Colin Ward: l’anarquia ja és aquí, només cal fer-la créixer…

Colin Ward va ser un dels més destacats anarquistes britànics de la segona meitat del segle XX. Va viure del 14 d’agost de 1924 a l’11 de febrer de 2010, i per tant la seva vida plena es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial i en un context que inclogué l’arribada del neoliberalisme tatcherià. Tot i ser considerat un dels anarquistes més influents de la Gran Bretanya, als Països Catalans és un autor molt desconegut i la part més ortodoxa del moviment llibertari no acceptà les seves propostes teòriques i l’acusà repetidament d’antianarquista. La seva obra inclou prop de trenta llibres, entre els quals destaca 'The Child in the City' (1978), una obra molt influent en col·lectius de mestres i sectors socials amb preocupacions per l’urbanisme social i la planificació urbana tant de Liverpool com d’Amèrica Llatina. En català no hi ha cap obra seva traduïda i en castellà disposem del text «La libertad de circular después de la era del motor», inclòs en el llibre col·lectiu 'Contra el automóvil', de Virus Editorial, i 'Anarquía en acción. La práctica de la libertad', la darrera edició del qual va ser publicada per Enclave de Libros.

La seva vinculació amb les idees llibertàries parteix de la seva participació en la Segona Guerra Mundial com a membre de l’Exèrcit britànic. Segons ell mateix, van ser determinants les seves lectures d’Emma Goldman i Alexander Berkman, i les d’Arthur Koestler i George Orwell. La seva tasca en el moviment anarquista va desenvolupar-se en diverses vessants, però les que li aportaren més visibilització va ser la seva tasca editorial i la seva feina com a urbanista i pedagog, que en moltes ocasions va barrejar. Ward va ser editor del periòdic 'Freedom' de 1947 a 1960 i fundador i editor de la revista mensual 'Anarchy' de 1961 a 1970. Alhora, com a arquitecte, va treballar entre els anys 1952 i 1961.

Colin Ward ha estat considerat un anarquista pragmàtic i la seva amplíssima producció teòrica és, segons ell mateix, només «una nota a peu de pàgina» a 'El suport mutu', de Kropotkin. La seva és una defensa de l’«anarquia nostra de cada dia», d’allò que d’anarquista ja té la societat en què vivim, fugint d’idealitzacions impossibles de realitzar o sempre tan llunyanes que l’únic que aporten és decepció a qui s’hi apropa. Segons ell, l’anarquisme és una teoria sobre l’organització de la societat que tenim, ja que «un objectiu que sigui infinitament distant no és un objectiu sinó un engany».

Algunes de les idees de Ward

Segons Colin Ward, «L’Estat no és quelcom que pugui ser destruït per una revolució, sinó una condició, una certa relació entre els éssers humans, una forma del comportament humà; el destruïm contractant noves relacions, comportant-nos de forma diferent». Per tant, cal llegir i aprendre de la societat que ja tenim per construir-ne una altra, perquè “les alternatives es troben en el subsòl de la dominació sociopolítica i totes les persones el tenen a l’abast de la mà».

Colin Ward defineix l’anarquia com l’absència de govern i autoritat, però mai d’organització, i pensa que són els governats qui mantenen els governs com a conseqüència de creure en el principi d’autoritat, en la jerarquia i en el poder, alhora que obliden que la tendència natural i espontània dels éssers humans és l’associació per tal d’aconseguir el benefici mutu dels associats, sense cap intervenció del govern. L’ordre espontani és una de les idees força de les seves teories. Es tracta, però, d’un ordre espontani explicat a partir d’exemples reals i històrics, com són el començament de la Revolució francesa o la Comuna de París de 1871, però també, per exemple, el Pioneer Health Centre de Peckham, al sud de Londres, a mitjan segle XX. Es tracta d’una experiència organitzada per diversos biòlegs i metges que enlloc d’estudiar la malaltia van decidir estudiar la naturalesa de la salut i el comportament sa. Per a això, van crear un club social amb membres de famílies que compartien diverses comoditats a canvi d’exàmens mèdics periòdics. No hi havia regles, lleis ni dirigents i, tot i que en un primer moment el caos va ser absolut, amb infants que feien la vida impossible a la resta de persones com a conseqüència de la falta total de regles, en vuit mesos tot va canviar i els infants van trobar un altre ordre construït a partir del pacte i de l’acord, no de l’autoritat, van desaparèixer les corredisses constants i els crits, i aquests van ser substituïts per l’harmonia i el respecte. Aquesta defensa de l’ordre espontani és fa davant els mals de la jerarquització, que Ward ataca davant del que anomena «lideratges naturals» que tota comunitat desenvolupa sense necessitats de perpetuïtat ni d’estructures que defensin la impossibilitat de canvi quan un líder arriba a exercir com a tal.

Seguint les teories de Proudhon, Ward també posa el federalisme en el centre de l’organització social humana. La descentralització és part constituent de l’anarquisme i Ward la situa en l’àmbit de qualsevol estructura social, ja que segons ell, «la societat no necessita necessàriament una organització que funcioni com a corretja de transmissió, sinó milers o milions de persones que reuneixin grups que mantinguin contactes informals entre ells […]. L’activitat local i allò immediat constitueixen el ressort primari per a qualsevol organització social, d’aquí es vincularien en una trama sense centre i sense òrgan executiu, donant lloc a noves cèl·lules a mesura que creixen les originals».

* Article de Jordi Martí Font, activista social i afiliat a CGT Tarragona, publicat al núm. 183 de la revista Catalunya.