Comiat a l’Àngels Rodríguez
Si la Rodri hagués organitzat aquest acte, cosa no descartable coneixent-la, m’hagués dit: “sense collonades, Cortavitarte!”. I jo, com sempre, tractaré de seguir les seves indicacions.
Camillo Berneri diferenciava entre autoritat i autoritarisme. L’Àngels pertanyia a la primera categoria. Com a mínim per a molts de nosaltres, els i les que ja formen les generacions més veteranes de la CGT. Tenia l’autoritat que s’havia guanyat i que nosaltres li havien concedit.
Se l’havia guanyada en els temps difícils de finals dels 70 i bona part del 80, en plena crisi i escissió de l’anarcosindicalisme i del moviment llibertari, durant la qual la Mari Àngels va assumir diferents càrrecs de responsabilitat amb dedicació, coherència i efectivitat.
Vaja!, una altra paraula suposadament allunyada del nostre vocabulari o tenyida de connotacions alienes. Però, a ella li agrada ser efectiva i que la gent que l’envoltaven també ho fossin.
Berneri també escriví que autoritat i llibertat poden resoldre’s en síntesi, per a aquelles persones fermament oposades a l’autoritarisme i a l’esclavitud (entesa com a manca de llibertat)
Trobaven aquesta síntesi en l’Àngels: lliurepensadora i contrària als dogmes, a les veritats imposades, als principis recitats com a una lletania...
Oberta, a d’altres persones i d’altres idees que ens poguessin aportar, encara que fos per confrontar, per posar en evidència, per renovar...
Aquesta llibertat no significava personalisme ni egocentrisme. No l’impedia ser fidel a la Confederació i a la Fundació Salvador Seguí. Estava sempre disposada a donar una mà, a organitzar qualsevol acte, seminari, jornada per encàrrec. Encara que com tothom, preferia els que ella mateixa ideava.
L’hem d’agrair moltes coses que formen part de la nostra història recent o de la nostra quotidianitat, en les quals va tenir un paper rellevant com a organitzadora, impulsora, coordinadora o actora:
- el diari Solidaritat Obrera més obert i creatiu, reconegut com a la millor publicació dels partits i sindicats d’esquerres a finals dels 70,
- la perseverança i capacitat per donar cos a la CNT renovada de principis dels 80,
- les noves sigles de la CGT, l’anagrama i el primer merchandaising (alguns encara conservem anells, clauers...)
-la tasca, la fortalesa i la autonomia de la Fundació Salvador Seguí, malgrat els maldecaps d’alguns secretaris generals i comitès confederals
-l’organització del centenari de la Confederació
-...
Ara em diria: “No hem quedat que sense collonades, Cortavitarte!” i deixaria anar l’esclat del seu riure.
* Text llegir per l'Emili Cortavitarte el 8 d'abril de 2013 en el tanatori de l'Hospitalet de Llobregat, en l'acte de comiat de la companya Mari Àngels Rodríguez.