‘Ciutats del Canvi’ o centres del neoliberalisme global?: La impotència de la nova esquerra i l’ascens de la nova dreta
La llista de "Ciutats del Canvi" (per a l'Estat Espanyol) o de ciutats "progressistes" (a nivell mundial) concorre de manera clara amb la d'alguns dels principals centres de poder global i regional: Barcelona, Madrid, Paris, Berlín, Londres, Roma, Vancouver, Seattle, Montevideo o Sao Paulo entre altres escenifiquen una complexa paradoxa: Els principals espais de poder conquistats per la Nova Esquerra del Nord Global es solapen amb els nodes vitals del capitalisme del segle XXI, sense que es donin friccions significatives, sense que s'hagin presentat grans qüestions d'antagonisme o de conflicte, ni campanyes mediàtiques excessivament virulentes (com les que si hem pogut veure en escenaris electorals nacionals o de referendums). Podem dir que allà on la Nova Esquerra, o l'Esquerra actualitzada governa, es dóna un règim de coexistència amb el capitalisme global.
Cap sens dubte preguntar-se sobre una espinosa qüestió, com pot donar-se una coexistència tan palpable entre capital i canvi? Per a això cal atendre a la naturalesa del poder que governa les metròpolis. Les ciutats globals "del canvi" tenen dues dimensions de poder i de govern clarament diferenciades: La primera dimensió les posiciona com a centres de poder local, basat en elements materials com són el fet de comptar amb un gran volum de població, disposar d'importants recursos per a la seva gestió i administració, ser centres productius materials i immaterials de primer ordre, ser seu d'institucions públiques i privades. És sobre aquesta dimensió sobre la qual governa la “esquerra del canvi”. Però és l'altra dimensió, la que posiciona a aquestes urbs dins del plànol de les "Ciutats Globals”. La ciutat global no solament té una important base material, és una potència econòmica per se que fonamenta el seu poder no al territori sobre el qual s'estén, si no en la influència que exerceix a les xarxes de poder global ja siguin financeres, tecnològiques, socials, culturals. La Ciutat Global no és un municipi governant per un cos representatiu, és un holding, un conglomerat d'empreses que manté la denominació de “Barcelona” o “Madrid” com a eslògan. En aquest sentit la Ciutat Global és una marca, una Societat Limitada de dimensions transnacionals.
La Nova Esquerra governa sobre la primera dimensió, la que per així dir-ho, representa el caràcter estètic de l'economia de la ciutat. Però roman absolutament allunyada de l'estructura econòmica de la mateixa.
La primera part de la paradoxa ha quedat ja exposada: L'Esquerra governa a les ciutats del canvi però solament fins al punt de distribuir els recursos locals essencials per a la seva reproducció quotidiana. Per a qualsevol projecció futura, per a qualsevol alteració del seu teixit productiu, per qualsevol reposicionament de l'estructura econòmica el govern de l'Esquerra del Canvi és impotent. Podem dir que la democràcia a les ciutats globals ja sigui Mexico D.F. o Sant Francisco, ha quedat destituïda per un poder constituent global que té la seva pròpia agenda política i econòmica.
La segona part de la paradoxa ens ofereix un mes encara, contradictori escenari. Si bé la Nova Esquerra governa sobre l'administració de recursos de les principals ciutats dels centres del poder global la perifèria d'aquests territoris queda de manera palesa i clara lliurada a la dreta tradicional. És la dreta qui inequívocament és reiteradament triada en aquelles poblacions on la base material de l'economia és agrària. Fins i tot els mes importants nodes industrials estan començant a votar massivament a la dreta o a la Dreta Alternativa (Alt-Right). La distància entre discurs i realitat, fins i tot entre autopercepció de l'Esquerra resulta sorprenent: L'Esquerra s'imagina com critica de l'economia especulativa, defensora dels sectors productius materials, representant d'aquells que no són beneficiats pel projecte de la globalització, no obstant això, les seves bases no es mouen entre monos blaus, ni instruments agraris. Les seves bases no estan on van estar per mes de dos-cents anys. Sense mancar totalment de l'anterior, les bases de la Nova Esquerra viuen en, pe ra i des de l'economia global basada en el sector serveis (una àmplia amalgama que va des de l'hostaleria al disseny informàtic mes proper a la producció industrial immaterial). Un model basat en la interdependència entre les economies dels països, mes encara, dels centres dels mateixos. Una economia que se cimenta sobre la desprotecció d'amplis sectors productius i que depèn de les màximes del liberalisme mes clàssic: Lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. La Nova Esquerra viu del relat de la lluita obrera, però camina sobre les espatlles dels fluxos globals del capitalisme.
