CC OO i UGT, ball cap a la vaga general
La convocatòria d'una vaga general per part de CC OO i UGT per al 29 de març es complementa amb les convocades pels sindicats nacionalistes a Galícia i Euskal Herria, i obre interrogants sobre quines condicions poden desbordar la convocatòria més enllà del pols entre els sindicats i el Govern.
La coreografia marxa segons el guió previst. Des que el Govern va anunciar a l'orella del comissari europeu Olli Rehn que estava tramant una reforma laboral “molt agressiva”, tot ha seguit el curs previst. Decretazo, primers acomiadaments encara més barats, escarafalls dels sindicats, empresaris que demanen més, ganyota del PSOE…
El Govern, a més, necessita el seu propi conat de vaga general perquè la duresa de la reforma sigui intel·ligible per a la premsa econòmica internacional. Cap a això anem.
Què passarà? Comencen els pronòstics i això ja és un símptoma. L'objectiu de la vaga ja no sembla —excepte residualment— tombar la reforma o, si més no, suavitzar-la; la vaga es retorça i es converteix en una finalitat en si mateixa.
Si la vaga difícilment pot ser un èxit pràctic —majoria amplia del PP—, quines conseqüències tindrà, almenys, entre l'esquerra i els moviments socials? Els sindicats encaren la vaga com un examen. Parteixen amb certs avantatges que no tenien el 29S —sí, el 29 de setembre de 2010 va haver-hi una vaga general—.
Per a començar, el PP ha sabut agitar el carrer en temps rècord. La seva sorprenent capacitat per a mobilitzar a l'adversari s'ha superat aquesta vegada. El clima caldejat de protesta, herència de l'anterior legislatura, s'ha acostat a l'instant d'ebullició en qüestió de setmanes. Mai cal subestimar el talent del PP per a cabrejar al personal.
La vaga pot beneficiar-se d'aquest corrent d'activació social que dura gairebé un any. Si els sindicats no les fan fugir, algunes ‘marees de colors’ poden arribar a capilaritzar nous teixits socials desestructurats on les sigles d'UGT o CC OO sonen a galimatíes marcià: joves en atur, precariat, ‘desclassats’, etc.
Les grans marxes del 17 de febrer van alleujar als sindicats: la seva nul·la capacitat d'autocrítica els va impedir veure la influència que va tenir en aquell èxit la decisió de nous actors socials de sumar-se a la convocatòria encara que anés amb el nas tapat, però els va servir per a creure que segueixen en forma.
L'autosugestió els pot ajudar, encara que els vindria molt millor una empenta en la xarxa, que ni Toxo ni Méndez tenen Twitter.
La vaga pot créixer perquè els sindicats nacionalistes ja han convocat per a aquesta data a Galícia, Euskadi i Navarra. El 2010 la convocatòria separada va desinflar l'aturada en el nord. A més, semblen sumar-se les organitzacions de funcionaris i sindicats grocs del comerç. Veurem tancat El Corte Inglés?
Els obstacles són evidents. El primer són els propis sindicats i el descrèdit que han recollit. La dreta política i mediàtica, ara omnímoda, no deixarà anar aquest os. Tampoc ajuda que, desaparegut el diari Público, qualsevol possibilitat de marcar l'agenda corporativa passada pel grup Prisa. Assoliran els mitjans crítics i les xarxes socials canviar el pas del ball?
* Article de Raúl F. Millares publicat al web de la revista Diagonal.
www.diagonalperiodico.net/CCOO-y-UGT-baile-hacia-la-huelga.html