Cop egipci i contrarrevolució antinordamericana: Conseqüències imprevisibles de la fi del control d’EEUU en la zona

L'autor, filòsof i escriptor arabista, analitza l'etapa que viu Egipte en la qual es decanten els aliats de l'Exèrcit.

Com recordava la periodista Olga Rodríguez en un recent article, la política d'EEUU en el Pròxim Orient es basa des de fa quaranta anys en tres pilars: Aràbia Saudita, Israel i l'exèrcit egipci. A partir dels acords del Quincey en 1945, la teocràcia saudita es va convertir en la clau del domini energètic nord-americà i en el mur de contenció de les esquerres i els nacionalismes panarabistes.

Després de la guerra de 1967, Israel, per raons al mateix temps de política interna i de geo-estratègia, va passar a centrar obsessivament, de vegades de manera incongruent, totes les posicions de Washington en la regió. Amb Sadat i els acords de Camp David en 1978, l'exèrcit egipci, màxim receptor d'ajuda nord-americana (si exceptuem precisament a Israel), es va transformar en el veritable garant d'un sempre precari equilibri regional, més fràgil i amenaçat que mai després de la “pèrdua” d'Iran en 1980. Política d'Estat per sobre de les diferències entre administracions successives, aquest triple eix ha estat sempre el pivot sobre el qual s'ha fundat l'hegemonia d'EE UU en aquesta zona, la més “geo-estratègica” del planeta (per a desgràcia dels seus habitants).

Amb independència dels seus diferents orígens i per molt incoherent que sembli, aquestes tres forces --Aràbia Saudita, Israel i l'exèrcit egipci-- han mantingut sempre unes estretes relacions d'aliança interessada, com ho demostra ara, després del cop d'estat de Al-Sisi, la reacció de saudites i israelianes, amb un explícit suport econòmic dels primers i una pública palmellada de sustentació i aplaudiment dels segons; i amb la intervenció diplomàtica d'ambdós a fi que la UE i els EEUU “donin una oportunitat al full de ruta” dels militars egipcis.

Perquè el sagnant cop d'estat a Egipte il·lumina també un aspecte paradoxal d'aquest domini nord-americà. La seva dependència d'Aràbia Saudita, Israel i Egipte concedeix a aquests tres règims una autonomia que no tenen països menys necessaris, o fins i tot més hostils, en l'ordre regional. No són simples titelles de Washington, com ho prova així mateix el cop militar egipci: igual que Israel amb l'extensió de les colònies i els bombardejos de Gaza o que Aràbia Saudita amb el finançament de grups obertament terroristes (decisions contràries als interessos nord-americans), Al-Sisi era molt conscient que tenia la paella pel mànec: Obama estava obligat a “empassar-se” el cop i negociar amb l'exèrcit. Sabent el seu poder, una vegada consumat el putch després de les manifestacions populars del 30 de juny, no ha tingut la menor objecció a trencar les negociacions amb els Germans Musulmans (que havien acceptat una proposta de la UE) i a desfermar una violència i repressió encara majors que les de Mubarak (només comparables a les de Bachar Al-Assad).

Crec que és molt important assenyalar aquesta inesperada revelació de la impotència nord-americana. Tant les revolucions de fa dos anys com les contrarrevolucions ara indiquen en realitat la debilitat d'un domini que ve perllongant-se des de fa 70 anys. Ni Washington va fer les revolucions ni Washington està fent ara les contrarrevolucions. És una potència vinguda a menys, fracassada a L'Iraq, fracassada a Afganistan, que tracta avui de no veure's arrossegada a l'esvarzer ardent de Síria. Una intervenció militar fins i tot limitada contra el règim criminal de Damasc (que tantes petites víctimes celebrarien sobre el terreny) erosionaria encara més la seva hegemonia regional i mundial. Mai abans els EEUU han estat tan obligats a negociar; a negociar amb amics als quals abans bastava un despatx d'ambaixada per a redreçar i amb enemics als quals abans podia envair o bombardejar.

Molts, fins i tot en l'esquerra, s'alegraran sens dubte d'aquesta debilitat d'EEUU i de la creixent autonomia dels seus aliats i els seus adversaris. Personalment m'alegro quan la debilitat l'aprofiten els pobles per a fer revolucions; però més aviat em preocupo quan aquesta debilitat és aprofitada per les velles i noves dictadures per a imposar la contrarrevolució als pobles. Si el declivi de l'imperialisme nord-americà serveix perquè finalment els pobles de la regió conquistin la democràcia i la sobirania, celebrem-lo amb alegria. Si aquest declivi, en canvi, “allibera” i reforça als règims més criminals de l'escena internacional (Israel, Aràbia Saudita, l'exèrcit egipci i Síria, Iran i Rússia, renyits a més entre si), crec que hi ha menys motius de celebració que de preocupació. Que Washington no dirigís la revolució va ser una notícia molt esperançadora per a tots; que Washington no dirigeixi la contrarrevolució dóna tota la mesura d'un principi que moltes vegades oblidem: el que, per molt malament que vagin les coses, sempre poden anar pitjor.

Els egipcis –i amb ells tot el món àrab– tornen a perdre terrè. Confiem que l'experiència revolucionària dels últims anys –i els calius de consciència i organització– sobrevisquin als militars i els imperialistes (i a alguns anti-imperialistes).

* Article publicat a la revista Diagonal.

http://www.diagonalperiodico.net/global/19557-golpe-egipcio-y-contrarrevolucion-anti-ee-uu.html