Si un mira el mapa de resultats electorals d'EUA i ho compara amb el d'Espanya, però també amb el d'Itàlia, França, Alemanya, Mèxic, fins i tot Brasil o Argentina es trobarà amb molts paral·lelismes dels quals podem extreure algunes conclusions:
1- La Nova Esquerra, en la seva renúncia al discurs del real ha abandonat les lluites rurals, agràries, camperoles i les vinculades als sectors productius primaris.
2- En aquest sentit en tots aquests territoris esmentats, la ruptura entre el camp i ciutat, entre les zones de teixit industrial i les de provisió de serveis és evident. El vot, diguem-ne nacional populista, o nacionalista de dretes està calant en les perifèries dels centres econòmics regionals o subregionales. Les progressistes capitals de Brasil amb grans borses de suports al P.T. estan envoltades com Madrid, Berlín, Londres o Mexico D.F. pel món real, és a dir, per aquells que viuen de, per i per a la producció i als quals la globalització expulsa.
3- És imprescindible per a l'esquerra articular un discurs que s'estructuri conforme als territoris, conforme als països i no conforme al grapat de capitals neoliberals i postmodernes. No és progressista l'eix Sant Francisco, Berlín, París, Madrid, Londres, no ho és per mes que els seus lideris electes ho siguin. Són els centres de control dels fluxos de la postmodernitat. Cal mirar a les perifèries globals, al sud que comporta tot nord.
4- Això vol dir que cal abandonar també tota mirada culturalista, postidentitaria, cosmopolita i transmoderna, aquesta que se sent còmoda vivint dels departaments universitaris i les polítiques progressistes dels centres de poder global però que és incapaç d'incidir en les estructures econòmiques globals, que són les que determinen les vides de les persones.
5- Retornar a la política és retornar a la mirada estratègica que situá el centre de l'anàlisi en el mapa, el territori, la població, els estats, la producció i les relacions de jerarquització. Voleu comprendre el resultat electoral d'Estats Units i el que previsiblement succeeixi a França? Mirae el mapa no per estats, si no per counties, comproveu que la immensa majoria del territori articulat ha votat republicà. Mireu el resultat electoral per municipis a Espanya, on el Partit Popular, o el Partit Socialista en la seva versió mes conservadora, governen sobre l'extensió de territoris que van dels llogarets gallecs a l'estepa manxega.
La Nova Dreta està ocupant a passos de gegant l'espai social de les masses, deixat en l'orfandat per una Esquerra bolcada en la micropolítica. És la Nova Dreta la que protagonitza les discussions mes importants sobre Economia Global i Regional. No ha estat l'Esquerra la que ha liderat una lluita contra l'estructura extractivista i colonial de la Unió Europea, si no un fosc partit independentista britànic de tall identitari, el UKIP. No ha estat l'Esquerra la que ha posat en dubte els tractats de lliure comerç entre Europa i Estats Units (mes bé els ha impulsat tant el Partit Demòcrata a EUA com el Partit Socialista Europeu a l'Eurocambra), ha estat, diguem-ho clar, el populisme de dretes plantejat per Donald Trump. És la Nova Dreta l'única que qüestiona l'estructura militar de l'OTAN, i la geopolítica actual. És ben dubtós que els seus interessos siguin beneficiar a les masses, però la veritat és que ells es dirigeixen a elles, tot això mentre l'Esquerra dóna ja per sentada, com va fer Syriza, la fi de la història.
Que la Nova Esquerra sigui la gestora, l'administradora i capatàs de les capitals globals de l'economia, podria ser un senyal de triomf si no perdés en la resta de territoris. En el context de progressiva i sorprenent derrota darrera de derrota electoral, comptar amb les principals alcaldies del Nord Global resulta en una patètica representació de la nostra impotència. Comptem això si amb la millor escenificació possible de la mà del Centre d'Art Reina Sofia i del Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Comptem amb les institucions culturals d'avantguarda, amb la retòrica, amb el discurs, fins i tot comptem amb una gairebé innegable potestat per determinar el que és moral del que és immoral, el correcte de l'incorrecte. Comptem amb les Ciutats del Canvi. Malauradament manquem del mes important: del real.
* Article publicat a la revista Diagonal
https://www.diagonalperiodico.net/blogs/nuda-vida/ciudades-del-cambio-o-centros-del-neoliberalismo-global-la-impotencia-la-nueva