Crítica i autocrítica, ‘manual de guariment de la pestilència’

Ens en sortirem de construir un discurs on hi puguem viure totes i tots? Decididament, no. No si no canviem moltes de les actituds actuals que amb ni un bri d’elegància es passegen com a polls ressuscitats per les lletres de la parauleta anarquia.

Massa paper ple de paraules sense cap acció que pugui ser detonant del trencament que ens podria dur més enllà, camí d’una societat sense classes i sense autoritat, almenys fins a allà on això és possible, que ja sabem que la major part de relacions personals, humanes i socials, es basen en l’autoritat, tal com deia Foucault. Autoreferencialisme, individualisme, ultraradicalisme... són actituds compartides per petits grupuscles que s’autoanomenen anarquistes i que fan impossible l’adhesió a la lluita per l’anarquia de la majoria de la població. I malgrat que sigui més fàcil insultar la majoria amb l’excusa que està “alienada” o és “petit burgesa”, és aquesta majoria social l’única que pot portar el món on vivim cap a pràctiques i postures anticapitalistes i antiautoritàries. O això o la dictadura d’una minoria que es creu il·lustrada sobre la resta de la població. O, també i ja passa, ignorar-se mentre no es conflueixi.

Massa accions no pensades més fruit de les hormones alterades per l’edat que d’una reflexió mínimament lúcida. Massa antiaixò i antiallò per fer després propostes aportatives o no blasmar les que facin els qui no són tan “radicals” com són ells. Em repugna que alguns anarquistes siguin incapaços d’articular un mínim discurs que no soni a repetit, a antic, a dogmàtic i que un cop fet i refet aquest sigui més pla que la mar en un dia sense vent. I em rebenta que alhora algunes i alguns siguin tan autoritaris que neguin als altres la utilització d’algunes paraules, com si fossin els amos de la pega que ha enganxat significat amb significat i no deixa que la gent mínimament no ideologitzada defineixi les coses que li semblen la mateixa amb el mateix nom, per exemple anarcosindicalisme.

Fins i tot aquest article ja sabem qui el defensarà i, sobretot, qui l’atacarà. I davant d’això, ens cal rumiar i ens cal saber quant de temps fa que som tan previsibles i tan poc emocionants. Quant temps fa que no tenim organitzacions que no només serveixin per traficar amb idees, que després no es podran aplicar perquè al 36 “tampoc es feia” (i han passat una colla d’anys...)? O, pitjor encara, per què “si no s’apunta a un enemic no té atractiu suficient”?; i l’”enemic” que sigui com més a la vora millor..

Hi ha qui dirà que per exposar tants desastres junts més valia no dir res. Però jo continuaré insistint que sense tenir el diagnòstic és impossible guarir la malaltia. I aquest és el nostre objectiu, guarir la malaltia, i en això estem.

Article de Jordi Martí Font publicat a l'Agenda Llibertària 2010