“Catalunya”, anarcosindicalisme d’avui per al segle XXI
El 22 de febrer de 1937, la Confederació Nacional del Treball de Catalunya treia al carrer la seva primera publicació orgànica escrita en català. Es tractava del diari de tarda “Catalunya”, que venia a afegir-se a “Solidaridad Obrera”, l’històric diari del matí de l’anarcosindicat, escrit tot ell en castellà.
El “Catalunya” seria sempre una segona publicació en què la CNT no es bolcà com a organització. Hi ha qui diu que volia ser una aclucada d’ull de complicitat als sectors d’ERC en el govern de la Generalitat, cada cop més controlats pels estalinistes del PSUC. Fos com fos, la publicació va tenir sempre pocs recursos i a partir de desembre de 1937, va deixar de distribuir-se a les comarques de Girona, Lleida i Tarragona per manca de paper. El “Catalunya” no tardaria a desaparèixer deixant, però, per escrit, la possibilitat d’un moviment llibertari català. No n’era la primera mostra –només cal recordar “La Tramuntana” de Josep Llunas o “L’Avenir” de Felip Cortiella”- però sí que era la primera vegada què s’obria al català una publicació orgànica, la premsa “oficial” de la CNT en aquest cas. No és estrany, doncs, que quan als anys setanta del segle passat els llibertaris de dins i fora tornessin a treure banya, traguessin al carrer un cop més la històrica capçalera.
Des d’aleshores, el “Catalunya” ha passat per set èpoques, amb centenars de persones que hi han abocat esforços i dedicació -de Joan Peiró a Lluïsa Pahisa i del Ricard Mestre a Ramon Barnils- i milers d’altres que hi han escrit, dibuixat o publicat les seves fotografies o altres tipus de creacions. La publicació, amb caràcter de revista mensual, és ara l’òrgan oficial (que no orgànic) de la Confederació General del Treball de Catalunya, un dels esqueixos que va prendre de l’arbre de la CNT reconstituïda als anys setanta del segle XX. I aquest setembre del 2008 arriba al número cent de la seva vuitena època.
Des de fa sis anys, jo en sóc el coordinador (permeteu-me que per un cop parli en primera persona), tot i que no el faig sol, només faltaria. Actualment, un equip de tretze persones conformem el Col·lectiu Catalunya, que és l’encarregat de treure cada mes la publicació i de mantenir dues pàgines web, d’un banda la de la CGT de Catalunya (www.cgtcatalunya.cat) i de l’altra la de la pròpia revista (www.revistacatalunya.cat), des d’on es poden descarregar o mirar molts dels números que hem fet.
L’aventura de treure el “Catalunya” cada mes també ha comptat amb reticències dintre de CGT. Hi ha el grup de gent que pensa que aquesta organització ha de ser el seu corralet particular i és normal que la revista que voldrien tenir no és la que tenen, però per sort sempre han estat un grup minoritari tot i que molt insistent.
Ara, el “Catalunya” és la revista de la CGT de Catalunya però hi escriu qualsevol persona i es parla de qualsevol tema que des de la redacció –de la qual en pot formar part qualsevol membre del sindicat que ho desitgi- creiem que és interessant per a la classe obrera catalana i mundial, per als moviments socials anticapitalistes d’arreu i per al moviment llibertari entès en un sentit evidentment obert i no dogmàtic. Sembla mentida però fins i tot dintre d’un sindicat que es diu llibertari hi ha qui creu que cal controlar-ho tot i exercir la censura constant. Són sectors en constant reculada, hereus d’una manera veure el món sindical i llibertari dels anys setanta, pertanyents a un vell món que a poc a poc hem anat escombrant cap a l’indret que més li escau, el museu.
El sindicalisme que defensa la CGT en la seva gran majoria i el “Catalunya” en particular és una eina de transformació social que parteix de no recular en els actuals drets socials i econòmics, que no renuncia a res i que parla de tot, i de forma especial d’alguns temes que eren tabú per a qui utilitzava els nostres colors fins fa uns anys. No tenir por a res ni a ningú és la base per teixir aliances que es demostren imprescindibles per defensar el que ja tenim però, i sobretot, per avançar en uns camins que als Països Catalans, cada cop estan més plens de gent i que des del “Catalunya” intentem explicar i explicar-nos.
És el nostre deure i la nostra obligació fet tot el possible perquè no hi hagi amos ni senyors i perquè les lluites s’infectin les unes de les altres fins a esdevenir col·lectives. Si en el camí perdem puresa, benvinguda sigui la barreja que ens faci avançar i, tal com deia la Bebe, “Fuera telarañas!”, que en català es pot traduir com “No som res sense els altres!”, més o menys).
I per si no quedava clar, ja ho sabeu: els capellans, a missa; “els peixos en l’aigua; i els amos, al clot”, que deien els Al Tall.
Jordi Martí, coordinador del "Catalunya", publicació de la CGT de Catalunya
Per anar al Catalunya número 100:
www.revistacatalunya.cat/100.htm