CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Claus de l’ofensiva internacional contra les pensions i les condicions de treball

Dimecres, 17 novembre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les protestes a França obren un escenari polític que l'autor equipara amb la situació que es va donar a Europa durant els anys ‘20 .


Alejandro Teitelbaum / Revista Diagonal

Les actuals protestes i manifestacions, no només a França sinó en altres països, podrien indicar que s'està arribant novament a la convergència dels anys ‘20 entre les condicions objectives d'un sistema esgotat, que ha posat en evidència les seves contradiccions insuperables, i el fet que s'està aprofundint en la gent la consciència de la injustícia social inherent al sistema.

Els benpensants critiquen als joves perquè participen en les protestes a França, però aquests tenen bones raons per a inquietar-se: amb un mercat de treball restringit que genera desocupació, la proposta governamental de retardar l'edat de la jubilació saturarà més encara el mercat de treball i impedirà a bona part de les noves generacions obtenir una primera ocupació.

Memòria: tornada als anys ‘20

La primera revolució industrial (el maquinisme que va permetre el pas del treball artesanal a la manufactura) va produir dos resultats fonamentals: el sorgiment del proletariat industrial i un enorme augment de la productivitat del treball. Primer no va haver-hi límits en les jornades laborals: homes, dones i nens treballaven 16 o 18 hores diàries, no hi havia descans setmanal ni vacances i menys encara jubilacions.

Però el nou proletariat va començar a resistir i exigir millors condicions de treball. Aquest moviment va culminar en el decenni de 1920 quan les lluites dels treballadors, ajudades pel temor dels capitalistes a l'exemple de la Revolució d'Octubre a Rússia, van assolir la jornada setmanal de 48 hores. Això va respondre a la convergència de dos factors: l'augment de la productivitat, que permetia satisfer les demandes del mercat amb menys temps de treball, i la lluita dels treballadors per a millorar les seves condicions de treball.

Amb el fordisme va augmentar la intensitat del treball, com mostra agudament Chaplin a "Temps Moderns". Des de llavors la jornada de treball es va mantenir estable, encara que va disminuir la jornada anual com resultat de les vacances més perllongades i en alguns països va disminuir també la jornada setmanal. A això es va unir que, amb la revolució cientificotècnica, la productivitat del treball va augmentar vertiginosament, el que, per altra banda, va donar lloc al toyotismoe o just in time. Per exemple, segons les estadístiques oficials del Institut national de la statistique et des études économiques (INSEE) una hora de treball assalariat a França era el 2004 23 vegades més productiva que el 1975.

La lògica que es va imposar en els anys '20 indica que, si per a satisfer la demanda del mercat consumidor (“d'actius” i de “passius”) fa falta menys temps de treball, correspon disminuir aquest: la jornada diària, setmanal i anual. I també el temps total de la vida anomenada activa, avançant i no retardant l'edat de la jubilació. Perquè, encara que els actius siguin relativament cada vegada menys en proporció als jubilats, el pastís a repartir creix més ràpidament. L'argument demogràfic (la població envelleix, augmenta l'esperança de vida) és llavors insostenible. La qüestió és com es reparteix aquest pastís.

Les elits político-econòmiques, amb el seu seguici d'economistes, “politòlegs” i altres “especialistes” presenten com inevitables polítiques socials injustes i econòmicament irracionals. En realitat, no fan altra cosa que defensar aferrissadfament la taxa de guany (o taxa d'explotació) dels patrons. L'aspecte financer és secundari o simplement un pretext.

L'arrel del problema és que l'estat actual de desenvolupament de les forces productives i el formidable increment de la productivitat del treball podrien permetre estar en el llindar de la societat que va albirar Marx fa més d'un segle i mig: l'ésser humà alliberat de la necessitat de bona part dels treballs físics i del treball alienat, i disposant de més temps lliure (durant la seva vida activa i jubilant-se abans) per a dedicar-lo a la seva realització personal. Però l'alliberament del ésser humà està en contradicció amb l'essència mateixa del sistema capitalista, basat en l'opressió i l'explotació dels éssers humans.

Per això, quan el que caldria fer en funció de l'augment de la productivitat, seria disminuir el temps de treball (el que permetria crear noves ocupacions) i augmentar els salaris i les pensions, els amos del poder, amb el pretext de combatre la crisi i la desocupació i de “salvar” la Seguretat Social, congelen o disminuïxen els salaris, augmenten la jornada de treball, introduïxen la “flexibilitat laboral”, augmenten l'edat de la jubilació i reduïxen les pensions.

Aquesta és la paradoxa de la societat contemporània, en la qual, mentre una ínfima minoria manté confiscat el poder i acumula riqueses fins a l'obscenitat (inclusivament i encara més en temps de crisi) les necessitats mínimes de bona part de la població mundial romanen insatisfetes i els resulten inassolibles les seves legítimes aspiracions materials i espirituals.

TREBALLAR MÉS PER A VIURE PITJOR

Productivitat

En els últims anys, malgrat que ha augmentat la productivitat, també ha augmentat la intensitat del treball amb el “toyotisme” (o just in time: producció del necessari en funció de la demanda de cada moment evitant l'acumulació d'estocs de mercaderies) i amb la flexibilitat laboral. Aquesta tendència a l'augment de la jornada de treball s'accentua a causa de la necessitat que té molta gent de treballar més temps a fi de guanyar el mínim necessari per a sobreviure.

Privatització

El FMI aconsella la privatització per a resoldre els problemes financers de la Seguretat Social. Però aquesta privatització margina als treballadors amb menors ingressos, és a dir, als més necessitats, a causa de que les cotitzacions són molt elevades. Això és més notori en els països on els salaris són de per si mateix baixos. A més, l'avenir dels sistemes privats és incert i els treballadors que pertanyen a ells corren el risc de trobar-se en el futur sense protecció.

>>> Alejandro Teitelbaum és advocat i diplomat en Relacions Econòmiques Internacionals de la Universitat de Paris I. Article extret del núm. 136 de la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció