Club Esportiu Júpiter. L’equip dels obrers que van fer la revolució
Primer la dictadura, després la guerra civil. Al final l'adveniment del futbol milionari, l'explosió dels grans clubs, el consumisme de la moguda i del luxe desenfrenat. Avui, d'aquest vell estadi no queda res; només alguns records emmarcats a les fotos en blanc i negre. L'estructura va ser demolida, el 1948, per ordre del Règim franquista. Al seu lloc estan avui els llocs de moda, les discoteques i les platges per als Vips. Una lenta invasió que ha esborrat, en pocs decennis, gran part de l'antiga cara proletària de Barcelona.
L'equip, tanmateix, continua jugant. No en el Poble Nou, sinó més al nord, on els carrers continuen sent pobres i els xavals corren suosos, com en el seu moment, sobre l'àrid terreny a l'ombra dels blocs d'habitatges populars. El Club Esportiu Júpiter s'ha mudat de lloc, però no ha deixat de viure. En un temps era la Selecció Obrera. El seu nom no significava només esport sinó també rebel·lió, anarquisme i lluita de classes.
«Era nen als seixanta - explica Julio Nacarino, expresident i memòria històrica del grup, mentre fuma protegit per la seva jaqueta de pell - l'equip ja estava en decadència i Franco ens havia tret tant l'escut com els colors, però el mite resistia i ens fascinava. Encara avui, que juguem en el campionat regional i hem estat oblidats per tot el món. Tanmateix, el 1925 vam ser campions d'Espanya. Vam fer la revolució, vam ser a la presó. Aquest ha estat el nostre Júpiter».
Històries llunyanes; d'un futbol diferent que predicava el compromís i la justícia social i que avui en dia, potser, hagi deixat d'existir en veritat. És el 1909 quan dos xavals anglesos decideixen fundar el club. Poble Nou, a la vora del mar, és el barri llibertari; fàbriques, establiments, carrers obrers. La fe fermament republicana i, no per casualitat, els primers socis són gairebé tots anarquistes. Com a escut s'adornen amb la bandera de l'independentisme català: cinc ratlles grogues i quatre roges, coronades per l'estrella blava de cinc puntes. «Després, amb el transcórrer dels anys, les connotacions polítiques es van fer cada vegada més marcades - continua Nacarino - el club es va afiliar a la CNT, el sindicat revolucionari, i més tard al Socors Roig Internacional. També el nombre de socis va anar en augment. En els anys vint eren ja més de 2000».
Cada diumenge, el petit estadi del carrer Lope de Vega s'omplia de dones i treballadors. Les tribunes eren de fusta i no sempre aconseguien acollir a tot el món.
El 1923 arriba el Cop de Miguel Primo de Rivera i també per al "Júpiter" comença la temporada de les persecucions: «Vam haver de canviar de nom. El club va passar a dir-se "Hèrcules". Va ser imposat també un nou símbol, més sobri, i coronat per una corona reial. Molts membres del club van ser empresonats, d'altres van continuar lluitant».
Dos anys després, sorprenentment, guanyen el títol de Campions d'Espanya; sona la Marxa Real, però als aficionats els desplau i comencen a xiular. Esclata l'escàndol; per resposta, el governador militar de Catalunya instiga una nova onada de detencions, castigant amb sis mesos de suspensió el club.
Són temps durs per al futbol i per als treballadors. A tot Catalunya es desfermen els pistolers patronals; verdaderes bandes de sicaris organitzades, pagades pels empresaris. També la CNT recorre a la lluita armada. Els seus líders són Durruti, Ascaso i Garcia Oliver: «els Solidarios», un nom que molt aviat entrarà en la llegenda. Vagues, tiroteigs i atemptats acompanyen cada concentració.
El "Júpiter", sens dubte, no es queda mirant: «El club donava al moviment gran part dels seus guanys - explica l'expresident, sense amagar un orgullós somriure - en breu espai de temps l'estadi es va transformar en un arsenal. Les pistoles eren desmuntades i amagades dins de les pilotes quan jugaven fora del seu camp. D'aquesta manera, obrers, futbolistes i anarquistes en van portar les seves batalles un al costat de l'altre». Només la fugida del rei i l'adveniment de la República aconseguiran, d'alguna manera, posar fi a la matança.
És 1931, el 25 de setembre, l'estadi del Poble Nou rep Francesc Macià, líder de l'esquerra catalana; vell, amb el cabell blanc, també acabava de sortir de la presó. La multitud s'aglomera commoguda, mentre un fotògraf improvisat immortalitza l'històric moment. Li toca al vell combatent tornar a l'equip el seu antic escut: Quatribarrat amb l'estrella blava. El mateix que la dictadura havia obligat a treure.
De tota manera això durarà només alguns anys. El 19 de juliol de 1936 a trenc d'alba, tot Poble Nou es desperta sobresaltat. Les fàbriques fan sonar les sirenes i els obrers surten de pressa, mentre pels carrers es va difonent una impressionant notícia: Els militars de Franco acaben d'abandonar les seves casernes. També a Barcelona ha començat la guerra civil. «Els nostres vells recorden molt bé aquell dia. La multitud es va dirigir al camp; tot el món era present, fins i tot alguns futbolistes. Feia calor i el terreny bullia d'homes. Les armes escassejaven, però de sobte es va començar a cantar. Era una vella melodia, l'himne de la rebel·lió d'Astúries: " A les barricades! ". Al final, els treballadors van recollir els fusells i es van alinear ordenadament, en l'espai entre les dues porteries. Va ser des d'allà, des del camp del Júpiter, d'on van sortir per fer la revolució.» No tots, tanmateix, van aconseguir tornar. Per a molts, després de pocs mesos, s'obririen una altra vegada les portes de la presó. Per a d'altres les de l'exili. La victòria del feixisme significarà, també per al "Júpiter", el principi del final.
Avui en dia l'equip s'entrena a la zona de La Verneda. Arribar allà, des del centre, resulta molt complicat; cal agafar el metro i després caminar fins a les grades de color gris que donen a les vies del ferrocarril. El barri es diu Sant Martí i quan el club va ser exiliat allà, en els anys quaranta, no era res més que un camp obert.
En una saleta, sota de les tribunes, s'apinyen desenes de trofeus. Hi ha la foto amb Macià i, en un racó, també un polsós estendard, cosit per les dones del barri durant l'època de les rebel·lions. «Hem d'arreglar això una mica», confessa un noi amb una gorra blanca. Els seus col·legues, mentre, acaben d'acabar de jugar el partit. Estan satisfets, perquè aquest diumenge la jornada ha transcorregut bé; n'han guanyat 2-0 al Sitges, un altre equip de la Regional. Molts, mentre passen, fan un cop d'ull a les velles medalles. Els més joves somriuen; hi ha qui somia amb el Barça, qui amb el Reial Madrid. Ells també, d'alguna manera, volen canviar el món.
Andrea Sceresini
Font: Fundació Andreu Nin
www.nodo50.org/Club-Sportiu-Jupiter-El-equipo-de.html