Comitè paritari

Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic.

La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914).

Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.