Article de Josep Garcia, Secretari de Formació de CGT Catalunya

Estem seguint amb interès tot el debat que s’està produint els darrers temps, especialment aquí a la ciutat de Barcelona, al voltant del sindicalisme de barri. Ens interessa, en la mesura en què fa palès que hi ha sectors activistes, sectors dels moviments socials, que senten la necessitat de posar l’àmbit de l’explotació assalariada en la seva agenda de lluita, i generar xarxes territorialitzades de solidaritat i suport mutu per a defensar els drets laborals per la via de l’acció directa.
Això ens sembla important, perquè sabem que hi ha molta gent que ha viscut d’esquenes durant molt de temps al món del treball assalariat, tot generant un discurs de rebuig que els impedia concebre aquest també com un camp de batalla (igual que concebem com a tal altres espais de la nostra quotidianitat), i això malgrat haver de guanyar-se les garrofes, com la majoria, deixant-se explotar en el mercat capitalista.

Crec que totes les que estem aquí devem haver gastat moltes hores de les nostres vides als nostres barris o pobles construint amb molta altra gent espais d’autonomia, projectes d’autogestió, etc. Per a algunes de nosaltres, que hem arribat al sindicalisme a partir de la militància als moviments socials, sempre ha resultat difícil entendre que hi hagués companys i companyes hiperactius en mil mogudes fora de la feina, però que, en canvi, s’anul·lessin completament un cop creuaven la porta del centre de treball. Que es convertissin allà en allò que nosaltres anomemem un “Padefo” (és a dir, un “Paso de follones”). Com si la feina no formés part de la vida, com si la feina (que, ja ho sabem, és un espai d’alienació) no fos també un determinant clau de les nostres possibilitats de realitzar-nos, individualment i col·lectivament.

>> Article sencer al CGT Catalunya