Aquest juny, com cada any, la comunitat desviada, cuir i LGBTQIA+ tornem a sortir als carrers. Ho fem en memòria d'aquellis que van lluitar abans que nosaltres, d'aquellis que en altre temps van sortir al carrer per a defensar les seves vides i les seves comunitats.
En memòria de lis companyis de Stonewall que l'any 1969 es van enfrontar a la policia de Nova York, perquè ja no suportaven més el seu assetjament i persecució.
En memòria de lis companyis que l'any 1977 van sortir a les Rambles en rebuig de la Llei sobre perillositat i rehabilitació social imposada pel règim franquista i sostinguda durant molts anys pel règim del 78. En memòria de totis lis companyis assasinadis per l'Estat i el capital i els seus deixebles. En memòria i solidaritat amb les putes i travestis que continuen lluitant avui dia contra el racisme, el masclisme i el cisheteropatriarcat, que continuen lluitant contra el capital que ens sotmet. En memòria de Kimberly Duran, que va ser brutalment assassinada fa poc més d'un mes a Figueres. Perquè la seva lluita és la nostra lluita, perquè ellis són nosaltres i nosaltres som ellis.
Des del grup Anarkocuir de la Secretaria d'Acció Feminista i LGTBIQA+ de CGT Catalunya ens unim a les reivindicacions d'aquests dies perquè considerem que la lluita de la classe treballadora és la de lis desviadis i la lluita desviada ha de ser de la classe treballadora en conjunt. Després d'un temps de feina interna, sortim a la llum i ens posem en moviment com a espai sindical d'autoorganització de la classe treballadora desviada, perquè considerem necessari dotar-nos d'espais propis per a atendre a les nostres necessitats específiques alhora que ens sumem a les estructures de lluita ja establertes i en funcionament. En els últims anys hem vist com l'extrema dreta ha crescut sense trobar resistència en el gruix de la societat, arrelant en la frustració de lis treballadoris cap a un sistema capitalista que ens aboca a la misèria i cap a una política socialdemòcrata que no ha sigut capaç de donar resposta a les seves necessitats.
En aquesta dinàmica, les persones més afectades són sempre les més vulnerables: les migrades, les que viuen en el Sud Global, les discapacitades, les no-humanes i, en el nostre cas, les desviades. Conscients que, a mesura que s'agreugen els problemes socials, el canvi climàtic i l'explotació capitalista, els nostres drets i la nostra integritat física i moral corren cada cop més perill, considerem necessària i cada cop més urgent l'organització de la classe treballadora en els seus llocs de treball i en els seus territoris. Per això, insistim en la importància del sindicalisme combatiu i del moviment per l'habitatge com a aglutinadors d'aquestes necessitats i línia de xoc contra l'auge reaccionari. Alhora, apel·lem a aquests a integrar en el seu si els aprenentatges, necessitats i lluites de les persones subalternes i marginades, d'aquelles més precàries, més vulnerabilitzades i més combatives.
El moviment desviat ens ha ensenyat en els últims anys el que el cisheteropatriarcat capitalista havia invisibilitzat: que la classe treballadora no és només l'obrer de fàbrica amb casc blanc i granota blava, sinó que és i sempre ha estat diversa i plural. És necessari reivindicar, per una banda, la defensa dels drets laborals en l'àmbit de les cures, tenint en compte al personal sociosanitari i de l'educació, altament feminitzats i sostinguts per identitats dissidents, que en els últims anys hem vist com incrementaven la lluita amb reivindicacions pròpies. També hem d'incorporar als conflictes laborals les demandes de conciliació que el feminisme ha posat sobre la taula, així com perspectives que tinguin en compte el gènere i la dissidència en la prevenció de riscos laborals i l'anàlisi socioeconòmic.
Per a aconseguir tot això cal entendre com a treball també aquell que es produeix en l'àmbit domèstic i de forma gratuïta, el treball reproductiu, i aquell que se'ns exigeix per a acomodar-nos a una expressió normativa del gènere i de la sexualitat, sota amenaça constant de rebre violència física, administrativa i epistèmica. Cal treure del centre la identitat masculina, cishetero, blanca i capaç, com a subjecte neutre, i entendre la classe treballadora com a un tot divers amb multitud de realitats. Creiem necessari que els sindicats combatius i de classe assumeixin com a pròpies aquestes demandes, conscients que, fins que no ho facin, no estaran atenent el total de necessitats d'una classe feminitzada, racialitzada i desviada ni assolint tot el potencial transformador que hauria d'estar al centre de la seva proposta política.
Per un sindicalisme combatiu, dissident i total!! Fins a l'alliberament de la classe treballadora en tota la seva complexitat!! Contra tota dominació i fins al comunisme llibertari!!
Orgull de classe!! Orgull cuir!!
