Contra la doctrina del xoc neoliberal
Mig any ha estat suficient per a veure com el govern de CiU i el seguit de lobbies que es mouen al seu voltant, retallen fins al límit un “estat del benestar” que ja era dels més escarransits d'Europa i que tenia uns nivells de cobertura dels més baixos de la UE. Es tracta d'una deriva neoliberal pura i dura, reduint l'Estat social al mínim i simplement destinant el que queda de l'aparell de l'Estat a garantir el mercat lliure i mantenir “l'ordre” a través d'un aparell policial cada dia més especialitzat a controlar i criminalitzar les dissidències. I tot ben amanit amb una bona dosi de catolicisme d'Estat per marcar que per a ells això del laicisme té uns límits.
De l'Estat de dret al de dretes, Estat antisocial en el més pur estil neoliberal, un reduit nucli de persones robant a la majoria, saquejant els recursos, carregant-se els drets a l'educació, a la salut, a tenir treball, a una jubilació digna, a una cultura que mereixi aquest nom, a uns drets socials que ha costat tantes lluites aconseguir. Doctrina de xoc neoliberal per a satisfer als mercats financers.
El govern de CiU és un fidel seguidor de les tesis neoliberals de l'Escola de Chicago de Milton Friedman i cia, un lobbie especialitzat en plans de xoc neoliberals. L'estratègia és clara: esperar que es produeixi una crisi (ajudant evidentment a provocar-la) o un estat de xoc social, i després, mentre la població es recupera del trauma, vendre al sector privat o suprimir tot el que quedi de l'Estat. Privatitzar, desregular i reduir al mínim la despesa social.
En el context de la UE, els financers i les grans empreses estan utilitzant la crisi que ells mateixos han creat per aconseguir el que sempre han desitjat: la reducció i fins i tot l'eliminació dels drets socials i laborals de les classes populars en general. Però no els serà tant fàcil com dessitjarien. El descontentament amb els efectes d'aquestes mesures neoliberals es va estenent, la desafecció envers els polítics augmenta, la protesta i la indignació s'estenen, especialment en els països més afectats per la crisi.
S'està escampant la indignació davant la nefasta gestió de la crisi que els responsables polítics catalans i estatals estan fent, és un moviment jove, divers i plural, que vol donar una sortida constructiva i articulada al descontentament social que generen les polítiques que privilegien els beneficis d'uns pocs i generen el malestar de la resta. Un moviment que ha de confluir amb totes aquelles resistències i dinàmiques que ja es venien desenvolupant. La contestació no ha fet sinó començar, les places i les assemblees s'han multiplicat, i amb elles la il·lusió i la capacitat de generar respostes consensuades per tal de fer front al context de crisi i plans d’ajustament estructurals encoberts que recorre Europa.
El moviment d’indignades i indignats és un clam a la classe política per a què no posi les nostres vides en mans dels bancs i els especuladors. El Govern de la Generalitat té la oportunitat d’escoltar-lo i redreçar aquesta situació, enlloc de recórrer a les habituals receptes criminalitzadores i repressives que fan servir els governs que temen la ciutadania. Però sabem que no ho farà. Per aconseguir això és imprescindible la mobilització generalitzada, l'extensió de les lluites, la pressió al carrer, la contestació social massiva. En això estem treballant.
Seguim caminant, seguim en moviment i sabem que cada vegada més gent comparteix les nostres crítiques i denúncies i vol articular respostes i propostes. Ara és el moment d'avançar juntes.
* Editorial Catalunya-Papers núm. 130 (juliol-agost 2011), revista de les CGT de Catalunya i les Illes Balears