Crisi: revolució o feixisme?
Ben lluny de la meva terra, només m'hi puc acostar obrint finestres de la pantalla i esperant coincidir amb algú que estigui penjat de la connexió. L'atur pels núvols, el Cabanyal esclafat, els referèndums sobre l'autodeterminació guanyant i Plataforma per Catalunya guanyant vots també... Rebo un correu d'un amic que em diu que “van fent” alhora que em recorda que “això no es Grècia”. I certament no ho és, malgrat que tothom digui que som els que anem darrere en la debacle econòmica que ja ha patit el bressol de la demo(a)cràcia. I em preocupo perquè estiguem seguint els seus passos en la misèria a què ens veiem abocats però no en l’autoorganització del poble i la lluita social.
I és que si bé és cert que les turbulències d'un model econòmic injust i ineficaç com el que vivim, de vegades han alimentat la revolta dels pobres i la transformació social, també ho és que en d'altres casos han estat el caldo de cultiu per al feixisme. Feixisme que al cap i a la fi no és més que el capitalisme emprenyat, que ha perdut les seves bones maneres i que ara gasta molta, molta mala bava. Un feixisme que ja altres cops ha crescut a través de falsos discursos de classe, demagògia i populisme, en classes mitjanes acollonides davant la possibilitat de perdre el pa i en pobres disposats a matar el més pobre per unes motlles. En escenaris amb un teixit social devastat i una esquerra raquítica, i les grans masses ben mal·leables als discursos de refinats mitjans de propaganda que deixen curta la maquinària de Goebbels. Condicions que, en més o menys mesura, veig a la nostre terra i la veritat és que fa por i ràbia.
Cap revolució surt del no res sinó que és el resultat d'un conjunt de processos; el que va passar al 36 no hagués estat possible sense que moltes persones s'alliberessin i duguessin a terme les seves lluites durant els anteriors 30, 50 i 100 anys. I ara, mal que ens pesi, estem molt lluny de poder parlar de la fi del capitalisme... com a mínim és necessari donar un llarg alè als nostres processos per a poder parlar que el capitalisme entri en crisi. Si no és així, aquesta crisi tornarà a significar una reacomodació del sistema a noves formes d'explotació i d'autoritarisme, de la qual en sortirà encara més enfortit.
I tanmateix, la culminació del trànsit cap a noves formes de feixisme com les que ja no s'amaguen al capdavall de la següent cantonada, sinó que estan als nostres carrers i creixent cada dia que passa. Ens serà necessari recordar la nostra pròpia història i estar atents a la que escriuen d'altres pobles, com el grec. I també repensar-nos i actuar, deixant de banda dogmatismes i sectarismes, picabaralles inútils i actituds excloents de les que ens deixen sols, en favor de l'acció real i no només de façana, d'alternatives que no es quedin en el paper i el discurs, de una lluita on hi capiguem totes i que vingui de baix a l'esquerra. I activar la solidaritat i l'ajuda mútua, no només amb les companyes de Grècia o Mèxic, sinó sobretot amb qui està més a prop i alhora ens queda més lluny.
Jaume Fortuño, des de Colòmbia