CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Concentració de la riquesa

Dimarts, 3 gener, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquest article critica l'enorme concentració de les riqueses, semblant a l'existent abans de la Gran Depressió a principis del segle XX, conseqüència de l'aplicació per part dels governs de polítiques neoliberals. L'article assenyala que les excessives desigualtats de renda i riquesa són injustes social i políticament i són ineficients des del punt de vista econòmic.


El poder econòmic i financer es basa en el poder de persones que deriven el seu poder de la propietat que tenen sobre el capital financer i empresarial. Aquest aclariment és necessari perquè les institucions financeres i grans empreses estan controlades per persones de carn i os que tenen noms i cognoms propis i el nombre dels quals és molt més reduït del que la població creu.

Avui estem governats financera i econòmicament per elits molt minoritàries, que estan darrere d'aquelles institucions i que tenen una enorme influència sobre les institucions definides com representatives en els sistemes democràtics.

Aquestes reflexions vénen arran de l'eslògan utilitzat pels indignats a EEUU: “Nosaltres som el 99%”, és a dir, nosaltres som la gran majoria de la població d'EEUU, que té raons per a estar indignada enfront del 1% de la població que determina la vida econòmica i política del 99% restant a través d'un enorme control sobre els recursos del país. Segons els últims estudis de la distribució de la riquesa i de les rendes a EEUU, el 1% de la població posseeix el 40% de tota la riquesa (era el 33% fa 25 anys) i el 42% de totes les accions i instruments bancaris que generen diners. La gran majoria de la població (el 80%) posseeix només un 7% del capital financer.

En realitat, per a trobar xifres comparables hem d'anar als anys vint del segle passat. La classe capitalista –els propietaris i gestors del capital financer i de les grans empreses, que a EEUU es coneix com la Corporate Class– és més forta i té més riquesa i propietat que mai. Per aquest motiu els indignats nord-americans surten al carrer i denuncien aquesta realitat.

Com pot ser que hagi rics tan rics? I com s'arriba a aquests nivells de riquesa? Per a respondre a aquestes preguntes, el primer que cal entendre és que, com bé ha dit Elizabeth Warren (que va ser l'encarregada de l'oficina en defensa del consumidor dels serveis financers de l'Administració Obama), “ningú arriba a ser ric i super ric pel seu propi mèrit. Repeteixo, ningú”.

Els rics i super rics arriben a ser-ho a causa dels recursos proveïts per uns altres. Entre aquests recursos estan el coneixement produït per institucions públiques finançades per tots, que han fet possible que els rics i super rics poguessin explotar tal coneixement. Les grans fortunes en el sector de l'alta tecnologia estan basades, per exemple, en el coneixement científic bàsic produït per institucions públiques.

Internet es va desenvolupar a força del coneixement produït per la inversió pública del Govern federal, el Advanced Research Projects Agency Network (Arpanet) en els anys seixanta. Una cosa igual ocorre amb la majoria de la informàtica electrònica. El mateix Bill Gates ha reconegut que no estaria on està sense l'enorme inversió pública en tecnologia del Govern federal després de la II Guerra Mundial. El mateix quant al iPhone, la tecnologia del qual deriva de la inversió federal en sectors militars i exploració de l'espai. Una situació idèntica passa, per exemple, en farmàcia. Dels 15 nous principis actius, la venda dels quals ha significat majors ingressos per a la indústria farmacèutica, arribant a més d'un bilió (americà) de dòlars, 13 s'han basat en investigació finançada per institucions públiques.

Milers de casos assenyalen que els grans avanços en la riquesa d'un país es deuen a la utilització dels recursos públics (incloent el coneixement), produïts i finançats col·lectivament, que són després explotats amb fins personals, i aquí és quan sorgeixen els super rics. Com diu Elizabeth Warren, cap super ric ha arribat a ser-ho exclusivament pel seu propi mèrit. Milions de ciutadans han establert les bases perquè ells (la majoria són homes) poguessin explotar-les.

Per aquest motiu les autoritats públiques haurien de recuperar la seva inversió en les riqueses personals derivades del coneixement produït per l'Estat, gravant fortament tals fortunes. No cal dir que la creativitat, enginy i oportunitat han de ser compensats. Però les enormes desigualtats existents sobrepassen qualsevol criteri de recompensa justificable. Permetre els nivells de desigualtat extrems existents suposa afavorir l'espoli del que és públic per part d'interessos privats personals, a més d'accentuar la ineficiència de tal sistema de repartiment de les rendes i de les riqueses.

Existeix a més una altra riquesa derivada, no de la producció, sinó de l'especulació, la qual, per definició, es basa en l'explotació de la majoria per part d'una minoria. D'aquesta especulació, la més estesa és la financera. Els propietaris i controladors de grans quantitats de diners especulen sobre els preus, per exemple de l'habitatge, creant uns preus artificials que els beneficien a ells a costa de la majoria. En aquest sector, també és cert allò de que “ningú és super ric amb i pels seus propis mitjans”. En realitat, la gran majoria de super rics en el sector financer obté els seus diners d'activitats predominantment especulatives, la qual cosa danya a la societat. És, per tant, necessari que es redueixi la grandària de l'activitat especulativa gravant-la intensament.

Una última observació. L'argument utilitzat pels conservadors i neoliberals per a justificar tals desigualtats és que els super rics inverteixen i creen ocupació a través de tal inversió. Això no és així. Segons les últimes xifres del Comitè del Congrés d'EEUU, encarregat de polítiques fiscals, el 0,1% de la població –els super rics– inverteix en activitats que no creen cap ocupació, doncs inverteixen en activitats financeres merament especulatives. L'intent de justificar les enormes desigualtats amb arguments d'eficiència econòmica no se sustenta basant-se en el coneixement científic.

* Vicenç Navarro és economista i membre del Consell Científic d'ATTAC Espanya

www.attac.es/2011/12/31/concentracion-de-la-riqueza/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció