CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Centres d’internament per a estrangers: la presó de qui no té papers

Dimecres, 3 juliol, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El passat mes de maig dues delegacions -una de jutges i fiscals; i una altra d’eurodiputats, membres d’organitzacions i periodistes- havien de visitar els centres d’internament per estrangers (CIE) de Barranco Seco (Gran Canaria) i Aluche (Madrid), respectivament. En el cas dels 24 jutges i 5 fiscals, va ser el Ministeri d’Interior qui va denegar l’entrada al centre. Pel que fa al grup d’eurodiputats, ONG i mitjans de comunicació, la negativa va afectar les organitzacions i periodistes i va limitar l’entrada exclusivament a tres europarlamentaris i a un diputat de l’Assemblea de Madrid.

L’opacitat i arbitrarietat que envolten la gestió dels centres, així com les reiterades denúncies per violació dels drets dels interns posen en dubte que es tracti d’instruments orientats a l’execució d’una sanció administrativa: l’expulsió; i més aviat s’entenen com presons administratives. La falta de transparència s’agreuja per la manca de normativa aplicable pels propis CIE ja que no es regulen de forma específica i cada centre aplica el seu propi reglament.

Un cop entren al CIE, els nouvinguts queden sota la cura i custòdia de la policia, que s’ocupa tant de la vigilància interna com externa de centre. A part del metge o metgessa, la infermera i el personal de neteja i manteniment, la resta de treballadors del centre són agents policials “que no tenen ni la formació ni les ganes de custodiar aquestes persones”, afirma la investigadora de l’Observatori del Sistema Penal i de Drets Humans de la Universitat de Barcelona i membre de la Plataforma Tanquem els CIES, Cristina Fernández. A diferència dels centres penitenciaris, als CIE no existeix un cos funcionarial propi, fins i tot el director del centre és un policia que, tal i com recull la Llei Orgànica d’Estrangeria 14/2003, “té competència per adoptar les mesures necessàries per assegurar l’ordre i la correcta convivència entre els estrangers i assegurar el compliment dels seus drets, així com la imposició de mesures als interns que no respectin les normes de correcta convivència o el règim intern”.

La terbolesa existent entorn al funcionament dels centres d’internament ha estat criticada i denunciada per part de les entitats de la societat civil, organismes internacionals i institucions nacionals com el Defensor del Poble i la Fiscalia General de l’Estat.

En l’àmbit internacional, el Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa (CPT) va fer públic el passat mes d’abril l’informe de la seva visita a comissaries, presons i CIES de l’Estat Espanyol i Catalunya la primavera de 2011. Els delegats del CPT van plasmar una vintena de recomanacions en un document que critica diverses formes d’actuació de la policia –Mossos d’Esquadra i Policia Nacional. En relació als CIES, el document assenyala textualment: “El CPT recomana que les autoritats espanyoles revisin les condicions materials i el règim als centres d’Aluche (Madrid) i Zona Franca (Barcelona), així com a d’altres CIE, per tal d’assegurar que aquests centres responen a un ambient menys restrictiu. Així mateix el Comitè reitera la recomanació dirigida a les autoritats espanyoles per tal que assegurin la ràpida obertura d’una investigació adequada quan existeixin motius per suposar que la policia hagi pogut perpetrar maltractaments”.

Precisament el 12 de maig un nou episodi de vulneració de drets va esclatar al CIE de la Zona Franca. Segons testimonis dels fets, la Policia Nacional van agredir una persona d’origen gambià a les dutxes del centre. Quan, 48 hores després, els advocats que assessoren els interns del CIE van interessar-se per aclarir els fets i oferir assessorament i assistència al suposat agredit, el gambià ja havia estat expulsat al seu país d’origen. Els agents policials, en canvi, van negar els maltractaments i van justificar l’actuació policial per l’actitud agressiva dels interns.

