Conveni de banca: dos anys sense pujada i el que ens espera
El conveni de banca vigent des de l'any 2011 al 2014, no es pot explicar fora del context general de la crisi i més concretament de la crisi financera espanyola, de molt especial calat, ja que sense cap dubte en els bancs i caixes espanyoles s'està vivint una reestructuració forçosa, motivada per l'acompliment d'un sistema financer que durant tota una dècada va apostar per la bombolla immobiliària, el crèdit, l'apalancament de les seves finances i un afany pel benefici fàcil que ha derivat en la fallida de moltes entitats i una debilitat financera sense límits, que avui necessita de l'assistència de l'estat per al seu salvament.
Seran doncs els ciutadans de l'estat espanyol i els empleats de la banca les víctimes de totes aquestes presses, en forma de deute sobirà i acomiadaments massius.
Assistim a una reestructuració global de les entitats que no sembla tenir límits i que en el plànol intern del sector té com eix l'acomiadament massiu i la reestructuració salvatge de les plantilles.
Després d'enterrar prop de 150.000 milions de diners públics (ajudes del FROB i de Brussel·les), mes la creació del banc dolent i els EPA (Esquemes de Protecció d'Actius en les subhastes de les caixes nacionalitzades) les reestructuracions salvatges estan en el seu moment àlgid, i seguiran durant tot l'any 2013, fins que el sector quedi reestructurat en poder d'un màxim de 10 grans entitats, que seguiran dominant l'economia espanyola i provocant un autèntic robatori social: salvar als bancs a costa de la societat.
La congelació salarial dels anys 2011 i 2012, amb una inflació per sobre del 6% en aquests 2 anys i les escasses pujades pactades per als anys 2013 i 2014 (1.25% i 1.50% respectivament), no es deuen a cap pacte entre la patronal de banca (AEB) i els sindicats CCOO i UGT per a mantenir l'ocupació, com ho demostren les xifres de pèrdues de llocs de treball en el sector financer. Són la imposició pura i dura d'una patronal que ens trasllada en forma d'acomiadaments, la seva necessitat de seguir mantenint la seva taxa de benefici a costa de la nostra ocupació.
El sector financer ha perdut 35.000 ocupacions en 4 anys i s'esperen altres 20.000 ocupacions en el que queda de reestructuració. Els salaris han romàs congelats i les condicions laborals han retrocedit de manera generalitzada, fins a convertir el lloc de treball en un bé escàs i jornades de 10 hores en molts casos.
Els sindicats majoritaris del sector acostumats al pacte social de les passades dècades, no comprenen la veritable dimensió d'aquest canvi sistèmic en l'economia mundial, que amenaça amb dur-se per davant un estat del benestar, inclòs el dret al treball, i persisteixen -en un marc de debilitat-, en les seves polítiques de draps calents, acords d'Acomiadaments Col·lectius (el mal menor segons la seva filosofia) que després de la tempesta dibuixen un panorama desolador i un nou estadi del capitalisme, que serà francament difícil revertir.
La bancocràcia (el govern dels poders econòmics en l'ombra), després d'haver provocat la major crisi de la història econòmica mundial, amenaça amb tornar pels seus furs, reforçada, després del salvament de les seves finances amb els diners públics, i no podem esperar de les seves polítiques econòmiques, altra cosa que el benefici desmesurat, a costa de l'empobriment generalitzat de la població.
Gener-2013.
Federació de Sindicats de banca, borsa, estalvi, entitats de crèdit, assegurances i oficines i despatxos FESIBAC-CGT
Attached documents