de juliol per la tarda, ens topem amb un centenar de persones que es manifesten pels carrers de Melilla demanant l’alliberament de les persones preses rifenyes i denunciant la complicitat de l’estat espanyol: “Marroc mata, Espanya calla”, diu una pancarta.

La lluita del poble rifeny, que s’ha estès per tot el territori marroquí, fa més de nou mesos que perdura, amb més de 40 ciutats que han sortit al carrer, més de 200 persones preses, - entre elles periodistes -, un centenar en vaga de fam indefinida, i una determinació i resistència que no s’atura malgrat la forta repressió, la criminalització del moviment i el silenci dels governs occidentals i dels grans mitjans de comunicació. Rachid El Youssouni, periodista i activista, explica en una conferència a Barcelona que aquest silenci es deu a que “la monarquia marroquí salvaguarda els interessos occidentals en un país on el creixement econòmic s’ha basat en l’enriquiment de les empreses transnacionals i de l’entorn del monarca”.

El detonant de les mobilitzacions del Rif va ser la mort de Mouhcine Fikri l’octubre passat, el qual va ser triturat quan intentava recuperar el peix que li havia confiscat la policia. Però el descontentament social del Rif respon a una marginalització històrica d’una zona d’ “anarquia natural, un territori de resistència des de l’ocupació espanyola al majzén, l’oligarquia propera al monarca alauita que genera tot un sistema clientelar al seu voltant”, explica un militant rifeny de Barcelona.

Així, a Alhucemas, una de les zones més pobres del Marroc, s’ha alçat una revolta que s’ha estès per tot el país en demanda de justícia, de llibertat, de millora dels serveis públics i de l’educació, d’inversions i de condicions laborals dignes, així com el reconeixement de l’Amazig com a idioma oficial en la zona de majoria bereber.

Des de CGT creiem important que la Caravana sigui permeable a les lluites socials i de la classe treballadora dels territoris per on passem, i especialment, d’una revolta com aquesta que posa en entredit les polítiques neocolonials, l’explotació capitalista i la complicitat i corrupció dels governs de les dues bandes del mediterrani i que, també, ens recorda la importància, junt amb el dret a la mobilitat i la supressió de les fronteres, al dret a permanèixer, a viure lliurament i en condicions dignes en el territori on s’ha nascut o s’ha escollit viure.

Per això, el dijous 20 de juliol diversos membres de CGT participants de la Caravana convoquem una concentració a la Porta de l’Assemblea de Melilla per mostrar el suport a la lluita del poble del Rif. Al cap de 10 minuts d’iniciar la protesta, la Policia Nacional interromp la concentració i identifica a totes les participants i a les que s’hi han acostat. En un comunicat posterior denunciem “l’actuació de les forces repressives de Melilla que coarten la llibertat d’expressió i la solidaritat entre les lluites obreres i socials”.

La mateixa tarda, la massiva manifestació a Alhucemans en demanda de l’alliberament dels presos polítics i la desmilitarització del Rif és brutalment reprimida amb gasos lacrimògens i càrregues per part del govern marroquí, amb el resultat de 83 persones ferides, una d’elles en coma.

Comiat al mar de plàstic d’Almeria: infrahabitatge i explotació laboral

I arribem a Almeria amb l’empremta de les situacions límit que pateixen les persones migrants i els obstacles a la solidaritat de les activistes dels territoris. Tornem a la “normalitat” peninsular després de veure i viure l’excepcionalitat policial i social melillenca. Un contrast que, junt amb la calorosa benvinguda de les companyes d’Almeria, converteix un senzill acte de rebuda en una espontània festa caravanera que continua al càmping on dormirem.

Coneixem de prop un mar de plàstic que amaga explotació i infrahumanes condicions laborals, a més de calor extrema i exposició a agents químics. I exclusió social. Anant cap a Níjar passem per l’assentament de “los albericoques” on malviuen centenars de persones, la majoria homes, a l’aixopluc de precàries barraques, havent de portar l’aigua de lluny i triar entre estar a les fosques o enganxar-se a la xarxa elèctrica.

Amb papers o sense, amb contracte o sense, cobren per sota conveni i treballen moltes més hores. I, si no, a la rotonda a buscar feina. Això és un frau a la seguretat social, però les visites d’Inspecció de treball són escasses i molt sovint res sorpresives.

A la dona se li afegeixen altres greuges com el no reconeixement del permís de maternitat ni temps de lactància, i l’embaràs equival a l’acomiadament. No hi ha instal·lacions sanitàries per a elles als hivernacles. I, a més, els recau bona part del pes de navegar per les fosques aigües de la burocràcia, afrontar perillosos viatges a l’escola o no poder accedir a beques menjador per ser indocumentades.

Arriba l’hora del comiat. Un comiat emocionat de les companyes amb una promesa ferma de tornar.

CGT - Ensorrem fronteres

* Article publicat al núm. 194 de la revista Catalunya