Consum nadalenc: seguim igual?

Deia fa unes setmanes Elena Salgado, vicepresidenta econòmica del govern espanyol, que per a sortir de la crisi haurem de confiar en el consum. Salgado recordava que, des de l'any 2008, ha crescut l'estalvi de les famílies i que, per al 2011, "part d'aquest estalvi es reconduirà al consum privat". Però, no va ser l'excés de consum el que justament ens a portat a aquesta crisi? Cóm podria ser ara la seva medicina?

Fa dècades que la publicitat utilitza de forma normalitzada eslògans com "perquè jo ho valc" o "Don't imita't, innova't" i apunta obertament a l'ego del consumidor com a mètode.

Fa dècades que, en lloc de prometre l'accés a la classe mitja, el consum es va presentant com la clau de la seva sortida, com una paradoxal eina de diferenciació estandaritzada.

La publicitat s'ha instaurat com el principal canal ideològic del consumisme a la vegada que vertebra l'ideal del creixement productiu il·limitat i la llibertat de mercat com una font inesgotable per a la satisfacció plena de les necessitats humanes. La seva capacitat seductora acaba per desmaterialitzar els objectes anunciats i transformar-los simbòlicament, en un conjunt d'atributs intangibles, mirall d'aquells anhels i aspiracions que interessen al mercat.

I, malgrat tot, el model de societat que defensa és insostenible. Només els quasi 2.000 milions de consumidors que conformen la classe mitja mundial saquegen el 80% dels recursos del planeta i depenen encara avui del model "maquila" (tallers de producció manual ubicats en països del Sud). Mentrestant, les empreses europees, japoneses i nord-americanes, van progressivament deixant de produir i, per tant, de mantenir les condicions laborals i ambientals d'aquells que fabricaven els seus productes.

A les empreses ja no els interessa el treballador ni la producció, i van camí d'oblidar-se fins i tot del producte. El regne del consum low-cost, la tirania del benefici econòmic a curt termini i l'ambició de la classe empresarial no sols han construït una àmplia classe mitja consumidora passiva, hedonista i acrítica, sinó que també han posat en perill la viabilitat de la seva matèria primera fonamental: el planeta Terra.

A aquestes alçades ja tenim totes les certeses de que l'oblit interessat dels límits (els recursos naturals finits o la capacitat de l'aire, l'aigua i la terra per a ser contaminats) i l'obsessió ideològica pel creixement econòmic constant, ni tan sols han possibilitat una societat més satisfeta amb si mateixa, sinó més aviat tot el contrari: la societat que ha disposat dels recursos més abundants i de les tecnologies més avançades es troba empresonada, malgrat això, en una espiral consumista que ens fa infeliços, competitius amb les altres persones, ens enfronta a la resta de pobles i posa en greu risc la subsistència de l'entorn del que depenem. Seguirem consumint?

ConsumeHastaMorir