CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Crisi: revolució o feixisme?

Dijous, 10 juny, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Ben lluny de la meva terra, només m'hi puc acostar obrint finestres de la pantalla i esperant coincidir amb algú que estigui penjat de la connexió. L'atur pels núvols, el Cabanyal esclafat, els referèndums sobre l'autodeterminació guanyant i Plataforma per Catalunya guanyant vots també... Rebo un correu d'un amic que em diu que “van fent” alhora que em recorda que “això no es Grècia”. I certament no ho és, malgrat que tothom digui que som els que anem darrere en la debacle econòmica que ja ha patit el bressol de la demo(a)cràcia. I em preocupo perquè estiguem seguint els seus passos en la misèria a què ens veiem abocats però no en l’autoorganització del poble i la lluita social.

I és que si bé és cert que les turbulències d'un model econòmic injust i ineficaç com el que vivim, de vegades han alimentat la revolta dels pobres i la transformació social, també ho és que en d'altres casos han estat el caldo de cultiu per al feixisme. Feixisme que al cap i a la fi no és més que el capitalisme emprenyat, que ha perdut les seves bones maneres i que ara gasta molta, molta mala bava. Un feixisme que ja altres cops ha crescut a través de falsos discursos de classe, demagògia i populisme, en classes mitjanes acollonides davant la possibilitat de perdre el pa i en pobres disposats a matar el més pobre per unes motlles. En escenaris amb un teixit social devastat i una esquerra raquítica, i les grans masses ben mal·leables als discursos de refinats mitjans de propaganda que deixen curta la maquinària de Goebbels. Condicions que, en més o menys mesura, veig a la nostre terra i la veritat és que fa por i ràbia.

Cap revolució surt del no res sinó que és el resultat d'un conjunt de processos; el que va passar al 36 no hagués estat possible sense que moltes persones s'alliberessin i duguessin a terme les seves lluites durant els anteriors 30, 50 i 100 anys. I ara, mal que ens pesi, estem molt lluny de poder parlar de la fi del capitalisme... com a mínim és necessari donar un llarg alè als nostres processos per a poder parlar que el capitalisme entri en crisi. Si no és així, aquesta crisi tornarà a significar una reacomodació del sistema a noves formes d'explotació i d'autoritarisme, de la qual en sortirà encara més enfortit.

I tanmateix, la culminació del trànsit cap a noves formes de feixisme com les que ja no s'amaguen al capdavall de la següent cantonada, sinó que estan als nostres carrers i creixent cada dia que passa. Ens serà necessari recordar la nostra pròpia història i estar atents a la que escriuen d'altres pobles, com el grec. I també repensar-nos i actuar, deixant de banda dogmatismes i sectarismes, picabaralles inútils i actituds excloents de les que ens deixen sols, en favor de l'acció real i no només de façana, d'alternatives que no es quedin en el paper i el discurs, de una lluita on hi capiguem totes i que vingui de baix a l'esquerra. I activar la solidaritat i l'ajuda mútua, no només amb les companyes de Grècia o Mèxic, sinó sobretot amb qui està més a prop i alhora ens queda més lluny.

Jaume Fortuño, des de Colòmbia

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció