CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Contra el sistema, la cultura

Dilluns, 3 desembre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En començar la tardor, iniciàvem un nou cicle en què ens plantegem la realitat i com podem treballar-la. Enguany, de nou, la conjuntura ens adverteix que ens caldrà tornar a prendre els carrers moltes vegades. La militància de diferents sectors farà llargues assemblees intentant sortir d’aquest caramull d’adversitats. Però hi ha quelcom que fluctua sota d’això, que ens parla directament a la pell i que, després d’engolir-ho, ens fa veure les coses més clares. Quelcom que els moviments socials tendim a apartar perquè hi ha altres immediateses, o perquè estem tan col·lapsats de feina que ho endrapem sense copsar-ne el sabor. No parlo de cap poció. Parlo de la cultura, de l’art. Parlo del teatre i de la poesia. I no en parlo com a refugi, sinó com a mitjà per sentir, comprendre i modelar la realitat.

No és nou dir que en poques ocasions abans de mitjans del segle XX la història de l’art s’ha plantejat des del punt de vista de les persones silenciades. Mentre socialment i cultural es continua potenciant l’art institucional o bé aquell que ha acabat assimilant la institució, com les avantguardes històriques, sense els moviments socials no s’hauria iniciat un replantejament tímid que comença a donar veu a les dones, les minories culturals, les persones homosexuals i transsexuals o les de classe més desafavorida.

L’inici d’aquest canvi el podem trobar en diverses teories. W. Benjamin ens parlà, el 1936, del concepte d’aura entesa com a mitificació d’obres o artistes, que es trenca en ser reproduïda massivament. Als anys 60 i 70 un seguit de teòrics segueixen aquest fil. Un d’ells és R. Barthes, qui qüestiona la mort de l’autor, assenyalant que el significat de l’obra d’art no es troba només en mans de l’artista, sinó que té vida autònoma, creix i es reinterpreta. Això esquerda el concepte d’aura, així que les obres contemporànies van esdevenint més efímeres i conceptuals, per tal que allò que en romangui sigui la idea.

Juntament a aquestes teories, l’auge dels moviments socials va calant fons i s’endinsa al terreny de l’art. La combinació d’aquests factors dóna lloc a un art encara massa desconegut pel fet de ser perillós. Perquè vol fer trontollar les estructures socials i econòmiques establertes. És un art que no surt a la televisió ni s’estudia a les escoles. I, si es fa, és sempre dulcificant-lo, explicant-ne la part més fàcil d’empassar, la que fa menys mal. Nosaltres, que intuïm els motius pels quals això passa, l’hem de conèixer i reivindicar-lo. I, és clar, també gaudir-lo.

* Article publicat al núm. 143 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció