Confluència del Sindical i el Social

L'anarcosindicalisme, en el seu desenvolupament històric, sempre s'ha caracteritzat per la seva resistència, tant en l'orde de les idees com de l'acció revolucionària, a acceptar que la vida de les persones fóra un conjunt inconnex de compartiments estancs: per un costat el món del treball, per un altre el món de la cultura, per un altre el món de les relacions socials, personals, etc… El plantejament d'una suposada, però falsa, dicotomia entre el social i el sindical, ha degenerat sempre en conflictes de prioritats, com si un àmbit o un altre d'acció fóra més “revolucionari” enfront del contrari. La realitat és que no hi ha acció sindical sense conseqüències en la societat i en la vida de les persones, com no hi ha acció social que no tingui res a veure amb els espais laborals i de producció. L'acció sindical no és més que la nostra acció social en el món del treball, i l'acció social no és més que la nostra intervenció sindical en la societat i en les relacions socials.

Des de fa anys s'ha instal·lat en la vida sindical i social d'este país la dinàmica de separar el laboral de la resta de problemàtiques amb les que ens trobem en la nostra vida diària, com: Sanitat, ensenyament, transports, vivenda i el seu entorn, medi ambient, relacions socials, etc. “Del laboral s'ocupen els sindicats i d'allò altre els partits polítics, les associacions veïnals i la resta d'entitats i col·lectius que han anat sorgint de manera corporativa per a donar resposta al que altres no donaven”.

Però en CGT també s'ha instal·lat aquesta dinàmica de separar el purament laboral d'allò que no ho és, inclús, encara que tingui una relació directa amb el laboral, com són els casos de la privatització de serveis com a Sanitat, Ensenyament, Correus, RENFE, Telefónica, etc. Hi ha la tendència, en molts companys i companyes nostres, de separar el laboral, o sigui, el que afecta les condicions laborals dels nostres companys i companyes d'aquests serveis, amb el que suposa, per a tots i totes ( també ells i elles com a usuaris i usuàries que són dels mateixos ) la privatització del servei en si.

A pesar que, en les nostres ponències i acords congresuals, se'ls doni un tractament bastant correcte, la nostra dinàmica diària, els nostres costums (forjades en la fàbrica o el tall i reforçades per pràctiques de delegats i delegades sindicals poc disposats a fer mes sindicalisme que el necessari per a justificar les seves hores alliberades) ens porta a primar sempre el laboral sobre el social, fins al punt que, avui en dia, resulta difícil parlar dins de l'Organització, de la col·laboració amb grups socials, per una falta important de receptivitat en la majoria de la militància, molt més preocupats pel que passa en el seu entorn laboral que en el social.

També perquè, aquells companys i companyes que treballen en els distints col·lectius i plataformes, abans mencionats, no han entés la necessitat obrir-se, d'adonar-se que tancats, cada u, en el seu baret particular, es pot sentir molt feliç però no se'n va enlloc, perquè això és: fraccionar la lluita, no enfortir-la

Però, qui estem posats de ple en el camp del laboral que som la base militant que està treballant mes activament en aquests moments en CGT, també hem d'obrir-nos i donar-nos compte que, no serveix de molt lluitar només, per millors salaris, si després et puja l'habitatge, has de pagar-te la sanitat, la ensenyament i tots els serveis pels quals tant hem lluitat perquè fossin gratuïts i de qualitat. El que ha suposat, en aquells anys de lluita, una important millora de les nostres condicions de vida.

D'aquesta manera veiem com avui en dia existixen, de manera completament desconnectada, infinitat de col·lectius i plataformes en el nostre mapa social; dedicades, cada una d'elles, de manera integral, al seu tema particular, amb escassa preocupació per la resta dels problemes que tenen al seu voltant i que els afecta de manera igual o pareguda.

Per això, avui mes que mai, apostar per la confluència de l'acció sindical i social és dotar-nos de la millor eina per a abordar el nostre creixement i consolidació, i poder resoldre adequada i autocríticament els molts riscos d'aquest procés. Només en la mesura que introduïm els problemes socials quotidians en les empreses, que involucrem críticament les persones treballadores en els problemes socials, i que inserim en la realitat social les lluites sindicals, podrem fer de la CGT una organització capaç de combatre i alterar l'actual orde de les coses.