Segons l’informe Atrapados tras las rejas, publicat enguany per l’organització madrilenya Pueblos Unidos, “són freqüents les queixes dels interns per maltractaments tant durant el període d’internament –a les cel·les d’aïllament–com durant el procés d’expulsió”. El document detalla la presentació d’una desena de queixes a diverses instàncies –Defensor del Poble, Jutjat de Control del CIE, Jutjats de Guàrdia i Ministeri de l’Interior– per abusos físics i verbals als interns durant el 2012.

El període d’internament al CIE està profundament marcat pel sentiment d’incertesa: “Dins el centre hi ha el no-res. Només l’espera per ser expulsat, sense saber ni on ni quan seran repatriats”, explica Cristina Fernández. “A part de totes les restriccions, la brevetat de les visites que reben, les condicions en què viuen els interns i la criminalització que pateixen, pateixen un sentiment d’incertesa constant, de no saber què els passarà ni quan”, continua Cristina Fernández.

Les expulsions als països d’origen s’executen mitjançant avions militars, vols xàrter i també a través de companyies comercials per a les repatriacions individuals. Tal i com explica Iker Barbero González a la seva tesi Hacia modelos alternatives de ciutadanía: un análisis socio-jurídico del movimiento ‘Sinpapeles’ (2010), “a Espanya tres companyies es reparteixen aquest tipus de vols segons el destí i la nacionalitat dels deportats. Iberworld s’ocupa majoritàriament dels trasllats a països asiàtics; Air Europa dels dirigits a l’Europa de l’Est i Swiftair, al Magreb i a països subsaharians. Aquesta última fins i tot compta amb un programa específic de deportacions anomenat Prodepor”. El programa compta amb unes mesures de seguretat excepcionals. L’article de Luís Calvo (2006), Vuelos de la misèria, en descriu algunes: “tota la tripulació és masculina, no s’informa als immigrants del destí del vol, les finestretes romanen abaixades i els passatgers emmanillats durant tot el trajecte, i hi viatgen dos policies per cada persona expulsada.”

Les deportacions són un gran negoci per les empreses i companyies privades per les quals l’Estat és un client excepcional. L’informe La vida en la frontera: internamiento y expulsiones (2008) editat pel col·lectiu Espai per la Desobediència a les Fronteres, “cada hora de vol en un avió ATR, de 68 places, costa uns 2.700 euros. Si l’aparell és un MD, que admet fins a 167 passatgers, el preu puja fins als 6.000 euros”.
Segons Cristina Fernández, “les expulsions com a forma de gestió de la immigració són una de les característiques principals de les polítiques migratòries de la Unió Europea”. L’instrument mitjançant el qual des d’Europa es legitimen aquestes expulsions és a través de la Directiva de Retorn (2008) o Directiva de la Vergonya, que normalitza l’expulsió com a fórmula per gestionar la immigració i a més estableix els 473 els centres d’internament europeus com a institucions a través de les quals es porta a terme l’expulsió.

Les mesures de la Unió Europea apunten a utilitzar les seves polítiques migratòries com a mecanismes d’ajust dels mercats laborals europeus. “Són polítiques enfocades a la producció; que vinguin els que ens calen per cobrir llocs de treball que ens falten”, critica Cristina Fernández. Tal i com reflecteix l’informe Voces desde y contra los CIE (2009) editat per SOS Racismo de Madrid, Médicos del Mundo de Madrid i Ferrocarril Clandestino, “en un context de crisi com l’actual, les mateixes persones que van proporcionar un superàvit a la Seguretat Social i van esdevenir un pilar fonamental del creixement econòmic, ara són el focus principal per concentrar les polítiques de retorn”.

El context d’estancament econòmic actual es regula, entre altres mesures, a través de l’expulsió d’un excedent de mà d’obra que, fa uns anys, va contribuir a engreixar les butxaques d’empreses nacionals i transnacionals, sobretot del sector de la construcció. Les polítiques espanyoles i europees han obviat el dret de les persones a circular lliurement i a escollir on establir-se.

* Article publicat al núm. 151 de la revista Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció